La columna

La columna

Sixena, last minute

07-02-2017
Sixena, last minute

Escric això el dia després de l’emissió del documental «Sixena: art de frontera», que ha estat realitzat per Eva Pelegrí i Àlex Francès. Les xarxes bullen. Les opinions flueixen. Hi ha qui no es mostra sorprès per res del que vam veure, mentre altres s’escandalitzen per algunes coses que es van mostrar i explicar. És un tema molt complex, amb múltiples derivades, i és normal que el ciutadà es perdi. Per això, cal agrair la tasca dels responsables del documental, que han hagut de glossar-ho tot en trenta minuts, quan segurament això no s’hauria aconseguit ni amb el doble de temps. A això hi hem d’afegir les dificultats que s’han trobat pel camí, múltiples i diverses. Però n’han sortit airosos i crec que els hem de felicitar.

Els mitjans de comunicació han estat un agent cabdal en el tema de Sixena. I aquest programa així ho demostra. Potser no es va dir explícitament, però s’ha de reconèixer que dins el documental hi ha unes quantes llebres que van ser aixecades per periodistes barcelonins de mitjans com el Punt Avui i El País, que són, amb diferència, els que han fet un seguiment més exhaustiu del tema. Gianluigi Colalucci va parlar gràcies a la Maria Palau i la Montse Frisach, i avui no sabríem el que sabem si el José Ángel Montañés no hagués furgat en infinitat d’aspectes i detalls que són clau per entendre la situació en què ens trobem. La Natàlia Farré d’El Periódico també ha fet bona feina, i l’Ara, malgrat una desatenció inicial, sembla que s’està posant les piles gràcies als articles de l’Antoni Ribas. Tots ells, en molts moments han fet periodisme d’investigació.

Personalment, he trobat a faltar la mateixa actitud per part dels mitjans aragonesos, que s’han limitat a fer d’altaveu de l’alcalde de Vilanova de Sixena, dels representants polítics aragonesos, o a reproduir les múltiples notes de premsa de l’advocat Jorge Español que, sempre avançant-se a tothom, té l’estranya virtut de marcar el compàs comunicatiu de molts mitjans, inclosos els catalans. Massa cops, les seves interpretacions de determinades accions dels jutjats d’Osca s’han publicat com a fets objectius quan, en realitat, no eren més que l’opinió d’un dels actors de la causa.

És una llàstima que el documental no hagi arribat a temps de comentar algunes qüestions que s’han precipitat en els darrers dies, com la de les mesures de conservació preventiva que s’han implementat al monestir per tal d’acollir les pintures murals a la sala capitular, i per presentar els objectes lliurats al juliol per la Generalitat i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquest és un tema cabdal. En el cas de les pintures murals, la jutge va demanar a l’Aragó que presentés informes sobre quines mesures es prendrien per aconseguir que les malmeses pintures romàniques es conservessin amb les mateixes condicions que avui tenen al museu barceloní. Els polítics aragonesos, amb l'alcalde de Vilanova de Sixena al capdavant, es van afanyar a difondre que els equipaments climàtics instal·lats serien millors que els de Barcelona. L’alcalde, eufòric i desinformat a parts iguals, va arribar a dir que les pintures estarien millor allà perquè a Sixena no hi havia la salinitat d’una ciutat com Barcelona, com si la platja arribés a l’interior de les sales del museu barceloní, i com si les ciutats de mar no poguessin tenir museus de Belles Arts. I com si a Sixena no hi hagués salinitat, un problema que, sigui dit de pas, és el principal que avui té aquell monestir.

Aquest argumentari amarat de «cunyadisme» ha anat acompanyat de declaracions per part d’alguns tècnics que fan enrojolar. És el cas del conservador-restaurador de l’escola de restauració d’Osca, Guillermo Torres, a qui li va faltar temps per sortir a contradir Gianluigi Colalucci quan aquest, màxim especialista mundial en restauració de pintura mural, va dir que portar de les pintures murals a Sixena era una autèntica bogeria. Torres, l’únic tècnic que fins ara ha gosat replicar l’italià —i això té mèrit—, va arribar a dir que el trasllat i instal·lació era possible i que no comportaria riscos. Ahir, sortosament, al programa de TV3 va reconèixer que, arribat el moment, no sap com plantejaria l’operació. A preguntes de la periodista Pelegrí, el seu «no te puedo dar una solución» va caure com una llosa.

El dia de la inauguració a Sixena de la sala amb la cinquantena d’objectes lliurats, el president d’Aragó, Javier Lambán afirmava en relació al possible retorn de les pintures murals que el monestir «reúne no las condiciones del lugar en el que actualmente están depositadas las pinturas, sino unas condiciones mejores». Va reblar-ho de forma vehement un arquitecte del govern aragonès allà present qui, ben cofoi i traient pit, va apuntar que les instal·lacions eren millors perquè eren més modernes. Tanmateix, al final tot s’acaba descobrint. Un periodista —novament, un periodista—, l’esmentat José Ángel Montañés, ha posat sobre la taula que l’equipament instal·lat a la sala capitular és provisional, un aspecte que les autoritats aragoneses havien amagat deliberadament. Algú es preguntarà perquè és important això. Ho és, i molt. En cas que les pintures tornessin al monestir, el problema no és resoldria substituint el sistema de climatització provisional pel definitiu. Un sistema d’aquesta complexitat no funciona com un ventilador amb un interruptor d’on-off. És necessari instal·lar-lo —naturalment sense les obres d’art— i tenir-lo en funcionament uns quants mesos fins aconseguir estabilitzar l’ambient de l’espai. Si això és difícil en un museu, imagineu en un monestir que té problemes d’humitat des del mateix moment de la seva fundació l’any 1188.

D’altra banda, les mesures de conservació preventiva instal·lades a la sala on s’exhibeixen els objectes lliurats per la Generalitat i el Museu Nacional d’Art de Catalunya també deixen molt que desitjar, i pot afirmar-se amb rotunditat que, a dia d’avui, no gaudeixen de les millors condicions. En qualsevol cas, no insistiré en la qüestió perquè aquests dies ha estat tractada per diferents mitjans.

I acabo retornant al documental de TV3. Una de les grans aportacions del programa va ser la presentació dels comprovants de pagament de les tres compres que la Generalitat i el Museu Nacional d’Art de Catalunya van fer a les monges de Sixena el 1983, 1992 i 1994, per uns cinquanta milions de pessetes en total. L’alcalde de Villanueva de Sixena s’havia de cansat de dir, afirmar i repetir que no hi havia constància que les monges haguessin rebut aquests diners. Jo d’ell, avui m’hauria amagat en algun racó dels Monegres. Malauradament, aquest tipus de pràctica no és nova. És una mostra més de la manipulació de l’opinió pública de la qual han fet gala constantment determinats actors del conflicte. Per dir segons què, a alguns més els valdria callar, com van fer ahir Guillermo Fatás —autor dels hits «el traslado [de las pinturas] es un problema de carpintería», i «a las pinturas les prendieron fuego milicias anarquistas procedentes de Barcelona»—, la consellera de Cultura del govern d’Aragó, Mayte Pérez, o la monja santjoanista que ha cedit els poders a les autoritats aragoneses per poder reclamar, Virgínia Calatayud. Beneits i lamentables silencis.

Alberto Velasco
Historiador de l'art

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31