Els nostres rebesavis, que, tal com el seu nom indica, eren més savis que nosaltres, es regien pels cicles naturals: el dia i la nit, les estacions, les llunes... La vida consistia en néixer, créixer, reproduir-se i morir sense alterar ni els ritmes ni l’ordre ancestral de la mare Terra. Els aliments sortien, a banda de la caça i la recol·lecció, dels conreus i de la ramaderia tradicionals, mentre les tècniques per a obtenir-los es beneficiaven de la sapiència natural acumulada durant moltes generacions. Quan estaven malalts recorrien a remeis naturals que les famílies elaboraven i conservaven (infusions, ungüents, aromes,...). Pels casos més greus s’acudia a les bruixes, els xamans, remeiers i curanderos, que aplicaven ritus més o menys ocults. O resaven a algun sant ben triat quan la cosa es complicava més encara. I l’autoritat era respectada: pares, mestres i sacerdots tenien un ascendent moral sobre las resta de la població que donava seguretat i cohesió al grup, tant si es tractava d’evitar conflictes com d’organitzar-los; que també. La vida era així de senzilla. Certament, l’home i la natura han estat en perfecta comunió els darrers quatre milions d’anys. Fins que hem arribat nosaltres a enredar-ho tot.

En poc menys d’un segle, aquesta harmonia ha desaparegut. Avui hem alterat els bioritmes; consumim aliments processats per la indústria, plens d’additius i conservants; utilitzem productes agroquímics i organismes transgènics a tort i dret; podem menjar de tot, en quantitats il·limitades i en qualsevol temps de l’any, rebutjant l’agricultura de proximitat; confiem la nostra salut a les corporacions hospitalàries i farmacèutiques, que s’enriqueixen produint i venent antibiòtics, vacunes, i milers de classes de medicaments sintètics; ens irradiem amb radiografies, centrals nuclears i antenes de radiofreqüència. I al damunt hem perdut el respecte a la autoritat: fins i tot ens creiem amb el dret de decidir entre tots qui volem que ens governi o de manifestar-nos escèptics davant d’allò que la intel·ligència humana no pot comprendre.

En realitat, la integració a la natura, a la qual la majoria dels humans hem renunciat a la lleugera, només tenia uns pocs inconvenients, a banda del d’anar a cagar a l’era o a rentar al riu. Un d’ells era el fet que més de la meitat dels nascuts no arribaven a l’edat adulta (només el 1914 a Catalunya van morir abans de l’any de vida més de dos mil infants; en 2014, amb una població quatre vegades més gran, onze).  Un altre problema era que el menjar, tot i ser natural i necessàriament ecològic, era desequilibrat, monòton i, molt sovint, escàs. Hi havia el que havia, i prou. A més, a més, qualsevol contingència que afectés per un temps a la producció d’aliments podia acabar amb una civilització (com va esdevenir amb els sumeris, els maies i, per poc, els irlandesos del segle XIX). I beure aigua, no se sabia per què, era perillós i, qui podia, la desinfectava fent cervesa o barrejant-la amb aiguardents o vi, que deien que donava força a nens i adults.

No voldria interpel·lar més els amants de la natura, entre els quals em trobo, però abans les epidèmies i desastres naturals estaven a l’ordre del dia i quan arribaven anihilaven literalment poblacions senceres. Això sí, la gent no s’intoxicava amb dioxines o pesticides, com fem ara, sinó amb coses més naturals, com el plom, el mercuri, l’arsènic, les aigües fecals o els aliments en mal estat. Tampoc ningú no es posava malalt a causa de les vacunes, la resistència als antibiòtics, la quimioteràpia, els efectes de la radiació, o l’abús d’ansiolítics: tot això no existia. La gent sucumbia als virus, als bacteris, al càncer, a les infeccions intestinals o a l’arteriosclerosi. O es penjava d’una biga davant d’alguna contrarietat. Les contingències de la vida no eren sinó causes naturals, al cap i a la fi. I ningú no es moria a l’hospital o empastifat de sedants. La mort era un esdeveniment natural, que es desenvolupava en família, potser amb algun capellà pel mig que, a manca de pal·liatius, li demanava al moribund que prengués els patiments com actes de resignació mística.

Per tot això, quan sento parlar de teràpies naturals, d’herbes màgiques, de tècniques rescatades d’alguna sàvia tribu indígena, de monjos tibetans dipositaris del secret de la felicitat, d’energètics experts carregats de màsters que desbloquegen les redescobertes xacres de l’hinduisme, o de tractaments holístics seculars, no acabo d’entendre per què els nostres harmònics ancestres, si tenien tot això a l’abast, van ser tan incompetents en qüestions tan elementals com la supervivència. De moment, si cal tornar a la natura, fins que trobi algun guru convincent, limitaré la meva contribució a la ingestió d’una bona cervesa artesana. Salut!