David Esterri: "Ja voldria que em censuressin alguna cançó!"

• Ara que parles de creativitat i llibertat, com has viscut tota la polèmica de censura de llibres o d’obres d’art?

Això ha existit sempre. És un procès en el qual podem pensar que l’artista és perjudicat, però genera morbo i curiositat. El principal és que se’n parli de les coses. És una propaganda brutal. Ja m’agradaria a mi que em censuressin alguna cosa! El contrari és caure en l’anonimat o en l’oblit i que la teva obra passi desapercebuda. La censura és desitjable per als artistes encara que diguin que no.

• Per a la publicitat dels artistes, potser sí, però per la societat, també?

La societat, en general, tendeix a ser conservadora com a públic i els artistes són el motor de canvi en un sentit artístic, a vegades també polític. Aquesta balança sempre ha estat així. Cal mirar-ho amb perspectiva. Segurament, d’aquí a uns anys el que ara és un escàndol estarà plenament acceptat. Però costa i en la música més perquè sempre anem amb retard. El públic amb la música és més intransigent que amb altres expressions artístiques, és més tradicionalista. No sé per què. Suposo que la música arriba més directament a l’ànima, a la part emocional, no pots evitar sentir-la, no pots tancar les orelles com tancaries els ulls. I a vegades, hi ha gent trencadora, que fa lectures profundes, que llegeix poesia, que té quadres penjats a casa avantguardistes, però els hi parles de Schendler i continuen preferint Bach o Vivaldi. En el món del rock passa el mateix. Sembla que no té dret a evolucionar perquè si no, el púbic se sent traït. Vol preservar aquesta autenticitat. Però això impedeix que sorgeixin aquests camins.

• En el teu cas, fas de tot, la música clàssica i el rock es barregen al teu cap

Tot és música. El músic clàssic és enemic del músic de jazz o del rock. Però en pintura no passa. Sembla que en música estigui tot compartimentat. I aquesta també és una batalla interna que tinc per definir-me: en quin lloc del poliedre poso el centre de gravetat. Costa i em provoca cert malestar perquè necessito autodefinir-me i no sé com fer-ho.

• Per això tens un pseudònim

Clar. Per autodefinir-me. Cadascú té la seva realitat, tot i que alguns ho critiquin com una mena d’esquizofrènia. És difícil. No sé què vull ser de gran.

• No? Llavors, com afrontes els reptes?

Segons els impulsos de cada moment. Intento guiar-me per la sinceritat, no trair-me. Altres es guien per la coherència. I d’altres, pel que agradarà al públic. És legítim, però jo -desgraciadament o afortunadament- no ho porto a l’ADN.

• Però això t’ha passat, no? La gent et coneix pel Som de l’Oest

No! Coneixen el fill, però no l’autor. M’ho empasso amb patates. És el que té l’època d’internet. En un altre moment, hauria generat interès saber qui és l’autor d’una obra que agrada. Però ara, no. Què vols fer-hi! No puc sortir amb una pancarta on posi «sóc Lo Pardal Roquer, l’autor de la cançó més famosa de tota la música de Ponent». Alguns s’enfadaran, però és així. És un himne no oficial que no m’ha encarregat ningú. Per mi era com una de les 70 cançons que he fet. No pensava que tindria el ressò popular que ha tingut. Popular, no famós. Que la fama ve de dalt i la popularitat, de baix. En aquest cas, com que des de dalt pateixo una censura increïble per part dels mitjans i d’institucions, és un tema popular.

• Per?

Perquè n’hi ha 4 que fan anar el cotarro i si no hi ets, no existeixes. Tot i que la teva cançó sigui la més famosa de la música de Ponent des del Neolític. Els lletraferits els hi sap greu, però sempre dic que el Som de l’Oest és més famós que els poemes del Màrius Torres. Em sap greu, perquè la seva poesia és infinitament millor. Però no hi ha un reconeixement oficial des de les institucions ni des de les ràdios, on tot funciona per infomàfiques que marquen el que s’ha de posar rollo Goebbles. El Som de l’Oest és totalment underground, ha sortit de la gent. L’únic que puc fer és agrair la gent que no sigui tan estúpida com alguns es pensen i que hagi quallat i s’hagi fet popular.

• - Què voldries que passés?

Alguna cosa tindrà la cançó, que s’ha estès com la pólvora. No és que vulgui que passi res. No puc fer-hi gran cosa. No puc sortir amb un cartell ni reclamar tots els drets.

• Però tens els drets que pots cobrar si es canta aquesta cançó

Sí, és clar. Però si ningú la declara, jo no puc demostrar-ho. Per molt que es canti a tots els concerts de les festes majors. És com si no existís. Que la gent la canti a les manifestacions, només em serveix d’orgull personal.

• I parlant d’himnes, què et sembla l’himne que va cantar la Marta Sánchez?

Un despropòsit. Utilitzar la música amb finalitats totalment egoistes. Potser té aquest sentiment autèntic, però ho dubto molt. Si l’art no és sincer, jo crec que no podem palar d’art. Una cosa és la música i l’altra, la indsútria musical.

• Què estàs preparant ara?

Tinc diversos projectes. Un és un disc en vinil -per fi!- dedicat al meu pare, a la gent gran. Se’n fan molts per a la canalla, però no per la gent gran.

I, d’altra banda, estem preparant amb la gent d’Arts Ensemble, una obra de música de cambra per tocar al soterrani de la plaça del Dipòsit. Integrarem l’espai arquitectònic.

• Què bonic!

Sí, s’ha de tenir en compte l’espai, també la disposició dels músics que estaran molt lluny entre ells, alguns no es veuen perquè les columnes marquen la distribució, i estem pensant que la gent pugui deambular mentre senten la música. El públic estarà al mig i podrà moure’s per sentir les diferents perspectives acústiques.

• Si no et dediquessis a això, a què et dedicaries?

Potser faria poemes o pintaria quadres suposo.

• Al final, creativitat

O potser seria assassí en sèrie i em dedicaria a col·leccionar fragments de víctimes… tot és creació! (riu). Ho estava pensant perquè jo tinc una cosa molt important que és la capacitat de ser anònim. He aconseguit un gran èxit sent anònim. Podria atracar bancs i em podria forrar aprofitant aquesta capacitat que tinc.

• Et podries posar el so del Som de l’Oest mentre atraques

Sí, i no em reconeixerien igual que ara les institucions no se n’enteren.

• Ton pare era músic?

Sí, aficionat. Però em va ensenyar “solfa”. Ara hi ha músics que són analfabets musicals, En aquell moment, no quedava una altra que saber música per poder llegir les partitures, transmetre la música.

Ara li dedico el disc a la seva memòria, que la té millor que jo.

• Què escoltaves de petit?

Vaig entrar tard a la música, als 12 ó 13, però recordo discos que encara tinc per aquí. El tocadiscos era com una eina gairebé màgica i ritual. És com una representació del propi univers. És la captura física d’una cosa que no es pot capturar, com fer una fotografia a un fantasma. I, a més, amb la forma perfecta infinita, copernicana. Ara, ja s’ha traspassat el forat negre i tot ho tenim en un ordinador.

• Però tu fas servir la informàtica?

Sí, sí. Sobretot per editar la música que componc. Per compondre, m’he fet fer unes plantilles amb pentagrames en paper per escriure el que vaig fent. És com sagrat, ho toques, és real. És més bonic que treballar amb l’ordinador. Plasmar-ho en paper és com si sortís directament del teu propi cos.

• En què ets especialista?

En res.

• No pot ser… algun rol que tinguis en la família o de petit...

És que sóc fill únic i llavors, sóc tres o quatre en un: gran, petit, mitjà, l’espabilat de la classe, el ionqui… (riu). Tampoc no m’interessa. Tinc una visió més renaixentista. No m’agrada obsessionar-me per fer millor que ningú alguna cosa. Prefereixo tocar una mica el violí i una mica la guitarra i una mica componc i una mica… potser és anacrònic i va en contra dels principis de productivitat d’ara, però com que només tinc una vida, prefereixo fer el que em dóna la gana en la mesura del que puc.

• I pel que fa al teu caràcter?

Sóc insuportable. Puc ser molt dolç, però només em suporten quatre. Ni jo mateix em suporto!

• T’és igual? No t’importa el que la gent pensi de tu, veig.

No! I ara! Ja he superat la barrera dels 40. Cada cop sóc més feréstec.

• Què voldries que diguessin els teus alumnes de tu? Perquè ets professor de música, cada dia t’enfrontes a la classe...

No, jo no ho veig com un enfrontament

• Com t’ho prens?

Jo no crec en l’ensenyament, sinó en l’aprenentatge. Aprèn qui vol. Cal intentar donar sempre el màxim i comprendre les situacions. Perquè si només ho fas de forma mecànica, no cal que estiguis allà, es pot fer per internet.

• I sents que volen aprendre?

Clar. No tots els dies, com tothom. Estem davant d’una generació que, tot i que estan enganxats al mòbil que és l’heroïna actual, són canalla molt maca. Tenen coses molt bones, jo hi aposto i hi confio molt.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder voldries tenir?

Qualsevol que no fos la invisibilitat, que aquest ja el tinc! (riu) No sé… potser poder canviar coses del teu entorn, sense danys colaterals. Potser seria un superheroi polític.

• Què és el primer que canviaries?

Moltes coses! Actituds de la gent. Faria que la gent sabés escoltar, que és una cosa que s’està perdent. I que es posés en la pell dels altres, sortint fora de l’ego del propi pensament deixant de pensar que és l’únic que val.

• I de gran, què?

Ara, més que de somiar, del que es tracta és de sobreviure. M’agradaria tenir una jubilació digna.

• Igual has de sortir amb la Marea Pensionista…

Igual les mobilitzacions que fan ajuden a tenir una jubilació digna. Després amb això, pots fer el que vulguis. Si tens el fonamental, pots triar el que no has fet mentre has estat amb altres coses. Amb la tranquil·litat que tens coses a la nevera i que la calefacció funciona. Això no tothom ho té i és molt greu.

• Tens filles, quina música els hi poses?

No puc lluitar contra la dictadura musical dels mitjans, no es pot lluitar contra Goliat, tot i que hi hagi música que detesto. A més, no puc criar friquis al marge del món i que només escoltin Bach i els Beatles. Si volgués fer això, em faria Amish -que és l’únic grup social que respecto perquè són els únics capaços de viure sense mòbil. Però intento posar-los-hi altres coses. És una altra forma de transmetre uns valors.

• Alguna cosa que censuris directament?

Tampoc no funcionaria. Perquè quan gires l’esquena encara ho escoltarien més. És millor traure-li importància i subratllar especialment quan escolten coses bones. És una forma d’adoctrinar (riu). Però quin és el límit?

• Com t’acomiades?

No tinc cap comiat especial.

• Una última nota...