Com en el joc de les set diferències, comparem el que succeeix actualment amb el que va passar entre els anys 1934-36. No és una comparativa exhaustiva, només indiciària, però suficient per demostrar que “la història es repeteix”. Parlem d’empresonats d’abans i d’ara, de la llavors CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) i el seu equivalent, més o menys actual, del PP (Partido Popular); del Partit Radical de Lerroux i del semblant d’ara, igualment involucionista, de Ciudadanos. Al partit Radical de Lerroux i a Ciudadanos els iguala que són partits populistes sorgits a partir de l’odi i la ràbia contra l’idioma català. Un altre tret en comú és que el lerrouxisme sentia aversió vers la Lliga Regionalista i Ciudadanos vers Convergència Democràtica, el PDeCAT, o com es digui demà passat.

L’any 1934 esclata l’escàndol de l’estraperlo, paraula derivada de "Stra-Per-Lo", un tipus de ruleta elèctrica la instal·lació de la qual es va aconseguir després de subornar a alts polítics de la CEDA (en el poder) i de radicals de Lerroux que li donava suport. Tot i l’enrenou, Gil-Robles, dirigent de la CEDA, esperava guanyar novament les eleccions. Comparem-ho amb la situació actual, pràcticament calcada. El PP, que compta amb el suport explícit de Ciudadanos, té uns 900 polítics implicats en casos de corrupció (falta saber qui dimonis és M.Rajoy), però tornarien a guanyar les eleccions. I una petita diferència. En aquella època, intel·lectuals espanyols com Unamuno, Pío Baroja, Antonio Machado o Juan Ramon Jiménez van protestar pel que consideraven un clar aprofitament en benefici personal dels polítics de la CEDA i dels lerrouxistes. En l’actualitat, han vist algun intel·lectual bramar contra la corrupció? Ah, sí, uns artistes de cine que, en un no-res, van callar submisament quan el govern espanyol va apujar l’IVA cultural.

Es van dissoldre les Corts i s’anuncià eleccions pel febrer de 1936. El cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Francisco Franco va plegar en solidaritat amb la dimissió de Gil-Robles, ministre de la Guerra [un paral·lelisme amb la demanda de dimissió que alguns han demanat per Dolores Cospedal, ministra de Defensa, que comença a ser acusada de favoritismes].

El 1935, els jutges van condemnar Antonio Espina a un mes de presó per haver injuriat en un article al diari “Liberal” de Bilbao al cap del govern alemany. Saben qui era el suposadament difamat? Un tal Hitler. Federico García Lorca va ser denunciat per la Guàrdia Civil per la publicació del “Romancero de la Guardia Civil espanyola”, tot i que es va lliurar de la presó perquè el fiscal va tenir vergonya de prosseguir amb l’acusació. Sembla que no pot ser, oi? Doncs visitin l’exposició “Presos polítics a l'Espanya contemporània” al Museu de Lleida i, si a més hi afegeixen les condemnes a presó de Hassel i Valtonyc, s’adonaran que en temes de llibertats d’expressió estem pitjor avui que fa vuitanta i tants anys.

Arran dels fets de 6 d’octubre de 1934, la Generalitat de Catalunya va ser ocupada pels militars, es van dissoldre molts municipis catalans dominats per partits d’esquerra i es van prohibir les activitats de sindicats, associacions i partits polítics. Els polítics cessats van ser rellevats per polítics de la CEDA i lerrouxistes. Avui dia, la història es repeteix amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. La Generalitat està controlada per un PP corrupte i pel fascistoide Ciudadanos, el primer en el poder i l’altre maniobrant pel darrere.  

El 1934, després d’aprovar la Llei de Contractes de Conreu i de proclamar l’Estat Català, tots els membres del govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, van ser engarjolats, primer en un vaixell, l’Uruguay, al port de Barcelona, i després als penals de Puerto de Santa María i Cartagena. Foren condemnats a trenta anys de presó. El rector de la Universitat de Barcelona i conseller de Justícia, Pere Bosch i Gimpera, també va ser empresonat i condemnat, el que va provocar una allau de protestes internacionals. Molts altres polítics locals i dirigents d’associacions van ser acusats o amenaçats per delictes de rebel·lió. Actualment, el president de la Generalitat està detingut a Almenaya, alguns consellers són a l’exili, altres són a la presó i dos membres de la societat civil, els “Jordis”, també estan engarjolats per una suposada rebel·lió i sedició. Recordem que respecte aquests delictes, més d’un centenar de professor de dret han argumentat que no existeixen en no donar-se les causes objectives, tot i que el jutge del Tribunal Suprem Llarena continua pel camí d’engarjolar persones per les seves idees polítiques pacífiques. Tornen els presos polítics. Esperem que, ben aviat, Llarena sigui denunciat per prevaricació, delicte que els seus col·legues arxivaran ràpidament, tot i que la causa tindrà recorregut posterior en instàncies internacionals.

Les similituds de repressió entre llavors i ara són més que evidents. Quina és la diferència futura respecte la situació actual? Que aleshores el triomf de les esquerres del Front Popular a les eleccions de 1936 va alliberar els presos polítics i es va reinstaurar la Generalitat. Avui dia, encara que guanyés el partit d’esquerres amb més possibilitats, el PSOE, la situació es mantindria igual de repressora contra les llibertats polítiques, d’opinió i de lliure pensament. Amb el PSOE en el poder es tornarien a repetir casos com el dels dos artistes de Títeres desde abajo, empresonats per enaltiment del terrorisme per una inofensiva obra de titelles en un espectacle infantil de carrer. Tant el PSOE com el PSC -aquests, a la ciutat de Lleida de la maneta de Ciudadanos- aplaudeixen les decisions judicials coercitives i diria més, sembla que se n’alegren que hagi presos polítics i es coarti la llibertat d’expressió. Només cal veure com el saltimbanqui ballador que porta la veu cantant del PSC es manifesta, dia rere dia, al costat dels partits que donen suport a la repressió política i a la conculcació de les llibertats individuals.

Llavors, davant tanta injustícia, quina és la solució pel futur proper?