Actualitat

Un sindicat jove de 50 anys

SEGREcom
01-02-2015
  • Un sindicat jove de 50 anys

Complir anys és un bon moment per mirar cap enrere, fer balanç i prendre forces per al que ens ve. És el que fa Comissions Obreres de Lleida, que celebra els seus primers 50 anys volent homenatjar homes i dones que van establir les seues bases i els que hi continuen treballant dia a dia.

Ventura Margó explica com el 1965 s'organitza un comitè local del PSUC, "en una primera reunió als Blocs Germans Baró, a casa del company Gabino". El seu primer punt és l'aposta per un moviment obrer que substitueixi el sindicat vertical. Van participar en les eleccions sindicals del 1966, "en les quals surten elegits molts enllaços sindicals i 15 vocals provincials de la construcció i 5 de químiques". Poc després, el comitè central del PSUC decideix en una reunió a França crear les comissions obreres, que a Lleida es van constituir amb la concentració de 35 treballadors en una església de Lleida, explica. També van nàixer les comissions pageses i el moviment cultural. "Una de les metes més importants que teníem era organitzar les comissions cíviques, amb la participació de tots els progressistes per fer caure el règim".

Felip Castell és un dels noms importants d'aquests durs inicis del sindicat. Recorda que alguns sacerdots i esglésies van tenir un paper important de suport al col·lectiu. "Hi havia reunions amb 200 persones en ple estat d'excepció i era el capellà el que ens avisava de quan podíem fer-les, sense policia."

Antonio Chacón, per la seua part, va ser un dels molts sindicalistes que van acabar a la presó. Va viure moments amargs, com la detenció juntament amb la seua esposa després de la celebració del Primer de Maig el 1969 després d'una manifestació, o el tancament a la catedral, ja als anys 70, per exigir condicions de feina dignes en la construcció de l'autopista.

Jordi Teixidó va entrar a CCOO a mitjans dels 70. "Estava al PSUC treballant amb Ventura Margo i va dir que venien canvis i els joves havíem d'entrar a CCOO. Vam fer l'assemblea de constitució de la primera coordinadora amb la idea clara de sindicat." El 1977 és un any clau, amb la legalització del PCE, el PSUC i CCOO. La primera coordinadora passa a ser la primera executiva.

En les mateixes dates, Josep Racaj "treballava al Banc Hispanoamericà i ens van obligar a fer eleccions del sindicat vertical. Jove i amb la meua cabellera llarga, vaig sortir elegit vocal. Vam fer una reunió a Cervera i vam apostar per crear una coordinadora de banca i integrar-nos a CCOO". Van aconseguir un local per al sindicat camuflat com a despatx de la revista La Gaceta de Derecho Social i van apostar per actes com un concert amb Ana Belén i Víctor Manuel, entre d'altres, per finançar-se.

Però no només d'homes està formada la història sindical i un bon exemple d'això és Anna Ariño, que va començar la lluita obrera el 1967 sent molt jove a la seua Tarragona natal. Poc després d'arribar a Lleida, el 1972, va tenir problemes laborals per defensar una companya i moltes dificultats per trobar una feina pel pecat de ser dona, jove i amb fills, el primer dels quals va nàixer estant el seu marit a la presó. Feminista fins a la medul·la, va ser la primera secretària general de la dona el 1977.

Ángel Izquierdo va prendre les regnes del sindicat com a segon secretari general (1978-1982), càrrec en el qual va succeir el desaparegut José Rodríguez, i recorda amb honor l'obertura de locals del sindicat i la creació de rams, així com la victòria en les eleccions sindicals de l'any 1978 a Lleida, Catalunya i Espanya. Eren temps difícils per negociar. "Un empresari de la construcció em va amenaçar amb el mànec d'un pic, i en una altra ocasió, vam fer el primer escrache, a l'encadenar-nos en una empresa de Guissona."

La història del seu successor, Josep Maria Bravo, també està lligada al PSUC. Va entrar al sindicat el 1977 i va organitzar el seu sector, l'hostaleria. "Vam organitzar la primera vaga el 1978 i vam aconseguir un bon conveni", explica. Tanmateix, ser sindicalista en aquells anys era sinònim de dificultats. "Vaig ser acomiadat per anar tres dies a un congrés de CCOO a Madrid. Anys després, el Suprem va resoldre a favor meu, però després d'haver estat a les llistes negres i que durant anys ningú volgués contractar-me." Va ser secretari general entre el 1982 i el 1996, anys de negociacions "aferrissades" amb els empresaris. Tant que va arribar a ser condemnat a 6 anys i un dia de presó pel que es va considerar el segrest del constructor Lluís Puigdevall el 1983, "a un grup se li va ocórrer retenir-lo en una caseta". Finalment, el Tribunal Suprem el va sentenciar a quatre mesos de presó.

Jaume Sellés va accedir a la secretaria general el 1996, un primer període a la cúpula que va culminar el 2008. "Em vaig trobar un sindicat profundament dividit per qüestions polítiques i la meua generació, malgrat les ideologies, tenia una visió més utilitària del sindicat. Havia de servir per defensar els treballadors i per a això necessites valors. Havíem de demostrar que no teníem banyes ni cua, que érem capaços d'arribar a acords, però sense por del conflicte. Per primera vegada ens vam quedar sense èpica i vam arribar a superar els 10.000 cotitzadors."

El de Josep Maria Baiget va ser un mandat de només tres anys. La seua executiva va acabar dimitint "per conflictes externs i interns", afirma. Malgrat les dificultats, amb l'enfrontament amb les potents branques d'Educació i Alimentació, diu que va servir per resoldre un conflicte enquistat, centrat en el primer dels rams. En el seu historial cita el pacte social per la ciutadania a Lleida, i la lluita per l'aplicació de la llei de Seguretat Laboral. La seua espineta: no haver materialitzat la permuta de l'actual edifici dels sindicats per un de nou, encara pendent.

Renovació

Jaume Sellés, que va tornar al lideratge el 2012, ha anunciat que no repetirà al càrrec cap altre mandat

Comparteix

Altres notícies del dia