Es va celebrar el dia de l'Armistici a les esplanades dels Camps Elisis i a la tomba del soldat desconegut recordat en la flama perenne que crema als peus de l'Arc del Triomf de París. Es recordava el final oficial de la Gran Guerra, que va acabar a les onze hores del dia onze del mes onzè de 1918. A Londres es va celebrar aquest cap de setmana amb la desfilada davant del cenotafi de Whitehall de tots els primers ministres del Regne Unit. La rosella al trau de molts britànics rememora aquella primera gran tragèdia del segle XX. Als Estats Units se celebra el dia dels Veterans per commemorar a totes les víctimes de les guerres de la seva breu història.

Cada poble escriu els seus propis relats i celebra les gestes de la seva nació d'acord amb les seves grandeses i misèries. Es compleixen cent anys del començament de la Gran Guerra i les celebracions del seu final tenen una especial rellevància a tants països europeus que van enviar a la mort a més de deu milions de joves soldats. Aquella barbàrie de patriotismes enfrontats va marcar la sinistralitat universal del segle passat.

La Gran Guerra no va ser, com es pretenia, la guerra que acabaria amb totes les guerres, sinó que va sembrar les llavors dels conflictes que van devastar Europa fins al terme de la Segona Guerra Mundial. Aquells crits amargs de “mai més” encara ressonen en tots els territoris europeus que pretenen evitar que l'espectre de la guerra torni a aparèixer als 28 estats de la UE, que intenten preservar la convivència malgrat les diferències i conflictes latents entre els estats membres.

Fa cent anys començava una nova era a Europa que oferiria totes les oportunitats per un progrés il·limitat, però també per als enfrontaments més inhumans i destructius que van acompanyar un segle que va ser gran però també desgraciat.

No intento establir cap paral·lelisme amb la situació que es viu a Catalunya i a Espanya arran de la nova era que s'obria el diumenge amb la participació de més de 2.300.000 catalans en una votació que suposava una ruptura legal i política amb les institucions de l'Estat. Va ser l'última de les cinc manifestacions massives, festives, alegres i reivindicatives que s'han celebrat a Catalunya des de l'agost de 2010 per protestar contra la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut que havia seguit tots els passos preceptius per convertir-se en la llei màxima dels catalans. En aquesta primera manifestació es va iniciar l'intent programat de ruptura amb Espanya.

Va caure el segon tripartit i va recuperar el poder CiU. Primer, amb una majoria suficient encara que no absoluta i, segon, amb 50 escons que no permetien a Artur Mas governar sense suports que es van cotitzar a un alt preu polític. L'Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras i els carrers que han omplert Carme Forcadell i Muriel Casals des de la Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han condicionat la política d'Artur Mas, que el diumenge es va permetre desafiar a l'Estat fent-se pròpia una altra gran manifestació que en aquest cas adquiria la forma d'un procés participatiu amb urnes de cartró. Mas va guanyar el pols a Rajoy el diumenge que es va quedar amb el Tribunal Constitucional a les mans sense que s'atrevís a implementar les seves sentències.

Penso que va prendre una decisió prudent encara que els seus i bona part de l'opinió pública espanyola l’acusin d'haver instrumentalitzat al TC per, a l'hora de la veritat, camuflar-se en les decisions dels fiscals que llavors no van actuar quan Mas es va fer el primer responsable del simulacre de les urnes.

El moment és d'una certa gravetat per a tots. Rajoy té problemes amb els seus i amb l'adversa situació del degoteig de casos de corrupció que afecten la credibilitat del govern. Ha recorregut tant al Tribunal Constitucional que ha oblidat que la política no es fa només amb la Carta Magna, sinó que es practica simplement amb la política en el sentit més gran i més senzill.

Malgrat la victòria, pírrica, del diumenge, Artur Mas no té un panorama fàcil. Ha guanyat el pols a Rajoy i també a Junqueras. Però la política no és qüestió de polsos, sinó de llargs recorreguts, de servei als ciutadans, de resoldre els problemes ordinaris i extraordinaris de la gran majoria de la gent.

Mas va recollir les forces del carrer l’any 2012 i ara és el carrer la que li diu què ha de fer, quan i com. La carta a Rajoy no tindrà una resposta immediata. I les presses de Junqueras, Forcadell i Casals adquireixen aires d'ansietat. Volen eleccions en forma de plebiscit, aviat, aconseguir una majoria parlamentària i proclamar la declaració unilateral d'independència. Només llavors s'obririen les negociacions amb Madrid. La ruptura del front sobiranista és més que probable si no s'atorga un marge de maniobra a Mas.

El problema de fons és que la política a Barcelona i a Madrid ha abandonat els matisos, els grisos, els intents de resoldre el conflicte amb exigències i cessions, com ha passat sempre en situacions extremes. S'ha plantejat una ruptura pacífica i amistosa sense tenir en compte que hi haurà moltes tensions amb Espanya i un pacte de no intervenció entre els països europeus. La solitud política és desaconsellable i perillosa.