Carme Campoy: "A l'Àfrica és fàcil morir però també viure; aquí la vida costa d'empassar"

• Què és el que t'enamora de la fisioteràpia?

El que sempre m’ha enganxat és la relació humana amb el pacient. Fa casi 30 anys que vaig acabar la carrera. Hi havia molta sortida i el meu pla era començar a treballar, independitzar-me i fer medicina. Però quan vaig començar a fer pràctiques i vaig tenir tracte amb els pacients, vaig veure que no hi havia res millor al món que jo pogués fer. De fet, faig la conferència inaugural d'unes jornades d’infermeria sobre la part humanista. Me n'adono que és això el que més pillada em té. És el que m’apassiona.

• Creus que li falta una part humanista a la medicina?

El problema és que en la medicina el contacte no és tan diari com a la infermeria i hi ha més asimetria social. El pacient sempre és vulnerable davant d’un professional, és qüestió de rols. Però quan està amb el “senyor metge” encara n’hi ha més. I a mi no m’interessa aquest joc de poder.

• Fer de fisioteràpeuta és una forma de trencar amb això?

S’estableixen vincles de carinyo entre el terapèuta i el pacient i entre els mateixos pacients. Es fan vincles molt bonics.

• Dius que la fisioteràpia influeix en molts problemes de salut, li donem la importància que té?

Potser a la nostra societat, se li dóna més. Però a països en vies desenvolupament hi ha una gran prevalença de malalties que generen discapacitats. Allà, tots els plans estan adreçats a la integració social i laboral però no parlen de la rehabilitació funcional, de la parla, la física. Per què? No ho sé. És un misteri, L’objectiu meu és empényer creant recursos per a afrontar el que no s’ha fet fins ara. Perquè si algú no té uns mínims de capacitat funcional, no es pot relacionar a nivell social ni laboral.

• Què has aprés tu dels viatges a l'Àfrica?

Tantes coses! En un dels primers viatges a Gambia em vaig adonar que allà es fàcil morir però també és fàcil viure. Aquí, no et mors ni a patades, és difícil morir-se, però també és difícil viure. Tenim una visió intensivista de la vida. Pensem en d'aquí a 30 anys, en la jubilació, en pagar la casa... La vida suposa una pasta espessa que costa d’empassar. Allà estàs viu avui i ja veurem què passa demà.

També he après que les lògiques de la pobresa són cruels. Si vas com a turista no entens res. Si t’apropes pica i si t’hi poses, fa mal.

• A tu t'ha fet mal. Has canviat la teva vida?

Sé que es pot viure amb molt poc. No sé si ho he après a l'Àfrica o a casa. A més, sempre que viatges veus altres realitats, a l’entendre que hi ha moltes lògiques, que la lectura de la realitat és diferent a diferents llocs, canvies. Per exemple, a Gàmbia, l’espai és dens, Déu està a tot arreu. També la màgia està present a Mali. La lectura de la realitat és una altra que aquí. Aprendre que hi ha moltes lectures i viure-ho és interssant perquè t’ajuda a relativitzar altres coses. Veure que el món és ample, t’ajuda a veure que el teu món és només un reducte. El món no és aquest despatx, ni la feina ni la família... és més ample.

• Amb tanta passió per les coses, se t'acaben ràpid els reptes vitals?

Els objectius pels que em val la pena viure han anat cambiant però hi ha un fil conductor. Ara és Àfrica i la cooperació. D’altres anys, va ser pintar o escriure. Perquè sóc emocional i vaig a apretones. El denominador comú és que em val la pena viure per conèixer, per ser capaç d’entendre i d’estimar. Seria una màxima que mantindria més enllà que canviïn els objectius concrets. I és que la poesia et permet, igual que l’antropologia o el viatge, et permet conéixer i entendre coses que si no, no entendries. I l’estimar surt gratis, surt com l’aigua, s’escola.

En el cas de l’Àfrica, em val la pena viure per implementar la fisioteràpia allà on no n’hi ha. Fins que aguanti. I també per estudiar la fisioteràpia tradicional que ja existeix i treure a la llum les seves virtuts i legitimar-la, integrar-la en la mesura del que es pugui al sistema públic de salut.

• Aquí també?

Aquí és més complicat. El sistema biomèdic és molt fort. Els pocs sanadors o terapeutes tradicionals que puguin quedar són molts perseguits. S’han de cobrir les esquenes amb títols per continuar. En aquests altres països, on la fisioteràpia té moltes mancances i no té l’efectivitat d’aquí, és més fàcil que puguin conviure. Aquí la biomedicina té un gran poder, té l’hegemonia per poder i per efectivitat, perquè aquí sí que hi ha mitjans.

A Fisioteràpia, hi ha una assignatura que es diu “teràpies complementàries” i es parla de teràpies com per exemple, l'acupuntura. També de totes aquestes que són més "modernes" i que estan més ben vistes.

• Abans has dit que escrivies i pintaves?

Quan vaig acbar fisioteràpia vaig començar filologia perquè volia ser escriptora, poeta. Vaig anar a viure a Mèxic i allà, vaig continuar fins que vaig llegir l’obra d’una poeta uruguaia, Alejandra Pizarnik. Vaig tenir la impressió que ella ja havia dit tot el que podia dir jo. Han passat els anys i sé que puc aportar altres coses, però llavors era joveneta i vaig pensar que no valia la pena que continués omplint paper.

Després, quan va néixer el meu fill, fa 21 anys, vaig començar a pintar quadres. Els convidats que venien a veure’ns, com a record, s’enduien els quadres que havia pintat. Em vaig engrescar i com que no podia fer gaire cosa més, mentre el meu fill dormia, jo pintava. Pintava aquarel·la, cossos nus, còpies d’autors renaixentistes... Era divertit. Però quan vaig deixar de tenir ganes, vaig deixar de fer-ho.

• Va ser més un entreteniment que un plantejament professional?

Tant quan escrivia com quan pintava, per exemple quan em van voler publicar a Mèxic, i quan vaig fer algunes exposicions i vaig vendre alguns quadres, vaig pensar que començava a escriure i a pintar no per mi sinó pels altres. No era el que jo necessitava vomitar sinó el que els altres volien llegir o veure. I vaig pensar que així em resultava fàcil vendre la meva ànima. I si m’havia de vendre per algo, preferia fer-ho per la fisioteràpia. Sempre he triat la fisioteràpia.

• I ara has aconseguit expressar el que vols a la teva feina o fas el que volen els altres?

Aquí faig molta feina de gestió. Alguns cops faig pacients, no tant com voldria. Però tot el projecte de FisiAfrica em permet desenvolupar la part més humanista de la fisioteràpia. I ara me n’adono que, de forma indirecta, m’estic dedicant a això, a la part més humanista d'aquesta disciplina. La cabra tira al monte i l’aigua tira avall. D’una forma o d’una altra, la vida m’ha portat aquí. Però no me n’havia adonat fins ara!

• Aquesta és la manera que has trobat de millorar el món?

Sí, però fins que en tingui ganes. Si algun dia perdo la il·lusió, no ho faré més. Al meu fill li sap molt greu per exemple el tema dels refugiats. Jo participo en alguns projectes i el meu fill es pensa que no fa res. Però jo sé que ho faré fins que em faci il·lusió. Si no, no ho faré.

• Això és ser egoïsta?

Sí. Per suposat. El bonisme està molt bé. Però si no partim de nosaltres mateixos, poc podem donar. Un parany que pateix molta gent és voler ser tant el que els altres volen que un sigui, que t’acabes perdent. Per exemple, sent bo. Jo no sé estimar, ni fer les coses amb passió, si no és des de mi mateixa. Si jo no hi crec, si no m'estimula el que faig, no em val la pena.

• Quan vas aconseguir descubir-ho?

Doncs no deu fer molt de temps. D’alguna manera, m’he dedicat tota la vida a "deconstruir", a posar en dubte, en dubte, en dubte. Quan ho poses tot en dubte, no et queda més remei que tornar a inventar-ho tot un altre cop. Sóc conscient que és difícil viure la pròpia vida. Jo ho havia dit moltes vegades als meus pares, que si tinguéssim 5 vides, una la viuria com volia la meva mare, una altra com volia el meu pare, una altra el meu germà... però només en tinc una. Així que no queda més remei que, tentint-ho tot en compte i sent conscient del patiment dels atlres, fer el que crec que he de fer. Estimar o fer coses per la gent que estimes que no et surten de dins, al final és un boicot. Potser seran menys les coses que facis, però seran bones.

• Creus que has decebut a molta gent d'aquesta manera?

Sí. Per exemple, a les parelles. S’espera un paradigma que no és el meu. A mi em sap molt greu decebre, però no puc mentir. No en sé. Si a mi no em ve de gust anar amb un grup de gent, no hi aniré. Veus la decepció a la cara de la gent, però no puc fer més que ser jo mateixa.

• Ja eres així quan eres petita?

(Riu) No ho sé. Quan era petita era rebel. Jugava amb una pedra o un pal, tot i que tenia joguines. Era poruga i ploranera. Però hi va haver un canvi: vaig deixar de plorar i de tenir por. Havia estat fràgil, però rebel sempre. Diu ma mare que necessitava entendre el perquè de tot. Al meu fill no li he dit mai “perquè jo ho dic i punt”.

• Has voltat molt, on vas néixer?

A Premià de Mar. Després, vaig anar a viura Cornellà, a l’acabar la carrera, a Sant Cugat i després, a Mèxic. Vaig tenir un centre a Sant Boi, però vaig decidir que no volia tenir negoci propi. I llavors, vaig aconseguir una feina a Tàrrega en una empresa que va tancar i després, em van contractar al Santa Maria. Des del 2006, que visc a Lleida. Bé, a cavall entre Aguilar de Segarra, on és casa meva, i Lleida.

• Molt quieta no estàs! On més portaràs el projecte FisiÀfrica?

M’agradaria viatjar a altres llocs. Però la dispersió no ajuda als projectes. Em venen ganes d’anar a Àsia per exemple. Però és més eficaç continuar en un mateix camí que obrir moltes vetes. Però no descarto res. Ara estic mirant de muntar una especialitat d'infermeria amb estudiants als campaments sahrauís.

• Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries tenir?

Crec que el do de la ubicuïtat. És el primer que em surt. Podria estar a tot arreu i fer un munt de coses. Però pensant més profundament, voldria tenir la capacitat de fer que els altres entgenguessin dues coses: la necessitat de llibertat de les persones i la cura del vulnerable. El concepte d’UBUNTU, si tothom està bé, jo també ho podria resumir. Aquest concepte està a totes les religions. I si pogués tenir aquesta capacitat, fins i tot em perdonaria això de la ubicuïtat.

• Com t’acomiades, Carme?

No m’acomiado gaire, perquè quan estic bé en un lloc (i considero les persones com a llocs), sempre hi vull tornar. Per això, no em fan pena els comiats perquè no els considero finals de res, sinó principis.

Doncs nosaltres hi volem tornar. Pararem atenció perquè segur que hi haurà més projectes en marxa.