La trama de la plataforma Castor, situada a una vintena de quilòmetres mar endins de les costes de Vinaròs i el Delta de l’Ebre, van evidenciar un fort sentiment social de què tot estava podrit, de què les relacions entre les altes esferes del poder i de les finances maquinen exclusivament en benefici del seu propi interès. Repassem una mica els fets. Florentino Pérez, director de la constructora ACS i president del Reial Madrid, que acostuma a tancar els milionaris negocis amb l’administració a la llotja del seu estadi de futbol, construeix, en una plataforma petrolífera abandonada, un magatzem soterrani de gas, que costava uns 1.350 milions d’euros al seu inici, però que, per art de màgia, se n’acaba pagant 1.755 milions. El Castor havia de ser un reservori de gas per usar en cas de necessitat i l’emmagatzemaria a 1.750 metres de profunditat. La quantitat emmagatzemada serviria per abastir la demanda durant 50 dies.

L’empresari és una fura en els negocis, i igual pacta amb el PSOE com amb el PP. La concessió del dipòsit del gas fou feta sota el govern del socialista Rodríguez Zapatero, amb unes clàusules que incloïen el retorn de la totalitat dels diners en cas de paralització de la instal·lació. Es va omplir de gas el 2012, i el 2013 van començar les tremolors de terra, sobretot a la zona de Vinaròs i, amb menor intensitat, al Delta. El govern del PP, amb Rajoy com a timoner, li fa falta temps per pagar la milionària indemnització a Florentino Pérez, però no de la seva butxaca sinó de la de tots nosaltres, per un període de 30 anys amb els interessos corresponents. Negoci rodó: si la instal·lació surt bé, cobro per ella. Si surt malament, em tornen els diners. La factura que pagarem nosaltres per la incompetència dels polítics va causar protestes, manifestacions i denúncies judicials. Al final, sigui quin sigui, el que és segur és que els ciutadans pagarem i que els polítics ineptes dormiran tranquils, segurament amb una feina de 200-300.000€ anuals a ACS, per allò de pagar el favor. Que el PSOE i el PP s’aliessin amb el gran capital en perjudici de la ciutadania és indignant, però així ens quedarem. La gent els continuarà votant i ells continuaran realitzant els mateixos negocis corruptes.

Això va passar a les costes de Vinaròs. Però a casa nostra també tenim el nostre Castor particular. Una trama de corrupció pràcticament idèntica que ha passat desapercebuda, tot i la vergonyosa actuació dels polítics locals. Anem als fets. El 1994, un cap d’Agricultura de Barcelona, militant de Convergència Democràtica de Catalunya, Antoni Pujol Pedrol, propietari de l’empresa Pont Romà, demana a l’ajuntament de Camarasa, on era alcalde el també convergent Roc Campo, permís per a construir un restaurant en un indret de la llera del riu Segre. El lloc escollit, una zona on era prohibit construir per tres motius. Per estar situada en un indret protegit (dins la reserva natural de fauna salvatge del pantà de Sant Llorenç de Montgai), per ser en una zona inundable (afectada per possibles crescudes del riu) i per pertànyer a un entorn no urbanitzable (la norma urbanística local no permetia edificar en aquell indret).

Tot i les tres prohibicions per a construir (no una, ni dos, sinó tres), al promotor convergent l’alcalde, també convergent, li atorga la llicència d’obres. A qualsevol de nosaltres ens haguessin denegat el permís de construcció basat, precisament, en les una, dues i tres prohibicions –en conjunt o per separat. Recordo el lloc on es volia, i es va construir el restaurant, perquè en aquella època treballava per la zona i no em creia el que em deien els veïns. Un peix gros de Barcelona, amb molta influència, havia de construir un edifici en un lloc on jo no hagués passat ni una nit en una tenda de campanya per por de què l’endemà em pesquessin com a una carpa al pantà de Sant Llorenç, arrossegat corrent avall per alguna riuada. No m’ho podia creure.

Però va ser veritat. L’influent polític va construir el restaurant. Pels meus pebrots. El 1995, el jutjat, atenent la demanda de l’organització IPCENA, va suspendre cautelarment el permís d’obres, però l’alcalde de Camarasa va deixar que continués la construcció del restaurant, sense atendre a una mínima decència de demanar, almenys, la suspensió cautelar de les obres fins que es resolgués el judici. El restaurant va obrir, amb tota normalitat, en zona inundable i no urbanitzable, fins que el 2008 un altre tribunal va decretar la il·legalitat del permís d’obres de l’alcalde de Camarasa. Tot i així, l’alcalde es va fer el sord. El restaurant il·legal va tancar les portes el 2010.

Fins aquí, tot podria semblar un cas més de disputes judicials, administratives i tècniques, de les moltes que ocorren en el dia a dia. Però què relaciona el Castor amb el restaurant de Camarasa? Que la Generalitat convergent haurà de pagar 951.000€ d’indemnització al convergent que l’administració convergent va permetre aixecar el restaurant il·legal. Lliga que fa fort. Si em surt bé el negoci del restaurant, guanyo diners i, si em surt malament, em paguen el cost de la construcció i per poc, també de la indemnització dels treballadors. Negoci rodó. Com en el Castor.  

Tot i la indecència dels polítics que van autoritzar les obres en un lloc on qualsevol persona mínimament intel·ligent sabia que era perillosa, ningú s’ha manifestat, ni tan sols a Camarasa, contra el pagament de prop d’un milió d’euros a un empresari que coneixia que construïa en terreny on no era permès. Tampoc cap partit polític ha demanat responsabilitats a l’alcalde de Camarasa per permetre construir en terreny no permès (serà per allò de què entre tots s’amaguen els draps bruts?). I tampoc ningú ha demanat responsabilitats patrimonials als polítics de torn que al seu moment van signar temeràriament documents que no complien els mínims requisits exigibles. M’estranya la facilitat amb què la gent oblida la mala fe dels intervinents. L’alcalde de Camarasa, i als altres polítics de la Generalitat que van intervenir en els tràmits, no haurien de pagar de la seva butxaca allò que van fer malament al seu dia? Per què se n’han de riure a la cara de la ciutadania? I per què totes les seves martingales han de quedar impunes?