Arlo, els veterans del rock'n'roll encarregats de presentar el MUD'18
Temps aproximat de lectura:
El pròxim dia 3 de febrer es presenta el Festival de Músiques Disperses (MUD) al Cafè del Teatre. Aquest festival s'ha convertit en tot un referent de la música folk d'aquí i d'arreu del món i ara, els encarregats de presentar la seva 12a edició són els Arlo, un grup de veterans del rock and roll i 100% lleidatans. Ells són el Xavi Roma (veu i guitarra), el Jaume Piqué (bateria, percussió i veus), el Dídac París (bateria i percussió), el David Hurtado (guitarrista solista), el Quim Ramon (baixista) i l'última incorporació, el Nil. Un noi multitasques, ja que pot tocar des del teclat fins a una guitarra.
Aprofitant l'ocasió, els hem volgut conèixer d'aprop. El Xavi i el Jaume ens han explicat tot això de ser un músic curtit per l'experiència.
- Com sorgeix el grup?
Xavi: Fa molt temps que fem música. Veníem d'altres bandes i el Quim, el Jaume i jo ens vam trobar farà uns 14 anys. Llavors vam crear un grup i el primer treball va ser un disc de cançons del Neil Young traduïdes al català. Els textos els va adaptar en Roman Jové, un bon amic i activista cultural de la ciutat. També vam fer un disc amb cançons pròpies i vam estar tocant amb altres músics i en altres projectes. Al cap d'un temps ja vam començar amb Arlo.
Al principi buscavem músics, així que vàrem contactar amb el Dídac, ex-alumne del Jaume, ja que voliem fer una banda a l'estil de The Allman Brothers Band, amb dos bateries. Al cap d'un temps, buscant i buscant vam trobar al David, el guitarra solista ideal per nosaltres. Llavors ja vam començar amb el primer disco. A dia d'avui contem amb el Nil també, que pot tocar molts instruments diferents.
- Per què dues bateries?
Xavi: Es va donar així. El Jaume estava primer a la bateria i va arribar un moment que vam començar a introduir les percussions.
Jaume: També veníem d'uns discos que ho havia de fer tot jo, bateria i percussió. Això era molt estressant, ja que no et permet fer-ho tot bé. Així que vam fitxar al Dídac. Ara tenim una bateria gegant i veuràs dos tios tocant darrere.
Xavi: És complex, però alhora t'aporta una sonoritat i una riquesa rítmica i de percussions especial.
- Quin estil de música feu?
Xavi: Fem rock and roll d'arrel lionesa amb influència americana. Tot i que el nom fa referència al fill de Woody Gruthie i és un guiño a l'origen folk rock, toquem un estil més contemporani, com Ben Harper, que és una influència directa.
- Què vol dir "Arlo"?
Xavi: Arlo és el nom del fill del Woody Gruthie, el pare del folk rock americà. Va començar als anys 50 amb una guitarra que hi portava escrit "això és una màquina de matar feixistes". Va ser el pare musical de tot el que va sortir des de Pick Siguel fins a Bob Dylan. Es podria considerar l'origen del folk rock americà conceptualment contemporani.
El seu fill es deia Arlo. Jo soc el petit de molts germans i quan era adolescent m'assemblava una mica amb ell, i amb el catxondeo al final et poses aquest nom. Després ve Pixar i Walt Disney i et fa una pel·lícula que es diu "El viaje de Arlo" i que va d'un dinosaure (riures)
- Teniu algun referent o ídol musical?
Xavi i Jaume: Tenim molts ídols i referents. Més aviat referents, ja que no creiem massa amb els ídols (rialles).
Xavi: Avui dia, òbviament, per a nosaltres és el Tom Petty, que va morir a finals de l'any passat. Neil Young també però el Petty és un dels referents més importants de la nostra música. El rock and roll dels 60-70 és el que sempre hem escoltat i mamat. A l'hora de fer música, moltes vegades és molt important anar a buscar els orígens per tal de no fer una còpia de la fotocòpia.
- Què trobarem en el darrer disc, “Música fuera de tiempo”?
Xavi: Música fuera de tiempo és un disc conceptual, extrany pels temps que corren. Avui en dia escoltar un disc com un tot, com un concepte, és inusual. Trobarem molta música, sense corsés ni prejudicis. Si una cançó permet un desenvolupament instrumental de 8 minuts, la trobareu en aquest disc. En cap moment hem pensat amb la radioformula, amb el consum rapid. Ens hem permès aquesta llibertat creativa que et permet no aspirar a res ni renunciar a res.
Jaume: Al disc trobareu 9 cançons mentre que al vinil n'hi ha 10.
- Quins temes tracteu en ell?
Xavi: La gràfica i les cançons giren entorn de Música fuera de tiempo en el sentit més ampli: dels outsiders, de l'inconformisme, els rebels, el desencant de les promeses que et fa el sistema. En resum, de tots els perdedors que hi ha al món i que per a mi són els guanyadors. A partir d'aquí hem anat construint aquest univers en el nostre disc.
La gràfica del disc també ho plasma una mica amb el velòdrom de Lleida, que està molt abandonat però es troba enmig d'una modernor: el Camp d'Esports, l'Ekke...
- Quina diferència hi ha amb el primer disc?
Xavi: El primer no va ser un disc conceptual, sinó de retrobament del que veníem fent. Era una mica com un allioli on hi vam abocar moltes idees. En canvi, en aquest segon disc el grup ja està consolidat i ho hem treballat tot des de zero.
- Quina cançó vostra recomanarieu amb algú que no us ha escoltat mai?
Xavi: Primer li preguntaria si escolta música i després que comenci per la primera cançó del disc i fins on arribi.
Jaume: És fort perquè has d'escoltar-lo tot per entendre'l. Amb altres discos no et passa.
- Què significa per a vosaltres presentar el MUD?
Xavi: Com a lleidatans és un festival que estimem molt i li tenim un carinyo especial. Mai havíem pensat que hi poguéssim encaixar, perquè el concepte del MUD i l'organització la porta l'Antoni Gorgues i és una persona que té molt clar les seves idees i el que vol del festival. Precisament és això el que ha fet gran al festival. I quan ens va proposar de presentar-lo enguany va ser una grata sorpresa i estem molt contents.
