Antoni Tolmos: "L'èxit és poder dir que no a una gira internacional”

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
27-07-2017
Actualitzat: 10-08-2017 13:32
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Antoni Tolmos: "L'èxit és poder dir que no a una gira internacional”
  • Antoni Tolmos: "L'èxit és poder dir que no a una gira internacional”

Diu que era un friqui de petit i que sempre ha tingut una certa fama de pallasso entre els seus amics. Però l'altra cara d'Antoni Tolmos, el personatge, és qui té 10 discos publicats i desenes de concerts al seu currículum. És professor de mestres de música a la UdL i també comparteix amb el seu fill Marc i la seva filla Sara la seva passió: la música. Tot i que al track list dels viatges en cotxe no sempre coincideixen els gustos. Aquest compositor lleidatà està convençut que la música també pot canviar el món i si el deixessin ser un superheroi seria "sensibleitor".

Hem estat al seu estudi escoltant com sona la seva història.

- Presenta’t

Antoni Tolmos té dues personalitats: el personatge i la persona.

La persona: sóc de Lleida, estic a punt de fer 47 anys i he dedicat la meva vida a la música. Vaig començar des de petitet i amb el temps vaig veure que això era el que volia fer. Al voltant dels 27 anys, vaig crear el personatge, que és la part més mediàtica.

Un i l’altre han conviscut durant anys per separat. No ha estat intencionat: hi ha una persona que té família i un personatge que fa concerts. Però amb l’edat estic intentant ajuntar-los. Fer el personatge més terrenal i la persona, més interessant. Voldria que la persona tingués sempre el posat amable del personatge, sense el mal humor injust que de vegades li surt a la persona.

- I què agafarà el personatge de la persona?

El punt terrenal. Els aplaudiments et fan viure en un núvol, però arribes a casa amb el ram de flors i tothom està adormit i hi ha una rentadora per estendre. El personatge ha d’aprendre que s’ha de baixar a la realitat.

- Has triomfat tot el que voldries?

Primer definim què vol dir triomfar.

És graciós perquè als 18 anys, quan vaig decidir fer els estudis superiors de música, els meus amics em preguntaven: “quina carrera faràs a part de la música?”. Jo no tenia moltes més habilitats. Quan vaig arribar al màxim dels estudis musicals, vaig decidir que podia aportar alguna cosa a la música i vaig començar a compondre. Vist així, faré 47 anys , tinc 10 discos editats i em dedico a la música plenament. Això és un triomf, no? Èxit absolut.

Amb 20 anys desitjava poder fer una gira mundial, però ara fa molts anys que desitjo precisament que no em passi. No vull marxar ni 2 mesos de casa tenint 2 criatures. Ja tinc mono d’ells quan marxo un parell de dies! Si em vinguessin amb una gira lligada de 3 mesos potser diria que no. No seria feliç. Crec que l’èxit està precisament en poder dir que no. Les prioritats canvien amb l’edat.

De tota manera, igual si m’ho proposen ara tindria una baralla interna entre la persona i el personatge.

- Recordes el primer cop que vas tenir un piano davant?

Recordo que de molt petit, a casa meva el meu pare tocava la guitarra. I les meves tietes eren professores de música. Hi havia ambient musical a casa, anàvem a concerts de corals, etc…

Tinc la imatge gravada de molt petit a casa d’uns amics tocant un òrgan electrònic amb llumetes que s’encenien per poder tocar sense saber-ne. Va ser el primer cop.

- Hi ha algun instrument que voldries saber tocar?

El meu pare tocava la guitarra i havíem decidit que jo n’aprendria. Però un dia abans d’inscriure’m, em va dir que faria piano.

Ara estic preparant material per al següent disc, en què tots els instruments els tocaré jo. I la guitarra tindrà més protagonisme. També sempre havia pensat que saber tocar el violí o el violoncel em serviria per fer millor els arranjaments.

- La música és un idioma universal? O també hi ha llengües en música?

El que permet la música és generar una reacció en qui ho escolta. Si això s’entén com a comunicació, sí.

- I els gustos musicals, es poden educar?

I tant!

- Però hi ha música bona i dolenta?

Sí. Igual que hi ha bons ous fregits i mals ous fregits. Hi ha estils.

El gust parteix de la nostra educació en què podem adquirir criteri. Però hi ha una mena d’estàndard en què la majoria de la gent coincideix. Exemple: Stand by me. És dels anys 50, però la gent es continua enamorant amb aquesta cançó. Hi ha una majoria social que diu que una cosa és bona. Encara que sempre hi ha el raro que et diu que no li agrada el “Boig per tu”.

Quina és la fórmula per fer una bona cançó? Al final, sempre hi ha alguna cosa que li dóna màgia. Per què t’enamores d’algú? No ho saps, però t’hi enamores.

- I si la bona música és un consens democratic, què en diem del “Despacito”?

L’altre dia se’n va fer una cobla. Funcionava perfectament!

És una producció musical a la qual se li ha donat un ritme que està de moda. Qualsevol peça musical el pots passar a Reggeton. Continuem amb el símil gastronòmic: podríem dir que el regeton és un ou fregit. Si ho considerem com a “música basura”, el que canvia és la producció. És un ou fregit fet pel Ferran Adrià.

Els meus estudiants de la facultat es pensen que els matxacaré perquè escolten el “despacito”. Però és que hi ha dies que el que et ve de gust és una hamburguesa o un frankfut “guarro” amb ketxup i cervesa. Doncs això és el que cobreix el despacito un dijous a la nit en un pub. Igual que en la meva època ens passava amb la música màquina. A mi no m’agradava, però la ballava quan sortia.

Cada cosa té el seu moment.

- Quines cançons ficaries a la llista de cançons que t’emocionen?

Això se’n diu la “identitat sonora”, que són totes les cançons i sons que han entrat al teu cervell des que vas néixer. Està blindada. És la que el cervell es resisteix més a eliminar. De fet, hi ha experiments amb malalts d’Alzheimer que et canten sencer un bolero de Machín, però no recorden el seu nom. La meva identitat sonora per exemple és “Stand by me”, que em porta a records màgics. També “la Chica de ayer”, “What a wonderful world” en la versió de Louis Armstrong. Són d’aquestes cançons amb les que has de parar, perquè et sents al paradís. Solen ser de l’adolescència perquè és quan la música comença a marcar emocionalment els moments.

- Incorpores música actual també a la teva “identitat sonora”?

Sí, però és diferent. Tot i que les cançons que comparteixo amb la meva filla i el meu fill, també em marquen especialment.

- Com els eduques en el món musical? Què escoltes amb ells?

A la seva llista d’Spotify hi ha el “Despacito” i el “Piqui Piqui”. Però el que és  important és que escoltin música. A la meva filla petita, li vaig composar una cançó que li tocava amb ella pujada a la falda. Arribava un moment en què demanava la Pepa Pig. No podem pretendre una altra cosa.

Però ara que té 6 anys, la valora més. La sent com a pròpia. Cal donar-los-hi l’oportunitat que escoltin tot el que vulguin escoltar. El criteri es construeix des d’aquí.

- Vas fer un discurs en què deies que l’educació és la clau per canviar el món. Amb la música també aspires a això?

La música té sempre una connotació pacífica. Fins i tot la música més boja, crea una empatia perquè genera una reacció positiva en qui l’escolta. A partir d’aquí, hi ha grans cançons que han donat aquest missatge. La Música és la gran banda sonora d’un missatge de pau. Està inventada per això. Jo crec que la pau comença en la transformació de cadascun de nosaltres.

- Així, tens confiança en la condició humana?

Poca. Perquè crec que la gent que té capacitat de decisió no tenen la suficient empatia o sensibilitat per canviar res. Per ser president d’un país, crec que has de tenir pocs escrúpols. Si ets sensible no arribes ni a la meitat. Jo em vaig posar a equips directius fa uns anys i vaig sortir per cames. No puc suportar el conflicte. És cert que la responsabilitat alimenta el teu ego, però quanta més sensibilitat tinguis, més et farà patir el que els passa a la gent del voltant.

- No ets una persona competitiva?

No. Tinc ego. Això, sí. El personatge ho sap. Però no he hagut de competir per arribar fins aquí. En un concert, no guanya ningú. He alimentat el ego perquè m’agrada que m’aplaudeixin una feina en la que he dedicat molt esforç, però això no és competir.

De tota manera, algú ha de manar. I tothom hauria de provar-ho en algun moment de la vida.

- Quin superpoder et demnaries si fossis un superheroi?

Potser el de poder aconseguir convertir les persones en sensibles. Fer un clic i que tinguessin més empatia. Es podria dir “sensibleitor”. Amb una S una mica diferent pintada al pit.

- Com eres de petit?

Tenia un punt friqui. No tothom estudiava música i a mi era el que més m’importava. En la manera de vestir ja era friqui. Amb un aire d’estar en un altre món. Però també sabia fer-me el normal.

- Aconsegueixes estar en silenci o sempre tens alguna cosa que sona al cap?

El silenci absolut, no. Perquè el meu cervell sempre pensa. Però busco moments en calma. Passejo molt. Les bones idees surten quan tenim moments de pausa. I jo necessito els moments de desconnexió.

- Passeges per Lleida… és una ciutat inspiradora?

A mi m’agrada. M’agrada el seu tamany. I sobretot m’agrada al matí, quan deixo el Marc i la Sara a l’escola i esmorzo. És un moment enèrgic, la ciutat es desperta, es posa en marxa. I a la nit, també. Quan la gent es retira i els carrers estan tranquils. Et permets passejar perquè no arribes tard enlloc.

- Per quin aspecte et coneixen els teus amics?

Des de ben petit era la persona creativa, amb un punt irònic, amb un aspecte pallasso.

- Tens en marxa molts reptes… no t’avorreixes, no?

És que em dedico a això. Vaig liat perquè faig tot això. Una cosa és el producte, l’Antoni Tolmos que treu discos. Però hi ha un altre Antoni Tolmos que produeix, que pot fer una banda sonora o que pot dirigir mogudes com el No Surrender o implicar-se en el MusicDown. El projecte de les Nadales va sorgir sense pensar-ho, però ara, penso que estratègicament també és bo per mi. Em dóna visibilitat.

- Com t’acomiades?

Utilitzo bastant sovint “seguim”. Sense adonar-me’n ho poso i la gent se’n recorda. En aquesta paraula va allò de caminar contínuament, perquè no hi ha una fita concreta sinó que el que val és el camí que fas.

Seguirem, músic Tolmos. Seguirem.

Comparteix

També t'interessarà