José Mellinas, un actor i cineasta amb molt de futur

LLEIDACOM/ Sara Vallés
Publicat: 
30-08-2016
Actualitzat: 07-07-2017 14:19
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • José Mellinas, un actor i cineasta amb molt de futur

En José Mellinas va mostrar des de ben menut la seua afició per la interpretació. Un hobby que ha esdevingut per ell una manera de viure. Després de cursar els estudis d’art dramàtic a Lleida ara marca el seu horari en funció dels càstings i dels paperets que li van sortint. A més, ja ha fet un pas més enllà i aposta per la direcció de cinema. El primer curt d'aquest lleidatà ha estat Mermelada i ara ja prepara una segona producció.

Hem parlat amb ell. 


Quan vas descobrir la interpretació?
Des de molt petit ja em cridava l’atenció el món de l’espectacle. Acostumava a disfressar-me per casa i sorprendre a la meva família amb alguna història improvisada. Recordo que feia teatre d’extraescolar i cada cop m’agradava més. Era la manera com em descobria a jo mateix. Posteriorment, vaig entrar a l’Aula de Teatre i als seus tallers per a joves, on vaig aprendre a dominar la meva veu, el cos...

Vas treure el cap dins del món del teatre.
Així mateix. Em van donar una mica d’eines per a defensar-me i vaig treballar l’organització en equip. A partir d’aquí em va quedar molt per aprendre, però va ser una petita espentejada.  Vaig descobrir que el teatre m’agradava molt, però no només davant de les càmeres, sinó darrera.

Es descriu com una persona molt polifacètica i sense pors. Li agraden els reptes i pensa que de tot es pot aprendre. A més, desconfia del talent innat i creu que tot s’ha de treballar. Metafòricament, pensa que molta gent pot tenir espurna però no tothom la sap encendre. Així, es mostra fidel a la màxima: qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa.

S’ha d’aprendre a dominar la tècnica i encara que se’t doni bé, l’has de treballar. A més, el món de la interpretació és complex i no tots els gèneres són iguals. Personalment, penso que la comèdia requereix molta preparació, ja que fer riure a la gent és difícil, i no només això, aquí també entra en joc l’habilitat de cadascú.

L’habilitat de Leo Bassi.
Vaig tenir el plaer de compartir escenari amb ell i poder aprendre d’un dels més grans. Va ser un dels meus primers “bolos” i recordo que vaig haver d’aprendre a contenir el sentiment fan.

Amb comparació amb REC?
Home això ja són paraules majors. Jo era un fan absolut de la trilogia que va començar al 2007 i no m’imaginava pas que al 2012 hi seria jo a la tercera part… És el primer film on vaig fer de figurant i vaig poder veure com es feia una pel·lícula des de dins. El més difícil és mantenir-te ferm en el paper, ja que al·lucines amb tot el muntatge.

Assegura que treballar en el món de la interpretació és saber estar en el lloc oportú al moment exacte. Es per això, que recomana apuntar-se a agències d’actors, ja que ells mateixos són els que et gestionen els càsting i et donen visibilitat.

Reconec que és un professió difícil on els contactes són molt importants. Està clar que a casa no et vindran a buscar, t’has de moure i prendre la iniciativa. T’has de saber vendre i crear el teu producte, però sempre sent tu mateix i ferm als teu principis.

A vegades es pot premiar més una cara bonica?
En el sector de la publicitat, molts cops. M’atreviria a dir que és el pitjor sector i en el que és més evident aquest intrusisme, on es premia la bellesa per sobre dels dots artístics. Quantes vegades hem vist el típic model que passa com actor. I inclús, m’he trobat que, des de la productora, no t’ofereixen cap retribució econòmica perquè comparteixes escena amb una cara reconeguda i creuen que això ja és la recompensa. És trist que avui en dia encara passin aquestes coses, ningú hauria de treballar sense cobrar.

L’actor confirma que s’ha topat amb contractes on hi ha clàusules de comportament davant d’una persona reconeguda públicament i les titlla de ridícules. Ens desvela resignat que a vegades, tocar a l’actor o mirar-lo a la cara es consideren conductes improcedents.

Busquen una persona que rendeixi a taquilla i que, a poder ser, sigui tan reconeguda que els figurants vulguin actuar amb ella a canvi de res.

On està l’origen del problema?
En la societat i la seva concepció. Ningú hauria d’acceptar un treball a canvi de res, aleshores, aquestes ofertes desapareixerien perquè ningú les voldria fer. Hem de treballar el problema des del principi, ja que d’aquesta manera s’està empobrint l’ofici d’actor. Hi ha autèntics cracs a fora que davant d’una càmera sabem fer meravelles, però a les productores no els interessen. Aquesta gent s’aprofita dels somnis dels actors de carrer.

Després d’haver tastat les petites iniciatives i les mega-produccions, defensa que en totes dues la idea sempre és la mateixa. La seva exigència sempre és mantenir el màxim nivell de professionalitat estigui on estigui. Cada oportunitat la valora com una experiència més i la intenta exprimir al màxim.

Parlem de joc de trons.
Brutal. Ha sigut el rodatge més increïble i més gran que mai he fet. No puc dir que és la meva millor experiència, ja que aquesta se l’emporta REC, però si la més èpica. Mai havia vist el control tan immens per evitar que es desvelés alguna cosa. Jo vaig anar a fer el càsting a Girona i 5 dies abans del rodatge en van trucar per a dir-me que estava dins de la figuració.

Una mescla d’il·lusió i temor.
Totalment. A més, quan vaig veure que m’havien agafat un pla més tancat, movent la boca i hi havien incrustat un frase que no es meva, encara vaig al·lucinar més. Si et dic que vaig haver d’anar al mirall a comprovar si era el meu perfil, no t’enganyo.

Afirma que després de viure aquesta experiència, confia una mica més en la professió. Petits detalls que compensen qualsevol entrebanc que hagis tingut. Orgullós d’allò que ha aconseguit, defensa que ningú li ha tret mai les castanyes del foc. Tot un treball de pic i pala, davant i darrera de la càmera.

Si, perquè no tot ha estat només davant. Actuar amb grans produccions m’ha ensenyat tot el que es mou darrera i gràcies a això, he pogut desenvolupar el meu primer projecte com a director, Mermelada. Un curt de 12 minuts, gravat en tres dies i amb un mòbil en mà.

Aleshores, cinema o teatre?
És impossible que pugui escollir. Per mi, el cine és la truita de patates que et pots comprar al supermercat i el teatre és la truita que tu et fas poc a poc i al teu gust. Tot i això, ambdues són necessàries. Cada vegada hi ha més iniciatives que mantenen un peu en cada terreny.

Per a ell són necessàries les dues branques. El cinema li agrada però a la vegada necessita el teatre per agafar impuls. Afirma que l’adrenalina que pot soltar davant d’una actuació en directe no es pot comparar. D’aquí que cada vegada hi dediqui més temps a Improsia Teatre, una iniciativa de teatre d’improvisació que es duu a terme a la Saleta de Lleida. 

Comparteix

També t'interessarà