Farà uns dies, en un famós programa de televisió, un presentador recorria un cèntric carrer de Barcelona proposant a les parelles que es trobava passejant que, qualsevol dels membres de la relació amorosa, ensenyés totes les converses de Whatsapp a l'altra  persona. Les reaccions d'autèntic pànic emmarcades als rostres de la gent, a part de ser un moment d'una  gran càrrega humorística, deixava palès que  alguna cosa no gaire clara, s'amagava  darrera de la còmica expressió i els somriures nerviosos de qui es trobava enxampat.

Vivim temps de canvis, com aquells  que vivia Florentino Ariza, protagonista de la novel·la de Gabriel García Márquez a “L'amor en els temps del Còlera” mentre descobria el sexe -tot  intentant oblidar l'amor- pels carrers tropicals de la colombiana Cartagena. I es que l'amor, tal com el coneixíem, ha canviat amb  l'època. I en els temps d'internet, ha anat naixent una altra forma de conèixer-se, relacionar-se,  comunicar-se, però no d'estimar-se.

De deslleialtats amoroses sempre n'hi hagut, i segurament sempre n'hi haurà. Però de persones que s'estimen sincerament, també. Simplement ha canviat l'espai on fer-ho. Hem deixat endarrere els bars plens de fum, la telefonada nerviosa a casa dels pares de l'altre, les cartes impregnades de colònies adolescents escrites amb boli bic, per deixar pas a nous escenaris.

Conec un bon cas. Ell es diu Miquel i ella Noemí. Tots dos tenen 32 anys, i tenen la sort d'estar treballant. Han estat sempre uns tímids crònics, incapaços de comunicar-se més enllà del somriure nerviós, els ulls porucs i la suor freda de qui no sap que dir o fer.  Es van conèixer al meu mur del Facebook. Un dia comentava una cosa l'un, i l'altra contestava. Al dia següent era al revés. Les converses, públiques i infinites,  s'allargaven fins a la matinada. Era tal la dèria que tenien per parlar entre ells, que eren capaços de gastar la bateria d'un mòbil en qüestió d'hores a base de comentari darrera de comentari. Per sort per totes les seves amistat, van  deixar l'espai públic per començar-se a escriure's llargues cartes d'amor als missatges privats. No s'havien vist mai en persona. Les fotografies de la xarxa social tot just servien per fer-se una idea de com eren físicament. Però l'amor havia sorgit darrera de cada lletra, cada espai, cada paraula i en mig de llargues frases expressant sentiments, vivències, anhels i somnis. El dia que es van conèixer tremolaven com  fulles d'arbre sota el vent de la tardor,. Però no van tardar ni cinc minuts en traslladar a la realitat tangible el que havia nascut des d'el teclat d'un ordinador. Dos persones que, per timidessa, difícilment s'haguessin dirigit la paraula en altres temps, havien creat una relació sota la seguretat d'una pantalla. Avui en dia esperen a en Nil, el nen que ha de néixer el proper estiu.

Òbviament no tot és positiu i bonic. Però seguim tenint la necessitat d'estimar i de ser estimats.  Seguim emocionant-nos amb les històries romàntiques com les d'en Florentino Ariza i Fermina Daza. Però amb la diferència que, l'amor en els temps d'internet, ha trencat amb moltes pors i inseguretats fictícies. I és molt més sincer i genuí.  Alguna cosa ha canviat a través de les eternes tertúlies nocturnes per whatsapp, les trobades clandestines als privats del Facebook, els tweets amorosos a hores intempestives o  els mails furtius des d'el correu de l'oficina, per a que tots plegats perdem aquelles pors imposades i siguem,  segurament, una mica més lliures a l'hora d'estimar.