Actualitat

Més notícies »

Berta Puigdemasa: "De petita, corria descalça cridant que volia tocar l'arpa"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
30-11-2017
Berta Puigdemasa: "De petita, corria descalça cridant que volia tocar l'arpa"

La Berta Puigdemasa és com un arpa. Delicada? Fràgil? Pesada? No ben bé. Però és que un arpa tampoc és així. És sorprenent, intensa, versàtil, polifacètica. Aquesta artista lleidatana, que no para quieta i que no està disposada a deixar d'aprendre mai, s'ha proposat com a missió precisament trencar amb els estereotips associats al seu instrument estimat i divulgar la seva música. I per això, toca amb culleres, pinces, la barreja amb percussió, poesia, fins i tot vol penjar-la per fer circ elevat! De petita, va dir que necessitava tocar l'arpa i això és el que ha fet. Ara, que s'ha donat permís per deixar d'amagar-se darrere les cordes i cantar, farà una aturada per ser mare de nou. Després, que es preparin els escenaris, que les propostes no s'acaben.

Nosaltres, hem volgut mirar "entre cordes" per veure com sona la Berta Puigdemasa.

Presenta’t. Qui és la Berta Puigdemasa?

La Berta Puigdemasa és –avui- arpista.

Explica’m, doncs, què vol dir ser arpista per tu

Arpista vol dir tocar l’arpa, però també carregar-la: al cotxe, al la furgo, a vegades en un autocar, en un tren, passejar-se pel metro, anar amunt i avall. Però a banda d’això m’he proposat com a missió donar a conèixer l’instrument. Sóc una arpista no només que fa concerts a un auditori sinó més aviat una arpista que es vol moure per tots els àmbits: escoles, centres penitenciaris… a llocs on no és habitual trobar un arpa. Per exemple, al carrer, a sales de música electrònica o experimental. Combinant l’arpa amb altres estils i també amb altres disciplines artístiques.

T’identifiques personalment amb aquest instrument?

Totalment. No van ser els meus pares que em van dir que toqués l’arpa. Jo vaig dir: “Necessito tocar l’arpa”. En aquell moment, no hi havia formació a Lleida. De fet ara, 25 anys més tard, tampoc no n’hi ha. Va ser com una mena de revelació. Agraeixo la meva família que busqués la solució per a que jo pogués estudiar arpa. Cinc anys després de demanar-ho, vaig començar les classes a Barcelona. Mentre, vaig començar a fer piano al conservatori. Tenia 7 anys.

Amb 7 anys vas dir que necessitaves tocar l’arpa?!

La gent se’n recorda. Els amics del poble de la meva àvia m’ho diuen: “Eres una pesada, tot el dia descalça per allà corrent dient que volies tocar l’arpa”. Jo no recordo el perquè. Recordo que ho deia. I sense dir-m’ho, ma mare anava investigant. Llavors, em portaven amb cotxe a Barcelona perquè pogués tocar. Tota la família hi estava involucrada. Una tieta em portava fins a Cervera i des d’allà, ma mare em portava a Barcelona. La veritat és que tot i que m’agradava la música, si hagués continuat amb el piano, no m’hi hagués dedicat. Amb l’arpa avançava moltíssim. I, finalment, vaig fer els estudis superiors.

I com és l’arpa? Presenta-la ;)

És un instrument que s’identifica amb la música dels àngels, de les fades, de les princeses… Tot i que estèticament m’agraden aquestes coses, la sonoritat angelical que tots tenim al cap no és el que més m’atreu de l’arpa. És un instrument molt ric. Aquestes cordes es poden tocar de moltes maneres. Fins i tot amb un martell o amb una serra.

Tenim una idea equivocada. Sembla que sigui un instrument de senyoretes delicades. Però costa molt carregar-la. En algun lloc està escrit que és un instrument delicat? Si tens algú que te la carregui, pot ser. Però a banda del pes, als dits se’t fan durícies. Amb els alumnes és un drama. Perquè el més normal és que surti sang. El glissando és el moviment més típic i és preciós. Però té moltes altres possibilitats que val la pena conèixer.

Tu, com l’arpa, també dones sorpreses d’aquest tipus?

Jo em dedico al món de la música i a l’espectacle. He desenvolupat una faceta que em converteix en algú molt comunicatiu i expressiu. A nivell més personal, em costa més obrir-me a la gent. Però el fet d’haver voltat sola pel món també m’ha fet desenvolupar una facilitat de comunicar-me i de buscar bones vibracions al voltant. No sóc tímida però els que em coneixen de petita, saben que jo no parlava massa quan estàvem en grup. Sóc bessons i potser tinc aquestes dues facetes. L’aspecte més sociable, que he desenvolupat pel tipus de feina, i l’altra, que la recordo més per la infància i que vaig tapant per necessitat, però que també hi és.

En què ets especialista?

Buffff… Em part sé que sóc molt detallista. Fins al punt de ser insuportable. Però no m’omple gaire d’orgull. No voldria dir que sóc especialista en això, però és una característica que em ve de família. Em passa que a poc a poc vaig aprenent a relaxar-me. Però sobretot a la feina, sé que he d’avisar per portar-ho millor.

Això comporta que les coses surtin millor, no?

Sí, però hi ha altres punts de vista que cal tenir en compte i davant dels conflictes que puguin sorgir també s’ha d’aprendre a ser una mica flexible.

Tossuda, també?

Va una mica de la mà.

De la perseverança també va de la mà…

Sí, bastant.

I després, més que especialista, podria dir que sóc una apassionada de la dansa. Hi va haver un punt d’inflexió a la meva vida en què vaig haver de triar i vaig escollir l’arpa.

Si no fossis arpista, series ballarina?

Pot ser sí. M’agradava molt l’arquitectura també. Vaig fer batxillerat tecnològic. Tothom em deia que era una carrera de veritat, no com la música, i que tindria més feina. Però ara veig que els arquitectes tampoc no ho tenen tan fàcil.

A la família no hi havia ningú que es dediqués a la música i no em podien aconsellar gaire. Tot era molt incert i al batxillerat artístic només hi havia dibuix i pintura i això no m’agradava gens.

 

Quantíssimes coses has fet amb l’arpa?

Vaig estar estudiant a Holanda i després treballant a França. Allà, aquest instrument està molt divulgat. No és com aquí. Allà es coneix l’arpa jazz, les llaneres de Sud-Amèrica… Aquí no hi ha arpa a tots els conservatoris superiors, De fet, ni a un 5% d’escoles de música. Ara, m’agrada estar a Lleida perquè em sento com a missionera de l’arpa. L’objectiu és que el màxim número de gent conegui l’instrument. Si em limito a tocar a una orquestra, només ho sabrà el públic que ho vagi a veure. D’aquí els tallers per a escoles, tallers a centres d’educació especial, a presons, a hospitals, … on hi hagi gent que potser no aniria a un auditori.

De tota manera, costa, perquè la gent continua veient l’arpa com un moble massa gran que no hi cap a casa.

Una altra forma de difondre aquest instrument és el curs internacional que muntes cada any a l’Horta

S’uneixen dos elements bonics: l’Horta i l’arpa. De fet, el concert final és com un reconeixement a la zona. Un any, vam construir un auditori de palots. El meu pare és arquitecte (per això no em vaig dedicar a l’arquitectura) i sempre té idees bones. Ho va dissenyar ell.

Continua la pinya familiar per a que tu toquis l’arpa, com de petita

Sí, pot arribar a saturar, però s’agraeix un munt. Ma mare té moltes idees, li surten. I la resta, intentem portar-les a terme. Així, entre tots, va néixer el projecte de l’Horta. Mon pare és d’allà. El fet que uns quants estudiants d’arpa passin uns dies en una zona tan especial és molt curiós. Podria ser un reality show. Són alumnes que conviuen durant 10 dies en mig del camp: van en bici amunt i avall, un veí que els hi diu que roben fruita, altres que en cullen i l’agafen massa verda... al final, descobreien una cosa nova perquè solen ser gent de ciutat.

Tot, a partir d’una idea de ma mare. Som un equip familiar potent. La meva germana també es dedica a la música i a moltes altres coses.

La creativitat és un punt en comú de tota la família?

Potser sí. Ens han deixat sempre molta llibertat., tot i que al conservatori ja dic que era tot molt estricte.

I què és el proper que faràs?

Aturar-me un momentet. Estem preparant “Un bosc de sons” amb un percussionista i una actriu i amb ells fem un espectacle de teatre i música infantil. Però serà d’aquí uns quants mesos perquè estic en un moment personal molt maco que és la maternitat i ara faig els assajos per tenir després un moment de calma per afrontar la tempesta tan maca que m’arriba.

També tinc ganes de fer alguna cosa amb circ aeri. Lo seu seria penjar l’arpa. Cal pensar-ho. Igual una arpa amb ales! (riu). I també vull fer alguna cosa amb flamenc. Tinc arrels andaluses. La meva iaia és andalusa. I no és que jo en sàpiga molt de flamenc, només ballava de petita a la casa de Andalucía, però és un tipus de música i de dansa que considero molt primitiu i que arriba molt profund. Per això, m’agradaria treballar-ho.

Coses hi ha! També un disc amb cançons de bressol que fossin nostres (del meu home i meves). Ara que he perdut la por a cantar pot ser el moment. Jo deia que mai ho faria, però ara bressolant em surt sense voler. El que li cantava al meu primer fill és el que havia fet durant el dia amb lleters inventades. He trobat el gust a cantar. És molt personal, perquè darrere de l’arpa em sento protegida perquè em cobreix, em separa. Però cantant estàs més despullada.

Tens una cançó per tu, alguna amb la que t’identifiquis?

No. Al no tenir molta tradició musical a la família, no tinc cap cançó que m’hagi acompanyat en moments emotius de la vida. Molta gent se sorprèn, però és que jo vaig trobar el gust per la música tocant, no escoltant. És cert que m’agraden estils de música, per exemple la chanson française. Però és com quan em pregunten perquè volia tocar l’arpa. No ho sé. Sé que el gust per la música el vaig agafar fascinant-me perquè podia crear melodies que omplissin una habitació.

I ara, m’agrada descobrir totes les possibilitats d’aquest instrument. Per exemple, Si col·loques una pinça o un tros de celo o un fregall o un clip de cabell, es crea un so diferent. És un altre món. Tocar l’arpa amb el tou del dit -que és el mètode clàssic- no és el mateix que tocar-la amb una forquilla. Jo ho dic als concerts i amb els nens. La canalla comença a treure coses de les butxaques, treuen clips de cabell... tenen de tot a les butxaques! Llavors, ja no és l’instrument avorrit dels angelets. Descobreixen tot un nou món de l’arpa.

No se t’acaba mai la capacitat d’aprendre

No! Hi ha tant per descobrir! Podria decidir que ja no provo res més, que tanco els ulls, que no miro més objectes, que no escolto res més. Però és que hi ha tant camí per recórrer! S’està fent de tot en el món de l’arpa.

Si fossis una súperherïna, quin superpoder et demanaries?

Un que sempre he volgut tenir és el do de la ubiqüitat. Em permetria estar a mil llocs alhora, perquè sóc molt optimista amb el temps i penso que puc fer 5 coses en una hora i no dóna per tant.

De tota manera, si tingués la capacitat de fer que tots ens escoltéssim més, podria renunciar a la ubiqüitat.

Com t’acomiades?

Depèn d’on sigui. Aquí no es fan abraçades. És una pena, perquè ens falten abraçades. A altres llocs se’n fan més i a mi m’agrada acomiadar-me així. Si no, també m’agrada utilitzar una expressió en holandès que és “veel plezier”, que és un desig de plaer, de gaudi. M’agrada desitjar això a la gent.

Doncs veel plezier, Berta. Nosaltres ja hem gaudit de la teva conversa.

Comparteix

També t'interessarà

Agenda

desembre

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 

Enquesta

Creus que la participació augmentarà el 21D?