Joaquim Ureña: "A vegades trobo a faltar la docència"

Entrar a l'estudi del pintor lleidatà Joaquim Ureña és entrar en un laberint d’obres seues. Ja fa uns anys que es va jubilar de donar classe i ara es dedica plenament a la pintura i a la seua dona. Als seus seixanta i llargs anys mostra una vitalitat i unes ganes de treballar que es reflecteixen en la seua obra. Ara mateix acaba de tornar d'Almeria on ha realitzat algun dels seus "apunts" però ja es troba inmers en la preparació de la següent exposició que es podrà veure l'any vinent a Madrid i que comptarà amb llenços de gran format i obra nova. La seua carrera comença el 1976 i desde llavors no ha parat de renovar i millorar la seua técnica en el món de l’aquarel.la, destacant com un dels grans del nostre país i fent seua la màxima de "menys és més". Ens hem desplaçat fins al seu estudi per conversar una estona amb ell.

-  Com va començar la teua carrera?

Doncs ho va dir amb una frase el meu amic Moncho Alpuente quan li van preguntar des de quan escrivia i ell va respondre que des que se'n recordava. Jo el vaig telefonar i li vaig dir que aquesta oració havia de ser meua. Des de ben petit ja pintava i dibuixava.., sobretot dibuixar i després em van enviar a Madrid a estudiar Arquitectura. No vaig acabar la carrera perquè vaig començar a fer exposicions i a viure de la pintura.

- Una afició que es va transformar en professió. Ets una persona molt afortunada perquè no tothom ho ha aconseguit.

Sí, sí, jo visco d'allò que m'agrada fer. Per això a les vacances o en els meus viatges sempre m'enduc el meu bloc i pinto. És com la gent que té una càmara de fotos i se l'endú.

- Com és el pas d'estudiar a professionalitzar-te?

Em van enviar a fer la mili a Almeria i allí els militars em van patrocinar la meua primera exposició. Llavors vaig continuar fent més exposicions a Lleida i a començar a viure de la pintura.

- Com es desenvolupa el teu procés creatiu?

Quan em vaig adonar que el que feia era explicar coses ho adequava al format que necessitava l'obra. Tu vas captant de llibres, exposicions, la memòria que en deia David Hockney que influeix a l'hora de pintar quadres. 

- I així entre quadre i quadre et dediques a pintar apunts "per descansar"...

Bé, sí ho podem dir així! Jo em plantejo cada exposició diferent i amb temps. Tinc el plànol de la sala, distribueixo els quadres a la sala i quan acabo aquest treball més intens és quan em dedico a fer els meus coneguts "apunts".

- T'agrada que considerin les teues pintures com realistes?

Sí, el que no m'agrada és que em considerin hiperrealista. Jo tinc un realisme més personal. Jo sempre poso un exemple a la gent quan em diuen que les meues aquarel.les semblen hiperrealistes: els hi dic llegiu els lloms dels llibres i llavors s'adonen que no poden i s'han de basar en la intuició. Llavors aquest és el joc. El pintar, penso que ha de ser un joc.

- Has patit mai la por del llenç en blanc?

No, perquè no em plantejo ara vull pintar un quadre. Jo em plantejo que vull contar històries. Tinc eines que ajuden a tirar endavant i llavors penso com vull explicar el que tinc al cap i en quin format ho he de fer. 

- I la temàtica? Sol ser força recurrent.

És la meua vida. Quan dic la meua vida també puc dir el meu carrer, la meua ciutat. Jo pinto les coses que m'agraden a mi i fer-ho d'alguna manera meu. Així sempre dic que els llibres pintats eren llibres meus i a través de la pintura ho explico millor. No només pinto el món exterior, també l'interior. 

- Com ha evolucionat la teua manera de pintar?

Home doncs ara sintetitzo més. Es nota més l'experiència, l'aprenentatge. Ets més lliure, quan més domines els pinzells, els colors i la juxtaposició de colors més lliure ets. Costa més anys arribar a aquesta manera de pintar.

- També és molt important el tractament de la llum.

Sí, sí el primer que veiem els humans és el contrast, després anem a les parts. El contrast vol dir llum i per aquest motiu moltes vegades els pintors mirem d'una manera concreta (fa el gest de tancar gairebé tots els ulls i mirar fixament un punt llunyà) per poder veure el contrast. En resum el que vull aconseguir és dir moltes coses amb el mínim de pinzellades possibles. 

- En què treballes ara?

Ara treballo en la exposició del Museu Morera "Estudi expandit" la portaré a Tres Cantos a Madrid i també portaré les escultures en paper. Això al febrer i març i després a l'octubre també exposo a Sevilla, en una galeria on ja havia exposat. He de preparar una aquarel.la per il.lustrar una etiqueta de vi. 

- Trobes a faltar el tema de l'ensenyament?

Home sí. Primer vaig començar una mica perquè no sabia dir que no i vaig descobrir que m'agradava. Hi he estat 28 anys fent de professor! El que m'agrada d'ensenyar a les persones és guiar-les en el seu aprenentatge, li fas veure a la persona els errors que cometia però sense buscar-li errades. Mira amb el mateix esforç, els mateixos diners, el mateix temps i la mateixa edat pots ensenyar a un alumne i aquest aprendre o simplement fer còpies d'altres obres que ja existeixen. Quan la gent se n'adona que aprén deixa d'imitar i comença a ser més lliure i a confiar en si mateix. 

Acaba l'entrevista i en Joaquim Ureña continua netejant els pinzells i explicant-nos tota la feina que li espera els propers dies. El cap li bull de projectes i idees i ho viu tot amb una intensitat que demostra com gaudeix de la seua professió. 

També forma part de la nostra secció CREADORS LLEIDATANS