Actualitat

Més Retrats de la Sara »

Daniel Gabarró: "Hem d'aprendre a mirar amb tendresa tothom, fins i tot Hitler o Franco"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
01-02-2018
Daniel Gabarró: "Hem d'aprendre a mirar amb tendresa tothom, fins i tot Hitler o Franco"

Volia ser "rei mago" quan era petit, perquè l'entusiasmava això de fer feliços els nens i nenes portant-los regals. I no és ben bé rei mag, però inspiració sí que regala. El Daniel Gabarró, sherpa espiritual, filòsof pràctic o profe, segons en què ens fixem de tot el que ha fet fins ara a la vida, busca la veritat. I mentrestant, ha muntat la seva editorial i porta escrits uns quants llibres. Diu que no s'enfada i que quan ho fa, dóna les gràcies per l'entrenament. Seria el més allunyat que ens podem imaginar de la idea que la vida es una vall de llàgrimes. Perquè pensa que hem vingut a passar un estiu i que hem d'aprendre a mirar tothom amb tendresa. A més, està convençut que el moment polític que vivim ens pot fer créixer com a persones. Per això, ens regala aquest llibre.

La temptació de conversar amb ell era massa gran per resistir-la.

  • Presenta’t. Qui és Daniel Gabarró?

Daniel Gabarró és una persona que busca la veritat. Que busca viure la vida amb la màxima felicitat. Només és un nom. El que importa és l’experiència que algú està vivint. Acostumo a dir que sóc filòsof pràctic o sherpa espiritual, perquè acompanyo a les persones en el recorregut de l’autoconeixement. Però també faig de conferenciant, d’escriptor... sóc profe i això marca. Si en lloc de Daniel em digués d’una altra manera, també serviria.

  • Més enllà de les feines que fas, quines altres coses et defineixen?

La gent que he estimat. També em defineix molt l’acceptació –hi ha gent que li diu panxacontenta- que és estar content al lloc on estic i sense importar on sóc. Poder disfrutar la vida que m’ha tocat. Penso que la meva vida és meravellosa i si n’hagués viscut una altra, també ho pensaria. A vegades ens agafem a una identitat que en realitat és una excusa com una casa.

  • També dius que et dediques a inspirar, ho pot fer tothom?

Sí, la vida és inspiració. En el meu cas, quan parlo de segons quins temes, hi ha persones que veuen com s’obren camins. Perquè la realitat és diferent al que ens expliquen. Son tòpics, creences socials. Creiem en elles perquè tothom hi creu, però l’objectiu no és un altre que les botigues s’obrin a les 9 del matí. Que tu no siguis feliç no li importa a ningú a nivell social. Però estem fent una mutació social. Fins ara, el centre és l’economia i en els propers segles, serà el benestar. Però no renego del present. Era imprescindible que per desbancar el llinatge familiar. Durant molts segles, la empremta personal no tenia cap interès fins que ens vam centrar en el que podia construir cadascú. Això té costos molt importants, però durant la Revolució Francesa haguessin signat per viure-ho. Nosaltres no veurem el canvi, però la humanitat, sí. Per tant, hem de saber que nosaltres aportem el nostre gra de sorra i la resta no depèn de nosaltres. Això és inspirador per molta gent.

  • Això canvia la perspectiva sobre la pròpia vida

Clar, m’he de pensar com a jo però també com una cosa més gran que és la humanitat. Per això no és tan important el que em passi a mi sinó com responc des del meu interior. Importa donar el màxim d’un mateix. Cal entendre que hem vingut al món – és una hipòtesi boja meva- a aprendre a ser feliços, a estimar, a mantenir la pau interior.

Jo necessito gent que em posi nerviós per practicar a mantenir la meva pau. Gent que sigui difícil de comprendre per exercitar el meu amor. Sóc mestre i ho he vist. Quan un nen domina les sumes, li proposes un altre repte: les restes. No per odi sinó per amor. Igual passa a la vida. Hi ha reptes i pots patir o gaudir. Decidir gaudir canvia moltes coses.

  • Això és bastant útil en moments com aquest, no?

És fonamental. Per això he escirt un llibre que es diu Temps Difícils, accions sàvies. En tres versions: la catalana, l’espanyola i la llatinoamericana. Cal entendre que el resultat col·lectiu no depèn de tu. Llavors, em limito a veure quines coses son la meva responsabilitat i a donar el meu màxim. Això permet alliberar-me de gran quantitat de patiment. Cal analitzar si la nostra visió del mon ens aporta més pau. Per molt útil que sigui si em fa desgraciat, per què la vull? Cal veure resultats. Em dóna bones relacions amb la gent? O els teus fantàstics valors fan que molta gent t’odiï? Valora-ho. Potser no és un valor i és una creença.

L’altre dia en una formació de persones aturades de llarga durada no entenien una de les qüestions que plantejava: què vols aportar? Em deien: “vull que em contractin”. Però no se n’adonaven que si no tenim res a aportar, la vida és més difícil a nivell econòmic.

  • Què aportes tu?

Criteris. I dubtes. I també un testimoni que es poden viure les coses de forma diferent. Totes les persones tenim grans aportacions a fer. La diferència és de si som capaços de fer-les de forma conscient.

  • En el teu cas, pots aplicar la frase “a cal ferrer, ganivet de fusta”?

Jo em vaig prometre no escriure ni dir res que no visqués en primera persona. Tinc la hipòtesi que les coses sempre acaben bé i si no estan bé, és que encara no han acabat. I pot voler dir que encara no les he compreses. No puc canviar l’exterior, no puc transformar la mort, ni l’atur, ni que la gent s’enfadi. Ni que l’aigua sigui mullada. El problema és si no accepto la humitat.

  • Què t’enfada a tu?

M’enfado poc. Quan m’enfado tot sovint me n’adono que estic molt cansat. La biologia té a veure. Si el nostre nivell d’energia baixa no accedim al nostre nivell de coneixement. Llavors, el que faig és dormir les meves hores, limitar la meva agenda, dinar bé, fer migdiada, nedar. No et passa que si estàs cansada els teus fills et treuen més fàcilment de polleguera?

  • Home... I tant!

Doncs no és que no siguis una bona mare. És que ets una bona mare cansada. Com que jo m’ho sé, per afrontar les coses més difícils procuro haver descansat abans.

  • I quan no et surt, què?

Et perdones. I te n’adones que et pots entrenar i que li dones un àmbit d’entrenament a l’altre. Que jo m’equivoqui permet que l’altre sigui més flexible. No ho dic amb mala llet. (Riu). Però és que tinc dret a equivocar-me i no puc fer-me responsable del que la gent fa amb meus errors. A vegades tot és molt simple.

  • I molt complexe alhora

Però perquè no ens hem decidit a practicar. Ens sembla que l’important és a l’exterior. A les feines que fem, a les activitats... i això no té més importància que el que aquestes activitats et permeten aprendre. Donem molta importància a les formes en lloc d’adonar-nos que l’important és la resposta que jo dono a allò que la vida posa davant meu. Hi ha gent que diu que a la vida hem vingut a patir. Bueno...

  • Això no ho has pensat mai

No.

  • Quan vas decidir que viuries així?

No me’n recordo. Jo de petit volia ser Rei Mago. Em semblava molt maco portar els regals a tots els nens i les nenes, fer-los feliços. I un tiet meu que no ho entenia sempre deia: “Aquest nen és molt llest, només vol treballar un dia a l’any!” Però no ho deia per això i li responia: “No m’importa treballar tot l’any per preparar-los, el que vull és portar-los!” És com l’acudit en què un home pregunta a un nen què vol ser de gran i respon: “Feliç”. L’home diu que no ha entès la pregunta i el nen: “Crec que vostè no ha entès la vida”.

En aquest moment històric, hi ha suficient menjar per tothom, prou medicaments. Però hi ha gent que continua morint de gana o de malalties per tenir diners. Això no havia passat mai. Passa ara. Per això que ara ens estem plantejant com ens podem relacionar d’una forma diferent. Potser tardarem uns quants anys a descobrir-ho però és perquè ara és possible. La pregunta és si jo puc viure en aquest món mentre aquest altre món s’aproxima. Perquè tu i jo no ho viurem. Tardarà 200 o 300 anys encara. La Revolució Francesa va començar molt abans amb idees revolucionàries minoritàries que van quallar quan el món social i polític les van fer possible. El que me n’he adonat és que en el moment en què jo faig un canvi interior, tot el meu món canvia. Jo puc viure el món que es viurà, com a mínim, dins meu. És un món en el que no diferenciem entre bons i dolents, en el que entenem que tots estem aprenent i en què podem mirar amb tendresa totes aquelles persones que políticament pensen diferent, fins i tot a les que imposen amb armes la seva visió. No vol dir que no et defensis, sinó que entens que fan el que poden.

  • La pregunta és com afrontem el patiment dels altres sabent que podria ser diferent

Se suporta donant el teu màxim. Quan em parlen de la fam a l’Àfrica, jo responc “doncs crea una fundació que ajudi a infants de l’Àfrica que passen gana”. Jo no tinc un vincle amb aquesta realitat. Però participo a 7 fundacions amb temes que jo tinc vincles. Per exemple, una d’elles treballa donant suport a 40 persones que son LGTBI en situació de dependència, d’alzheimer, de bogeria, de pobresa, d’abandonament. Només són 40. Sí. La injustícia forma part dels errors. Quan les persones tenen una visió errònia de la realitat només poden generar dolor. Però fins i tot si ho fan a propòsit creuen que tenen un motiu per fer-ho. Ser mestre d’escola m’ha ajudat molt. Veient infants de P3 que roben d’amagat el dònut al del costat sabent que no està bé però és que els hi ve molt de gust perquè pensen que és una injustícia menjar sempre pomes. Si podem mirar amb tendres a aquests infants, ho podem fer amb tothom. Fins ti tot les persones que tenen mala fama. Com Hitler o com Franco.

  • I tu ho aconsegueixes?

En general, sí. I quan no ho aconsegueixo, m’assec i practico. I em perdono.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Tindria la goma de l’agraÏment. Com una goma d’esborrar que transformés el perdó en agraïment. Quan la gent digués que no pot perdonar, passaria la goma i llavors la gent diria “gràcies, aquest error teu m’ha permès entendre que jo t’exigia a tu el que jo no era capaç de donar”. Seria com una goma d’aquestes Milan, d’escola.

  • En què ets especialista?

Jo sóc molt discret. I sóc molt despistat. No he aconseguit mai felicitar els meus nebots el dia de l’aniversari. Ja ho saben. Fa poc vaig recordar-me el dia que tocava però vaig trucar al dia següent per no trencar la tradició 24 anys després (riu).

  • A què jugaves quan eres petit?

Llegia molt. Jugava també amb un electro L i feia invents. Escrivia llibres! En tinc uns 16 que vaig començar al llarg de la meva infantesa. I teníem un grup que es deia els Cinc Investigadors amb carnets i tot! Recollíem cartrons pel carrer per vendre’ls a un drapaire per poder comprar gominoles per les festes de Los Cinco Investigadores. Jo tenia el càrrec d’inventor. Un cop vaig inventar un telèfon i per fer passar el cable vaig foradar la paret de l’habitació. La meva mare ho va veure horroritzada. Per això dic que el mal no existeix.

  • Va ser una infància feliç?

Bueno... Va haver moments durs. La meva àvia tenia problemes psiquiàtrics i es feia dur relacionar-nos amb ella, però ens va facilitar la idea de què vol dir estimar. Perquè ella no podia. Però això ho vaig entendre anys després. No volia petons, ni que la toquéssim. I això és molt dur de petit. Les dificultats ens ajuden més del que semblen. I aquesta és la goma d’esborrar.

Jo no he de perdonar la meva àvia, li he d’agrair. Ella m’ha ensenyat que si no sóc capaç d’estimar un persona que no estima, no tindré mai amor. Perquè esperaré que els altres me’l donin.

  • La teva infància la vas passar a Barcelona, per què vas venir a Lleida?

Per amor. El meu company treballa aquí. I jo puc treballar on vulgui. A més, a Lleida es viu molt bé.

  • I la teva editorial es diu “Boira”

Sí, és una declaració d’amor. La meva gossa, també. Així no me lio.

  • Com va néixer l’editorial?

Vàries editorials es van interessar en el quadern que havia elaborat sobre ortografia. Una d’elles ho volia dividir en molts llibres de text per vendre més. Em demanaven fer 9 quaderns per primària i 12 per secundària. Però jo només volia fer un quadern i no ens vam entendre. La segona va acceptar un únic quadern però vaig demanar que escoles amb alumnat en situació de pobresa (jo vaig treballar molts anys a la Mina) poguessin fer fotocòpies em van dir que fins aquí podíem arribar, que si ho veia tan fàcil, que muntés jo una editorial. I als tres dies vaig crear Boira Editorial. Volem arribar a tothom al marge que pugui pagar els materials. Per això, gran part són el PDF gratuït. Els llibres de text, no. Però si les escoles sense recursos ho demanen, els hi enviem. És bonic, no?

  • Has fet cursos de Programació Neurolingüística, què et dius cada matí?

“Avui no sé què passarà però passi el que passi em cuidaré i seré feliç”. És important assumir que les coses no surten com pensem. L’altre dia vaig llençar 30.000 llibres perquè tenien un error i no es poden ni vendre ni regalar. Vaig respirar fons i vaig prendre nota de l’error per no repetir-lo. Puc aprendre i mantenir la pau? Doncs ja està.

  • Ni en aquest moment et vas enfadar?

No. I em va sorprendre molt.

  • Alguna pregunta que t’agradaria que et fessin?

Et dono la resposta i tu poses la pregunta. Recomanaria a les persones a que llegissin el llibre Temps difícils, accions sàvies com una forma d’entrenar-nos com a país. [Aquí està el PDF per si us el voleu descarregar gratuïtament]. El títol del Pla de Valors de Catalunya que està aturat des de fa anys era molt potent: “Quan les persones creixen, el país creix”. Als nostres llibres, sempre hi ha una part d’experimentació per comprovar que la teoria funciona. Doncs que la gent s’entreni escoltant les notícies Que qui els entusiasmi Rajoy, s’entrenin amb Puigdemont. I al revés. L’altre dia, quan Puigdemont besava la bandera espanyola en aquell vídeo, va ser una lliçó molt bonica. Perquè... som capaços de besar qualsevol bandera? Puc desitjar que siguin felices les persones que no estan d’acord amb mi?

No sé quina pregunta és aquesta que voldria que em fessin...

  • Podria ser: dona’ns un consell per aprofitar aquest moment històric.

Sí. De fet, estic sorprès que molts polítics no parlen des de l’odi. Per exemple, Oriol Junqueras l’altre dia deia “estimeu-vos”. Què fort. I, d’altra banda, a veure si aquestes estades a la presó ens permet cuidar de les nostres presons. Com un espai educatiu, de suport, no com un espai de càstig. Perquè ho hauran viscut en primera persona.

  • Com t’acomiades?

Normalment dic “Adéu”. Etimològicament és molt bonic: que la divinitat t’acompanyi, que et coneguis a tu mateix, que la saviesa t’acompanyi. Això ja ho posava a Delfos! No passa de moda.

Els clàssics no  passen de moda, són com un fons d’armari. Esperem que la teva saviesa ens acompanyi també.

Comparteix

També t'interessarà

Agenda

febrer

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
 
 
 
 

Enquesta

Creus que s'hauria d'impedir el transfuguisme per llei?