Alguns mites i llegendes de les Terres del Nord

LLEIDACOM/ Griselda Mas
Publicat: 
03-08-2017
Actualitzat: 27-11-2018 11:56
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Alguns mites i llegendes de les Terres del Nord

"Una vegada hi havia unes terres on els prats i les muntanyes cobraven vida per si mateixes. Bestioles i éssers mitològics omplien aquell lloc de màgia, que en aquell moment existia. Avui en dia se'n desconeix la seva existència." Això podria ser l'inici d'un conte fantàstic però, ho sentim, és un article on us parlarem d'algunes llegendes i mites que existeixen arreu de les Terres del Nord, o més ben dit, el Pirineu lleidatà.

Relacionar Joc de Trons amb el Nord de Catalunya semblarà una bogeria però, si et pares a pensar, no és una idea tan desgavellada. El Pirineu lleidatà no només està envoltat de valls i pobles sinó què aquests són l'escenari de moltes llegendes, mites i tradicions perdudes al llarg dels anys. Això sí, no espereu trobar Caminants Blancs en mig dels boscos.

Les bestioles que més us sonaran són els Minairons o Menairons, uns petits éssers coneguts per ser els protagonistes de la novel·la Què farem? Què direm?, de l'escriptor Pep Coll, gran amant de la cultura pirenaica. Es diu que aquests dimoniets acostumen a viure en un canut on s'hi guarden les agulles, i n'hi caben milers. Un cop els deixes lliures, es mouen com un eixam d'abelles. Si tens un eixam de minairons pot ser una gran sort per a tu, però també comporta certa responsabilitat, ja que un cop l'amo destapa el canut, els minairons pregunten: Què farem? Què direm? Si no els manes feina, els hi dónes conversa o els ordenes tornar al canut abans que repeteixin la pregunta tres vegades, maten a l'amo. Com podeu veure, són uns angelets que ni regalats...

Representació dels Minairons
Un dels molts «tarters de minairons» dels Pirineus, a tocar de la carretera del port del Cantó (Pallars Sobirà) / Jep de Moner

Entre el folklore pirinenc trobem altres éssers únics, com el gegant Mandrònius (que no és ben bé el gegant del pi) de Garòs, un poblet de la Vall d'Aran. En Mandrònius feia uns tres metres, tenia una força immensa i vivia, en teoria, en una cova pròxima al poble de Betlan. Va lluitar contra els invasors romans quan aquests van raptar la seva dona i filla per a tenir poder sobre ell. Els veïns del poble, que li tenien por, li van declarar la guerra, la qual va perdre. Un cop vençut i en veure's humiliat, Mandrònius va ordenar al seu fidel servent que el matés clavant-li un clau a la nuca. Es diu que la calavera es va conservar molt temps a l'església de Garòs i es creia que tenia poders per curar i fer més forts als nens.

Mola molt anar d'excursió pel Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici, oi? Però sabeu realment d'on prové el nom dels Encantats? Si voleu posturejar, almenys heu de saber que el seu nom està molt relacionat amb les malediccions divines, un altre factor típic dels mites.

Conta la llegenda que a Espot hi vivien dos caçadors que els hi agradava tant caçar que no respectaven ni la festa ni el treball. El dia de l'aplec de Sant Maurici van pujar a l'ermita juntament amb la gent del poble i en el moment culminant de la missa, és a dir, quan el capellà alçava la sagrada hòstia, els dos caçadors van veure un isard a fora l'ermita. Sense importar res, es van aixecar i van seguir a l'animal, que va fugir corrents en direcció a la muntanya. L'Isard, perseguit pels caçadors, va travessar el bosc i va continuar pujant, escalant pel canal que separava els dos pics de la muntanya. Quan els caçadors van guanyar el serral, l'animal havia desaparegut. Llavors, un raig va caure del cel, els va fulminar i van quedar transformats, per sempre, en estàtues de roca.

Avui en dia, si us queda una mica d'imaginació al cap, podreu veure les siluetes dels caçadors! 

Fa molt i molt de temps, quan les farmacèutiques no existien, va haver-hi unes dones de les valls que es dedicaven a collir plantes del bosc per a després fer-ne medicines i curar als malalts. Aquestes dones eren les Trementinaires i, per desgràcia, van desaparèixer, ja que les van acusar de bruixeria. El coneixement de les plantes, els beneficis medicinals i els processos d'elaboració de remeis ancestrals adquirits a través del boca a boca van ser els factors principals que van motivar a exercir aquest nou ofici. Gran part de la població femenina de la Vall va exercir-ho durant més de 100 anys.

Sí, van existir. Hi ha un museu dedicat a elles on podràs saber-ho tot: com eren, què feien, com vivien, etc. Molt interessant!

Representació / Museu de les Trementinaires
Representació cuina / Museu de les Trementinaires
Museu de les Trementinaires

Ara bé, també hi ha la versió màgica de les trementinaires. Us parlem de les encantades, unes dones fantàstiques que vivien amagades en coves no gaire lluny dels pobles de les valls pirinenques i sempre prop d'un curs d'aigua. Segurament tenien xepa, el nas punxegut on a la punta hi tenien una berruga ben grossa, volaven amb escombra i tenien un gat negre com a mascota ;) Aquestes dones tractaven les plantes màgiques, concretament les guaridores. També se les coneix com fous (Cerdanya), encantàires (Ribagorça), janes (vall de Capdella), moras (Aragó), hades o blanquetes (Pirineu gascó) i laminak (Pirineu de Navarra). El proper 19 d'agost fan l'Ambruixa't (Fira de Bruixes i Encantades de la Vall de Cardós). Una ocasió ideal per a descobrir un dels escenaris de moltes llegendes i mites relacionats amb aquestes dones.

I així us podríem fer un #EspecialMàgia, ja que hi ha molts éssers fantàstics i llegendes que s'han explicat de generació en generació arreu del territori. Us convidem a visitar museus, llegir llibres, investigar i descobrir més de la cultura mística lleidatana. És tot un món!

Etiquetes: 
Comparteix

També t'interessarà