Josep Vallverdú: "Escriure és com viure"

Josep Vallverdú és un escriptor que no deixa indiferent a ningú. Ens reunim amb ell al seu nou habitatge a Balaguer. Al llarg de la seva dilatada vida, l'autor ha viscut en set llocs diferents de Catalunya, prou temps per aferrar-m’hi en grau suficient, emportar-me’n algun tresor i deixar-hi un modest rastre. Lleida -el primer veïnat- , Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Sant Martí de Maldà, Balaguer, Lleida -per segona vegada-, Puiggròs i L’Espluga de Francolí han estat les diverses residències. Però, ara, acabats de complir els noranta-tres anys, i casat de nou en segones núpcies, Vallverdú decideix tornar a la capital del a Noguera que l'ha fet fill adoptiu recentment. Amb ell conversem sobre la seua prolífica trajectòria com a escriptor i traductor. Diu que no li agrada que l’encasellin només com un autor de literatura infantil i juvenil, encara que és en aquest camp on ha obtingut el major reconeixement. Creu que, avui, més que mai, fa falta educar la sensibilitat.

• Senyor Vallverdú 93 anys i molt ben portats. Benvingut. D’aquests, la majoria dedicats a l’escriptura i l’educació. Com viu el present?

Avui en dia escric menys, però escric cada dia una estona. Tinc una nova família i em dedico a ella. Camino bastant i menjo poc, perquè hem convé estar en forma. Es qüestió de salut. 

• Diuen que és pessimista i desconfiat. Emotiu i solitari. Això és cert?

Jo soc un pessimista que treballa com un optimista. Inicialment penso: això sortirà malament, i pel camí vaig pensant: a veure si surt bé. Això és una fórmula magnífica perquè et surten les coses bé. Desconfiat, no, més aviat una mica personalista, retret i no m’acabo d’obrir fàcilment. Però això no vol dir que sigui una persona tancada i antipàtica. Soc molt comunicatiu però, sempre hi ha una part que queda oculta. Soc solitari per a treballar. Jo seria incapaç d’anar a una cafeteria i redactar alguna cosa. Si estic sol, poso una mica de música orquestral i prou. O no poso música. I sí, escric sempre sol i generalment a casa. Si surto de viatge, m’enduc un portàtil i no faig re. 

• Quan va començar a escriure es pensava que arribaria tan lluny?

No. A mi m’agradava escriure i prou. Quan tenia 30 anys em vaig dir: mira, sembla que sí que vas publicant algun llibre. I aleshores vaig veure que sí. Però de petit jo era un lector, un recitador a l’escola. Sempre hem feien recitar. I m’agradaven les paraules. Una persona que li agraden les paraules acaba sent un filòleg, segur. Per això vaig entrar a l’Institut d’Estudis Catalans, per a estudiar Filologia. El fet d’agradar-me les paraules va fer que després m’agradessin els idiomes, i aleshores de jovenet ja tenia interès i ja sabia que un llibre estava traduït, que normalment ningú ho sap això. Sabia qui era el el traductor o traductora i, per consegüent, vaig entrar en el món de la traducció. 

• Què va sentir quan va veure publicat Rovelló que després li va portar tantes i tantes alegries?

Rovelló era el tercer o quart llibre que havia publicat, a part d’uns amb castellà que havia fet. Vaig creure que seria un hit, ho vaig creure sincerament. El llibre el vaig fer molt fàcilment, amb 11 sessions, i el pròleg el va fer en Joan Triadú. Ell ja va endevinar que aquell llibre cridaria l’atenció. I després mira, ha estat un clàssic. Tot autor te llibre clàssic i aquest ha estat el meu. Ara quan els mestres venen i em diuen: vine que estem fent llegir el Rovelló als nens. Aleshores jo m’enfado i els hi dic: escolteu, llegiu un altre llibre meu. Hi ha llibres molt bons, inclús millor que el Rovelló, amb més substància. Ha sigut un èxit, ho sé. És un llibre simpàtic, que ha agradat a tothom i l’ha llegit un milió i mig de persones. Però hi ha altres llibres que em satisfan i alguns dels darrers, que l’Isidor Cònsul i jo li diem novel·la de frontera, és a dir, aquella que és juvenil però, que hi entren algunes coses que a la literatura infantil no hi son perquè són una mica més dures. Són estupendes. 

• Li molesta que a vegades la gent el recordi per un llibre en concret i els altres sembla que no tinguin tanta importància? 

No, molestar no però, se’ls ha de corregir. Hi ha altres llibres a més d’aquest. El fill de la pluja d’or  és tan interessant com el Rovelló. Un cavall contra Roma, que s’ha reeditat moltíssim. Terra de llops o el Testament de John Silver, són novel·les estupendes. Ara ja no faig tanta literatura juvenil perquè és evident que amb l'edat vas canviant de gènere. Ara tinc més necessitat d’escriure poemes. Amb pocs anys he tret quatre llibres, el darrer: Ronda de boires, que es presentarà properament a Lleida. La crítica l’ha tractat molt bé perquè reflexa que la mort és més a prop, perquè tens tota la vida a sobre, perquè la memòria esdevé una pantalla. Tot això et fa escriure un tipus de poesia condensada, que no et permet la divagació de la prosa sinó que ho dius tot amb molta intensitat.

• Què és més difícil d'explicar a l'hora d'escriure: els sentiments o els paisatges?

El sentiments possiblement. El paisatge el vaig copsar de molt petit. La ruralia, el fet de passar els estius al poble... Tots els meus llibres reflecteixen això. Precisament vaig trobar en el Ton Sirera, un col·laborador ideal perquè també li agradava més el camp que les ciutats. Nosaltres no vam fer, en absolut, grans ciutats en els llibres de Catalunya Visió. Vam fer tota la franja de Ponent, una gran part del Pirineu, la Cerdanya, i totes les terres de l’Ebre. Va ser un experiment molt bo. A mi em va donar una idea més completa del país i, aleshores l’Ignasi Aldomà que ha escrit Paisatge, País i Pàtria, descobreixes que la fisiografia del paisatge és més gran i passes a veure que el paisatge està habitat, que hi ha viles, que la gent conviu, tens la idea de la civilitat i després, passes a la idea de pàtria. Això no tindria sentit si no fos una nació. Si no fos el paisatge, país i pàtria.