Marta Sánchez ha aconseguit el que ningú fins ara havia aconseguit, agermanar una munió d’espanyols al voltant d’una qüestió de primera índole, d’un debat que romania latent als budells d’una nació incompleta, la lletra de l’himne. La Guàrdia Civil, els de VOX, Rosa Díez, Albert Rivera y Mariano Rajoy han trigat poc a celebrar aquesta iniciativa patriòtica. “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón”.

Ara fa 27 anys d’aquella mítica nit de Nadal en què Marta, Martísima, la Marilyn de la Meseta, va anar al Golf Pèrsic, a Abu Dhabi, per cantar Soldados del amor a aquells soldats desplaçats a la guerra. “Hey, ¡Únete a mi ritmo! El ritmo del amor”. I quines coses. Hi va anar acompanyada d’un català, Narcís Serra, llavors ministre de Defensa. Era el 1990. Avui, Marta Sánchez continua amb la seva carrera, però en Serra té altres preocupacions.

Marta ha aconseguit gravar a la retina d’aquella nació dues imatges. La primera, el cuiro negre embolcallant pits i cuixes d’ella i les dues ballarines a bord de la fragata Numancia —mai és sobrer un nom èpic, en aquests casos. Gairebé tres dècades després, una imatge ben diferent. Un escenari sobri. Ella, abillada amb un elegant vestit vermell, i l’escenari il·luminat amb els colors de la rojigualda. Catarsi nacional.

“Cosas pasan en este juego, una partida perdida. Caminamos dentro del fuego otra granada”, deia la Marta el 1990 quan va anar a la guerra. Ara hi ha tornat amb un “Como tu hija llevaré ese honor, llenar cada rincón con tus rayos de sol”, molt més mesurat d’acord a un escenari de conflicte no tan explícit com aquell, però no menys perillós per a l’estat. Espanya necessitava un revulsiu, i Marta Sánchez li ha donat de forma lírica. Ella ha fet més per l’esperit nacional que tots els altres. Ella és Espanya i, definitivament, ha guanyat la batalla a Sabrina Salerno.

La Marta, com un Joaquin Sabina qualsevol, no ha badat boca sobre els cops de porra de l’1 d’octubre, els presos polítics o el 155, cal suposar que per allò de “Entre nosotros no hay guerra ahora vivimos al ritmo de un mismo tambor”. Ha considerat que la seva forma de contribuir a l’estabilització de la situació, a la desescalada, havia de venir per una altra via. Dalt d’un escenari, al Teatro de la Zarzuela. Al poliesportiu de Leganés no hauria estat el mateix, tots ho sabem.

“Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin”. Espanya i Déu, un binomi indestriable, com ens ha recordat aquest dies l’arquebisbe Cañizares, que pensa que la unitat d’Espanya és un designi diví. Mai la distància entre un arquebisbe i una cantant de pop havia estat tan curta. “Tú y yo, soldados del amor”. I Mariano Rajoy ballant a Múrcia al ritme de Raphael. Tot plegat, la història recent d’una pàtria que no troba el seu lloc.