Kelly Isaiah: "Quan de petit cantava a l'església, volia ser polític, vaig començar a fer música perquè ho vaig somiar"
Temps aproximat de lectura:
Enmig de l'entrevista, rep una trucada que ha d'agafar. Des de l'altre costat, se senten els elogis. Li fan una proposta molt engrescadora per al 2021. Ho apunta en una llibreta que té escrita una frase: "Aquí escribo mis sueños y los voy tachando". Deu haver gastat ja alguns rotuladors fent-ho, perquè el Kelly Isaiah, amb 28 anys, sent que ha triomfat. I no perquè sigui el flamant guanyador de "La Voz" d'enguany, perquè la seva agenda estigui repleta d'entrevistes i al seu telèfon ploguin elogis o perquè la seva banda, Koers, soni fort al panorama musical català. És més aviat perquè té tot el que volia. Es podria resumir en què fa sentir molt orgullosos al seu pare i la seva mare. Per ell és important veure'ls feliços. Exigent, alegre, ambiciós, molt amic dels seus amics. No és estrany que s'emocioni al saber que les seves lletres han ajudat a superar problemes a un dels seus íntims. La música no canvia el món, però ajuda la gent. I això també li importa. Perquè de petit, a Nigèria, volia ser polític. De fet, president del seu país! Alguna cosa queda, perquè el patiment per les injustícies el mantenen compromés en causes socials. L'empatia el pot. Sap què vol dir arribar a una nova ciutat amb 13 anys i que ningú t'entengui ni et parli. Ara ja ha fet seva aquesta ciutat i defensa Lleida no perquè sigui la millor, sinó perquè és la seva.
Hem aconseguit que ens faci un forat al calendari per sentir com sona el Kelly, el cantant de Koers, el nen que canta a l'església i que, de gran, vol continuar sent com és.
- Presenta’t. Qui és Kelly Isaiah?
El Kelly és un noi de 28 anys que porta 15 anys vivint a Lleida, des dels seus 13. Va venir aquí des de Nigèria amb la seva família i és un noi que li agrada molt viure, la tranquil·litat, amic dels seus amics i li agrada molt cantar. Aquest és el Kelly.
- És més important tota la resta que la teva professió. No has dit a què et dediques!
És que hi ha moltes coses abans. Sincerament, la professió m’és igual. A més, vaig estudiar una carrera perquè tenia clar que havia d’estudiar per fer feliços els meus pares. Per mi això és molt important, perquè si els veig feliços a ells, jo sóc feliç. Per això vaig estudiar Filologia Anglesa sabent que això no era el que em portaria a treballar. I, de fet, em vaig equivocar, perquè enguany que no es fan concerts, he pogut treballar gràcies a tenir una titulació. I estic treballant com a educador social! (Riu) D’aquí ve la confusió nacional! Jo no sóc educador com han posat en algunes notícies sobre mi, estic treballant amb menors no acompanyats als Jardins del Segrià. I està sent una experiència diria acollidora. Estic aprenent moltíssimes coses que sempre m’havien agradat i que no havia tingut l’oportunitat d’atansar-me.
- Li dones importància a aprendre
Jo aprenc cada dia. Sóc molt exigent amb mi mateix i ambiciós i sempre estic en procés d’aprenentatge. Musicalment, a la vida, amb els amics, amb la família, amb el menjar…
- En la presentació que has fet de tu mateix en cap moment has dit que ets el guanyador de La Voz. T’ha canviat haver guanyat aquest concurs?
Crec que mai em presentaré com a guanyador de La Voz. Crec que no ho he fet en cap moment i crec que no tindré mai aquesta necessitat. No és una cosa de vital importància. Jo abans sóc el Kelly Isaiah, un músic. De fet, voldria que d’aquí a uns mesos la gent s’oblidés d’això. Que està bé, eh. Perquè he donat a conèixer a tot arreu que hi ha un músic de Lleida que es diu Kelly que fa bones cançons. Però és que fa temps que tinc això a dins! Em fa gràcia que hi ha gent que comenta “ha crecido un montón en este programa”. I no, jo vaig entrar amb tot això que ja tenia. Per això no sé si alguna vegada em presentaré com a guanyador de La Voz a no ser que em diguin que ho he de fer.
- Com a cantant de Koers, sí.
Sí, sobretot en segons quin àmbit. Si estic fent una entrevista musical, hi ha la necessitat de dir que sóc el cantant de Koers, que és el major projecte que he fet a la meva vida. Mira que n’he fet! Però és que aquest és el projecte que més m’omple de felicitat, satisfacció i alegria. A les entrevistes de La Voz sempre parlava de Koers fins que al final em van deixar explicar alguna cosa sobre el meu grup. (Riu)
No sé, és com un orgull, com quan una mare parla del seu fill.
- Quan va començar aquest vincle per la música?
El meu amor per la música neix a l’església. Sempre cantem i jo hi vaig des de ben petit. És una cultura religiosa en la que ho veus constantment i els nens imiten el que veuen fer als grans. A més, jo sempre he tingut aquest amor per la música, tot i que mai havia pensat que m’hi dedicaria de gran. De fet, jo de petit volia ser polític!
- Sí?
Sí, sí, quan vivia a Nigèria pensava que seria polític.
- Això ho hauràs d’explicar bé després, però primer, acaba de dir quan et vas adonar que la música podia ser la teva forma de vida.
No havia pensat mai de petit que podia dedicar-me a la música. Cantar a l’església era el més normal per mi, tinc una cultura religiosa molt forta. No pensava més enllà. Aquesta naturalitat ha estat l’empenta més gran. Jo formava part d’una coral i la primera senyal que vaig tenir va ser a les orles del meu batxillerat. Estàvem cantant i tot l’auditori va pujar a l’escenari a cantar amb nosaltres. (Taral·leja Jonny be good). I llavors la gent em deia que era capaç de moure masses i que havia estat impressionant. Tampoc vaig pensar que m’hi volia dedicar! Però vaig començar a tenir amics bons músics com Irene Garcia, Arnau Martínez, Ramon Marcia, el meu germà, el DJ Pascal… I vaig pensar que hi havia alguna cosa. Llavors va ser quan al començar la carrera, cada setmana somiava amb que tenia una banda de música. Despertava a ma mare i li explicava els somnis que eren molt reals: cantant i de cop el terra es trencava i em quedava en un quadrat que m’eleva per sobre de tot, mentre tothom em mirava i continuava cantant amb tota la naturalitat del món. I això cada setmana. Per mi, va ser un senyal. Sempre ho dic: Koers va nèixer dels meus somnis. Perquè llavors vaig decidir que volia muntar una banda de música. I el primer que vam fer va ser participar al Directe i el vam guanyar, al 2015. Ja vam començar a somiar amb ser una bona banda i hem aconseguit, dins del nostre estil, ser la més important de Lleida i amb molta rellevància al territori català. I a poc a poc, si no t’aconformes, i veient que la gent es bolcava amb nosaltres, arribes on hem arribat.
- Explicat això, es pot dir que tu creus en que els somnis es poden complir, literalment.
És que hi crec. I més quan es repeteixen una, dues, tres, quatre vegades… si no ho pilles és perquè no vols. (Riu) Et diré més: una de les cançons que vaig cantar a La Voz, Walking on the moon, és la primera cançó que vam versionar amb els Koers. Aquella cançó era molt important per mi, i quan em van donar permís per cantar-la a la gala, jo sabia que res podia sortir malament. Li tinc molt carinyo, té 100.000 visites al Youtube i la vam fer gairebé improvisada en el seu moment i fins i tot cutre l’han escoltat d’arreu del món. Veus tots els comentaris de la gent i és impossible no somiar!
- Creus que has triomfat a la vida?
Jo crec que sí. Als 21 ja havia triomfat a la vida perquè llavors, ja estava acabant la carrera i teníem una bona, forta i alegre estabilitat a casa –no basada en l’economia, sinó en la pau familiar-, porto temps amb la meva xicota, als 21 ja teníem Koers i ja sabia què volia fer. Això per mi és un triomf. Fa temps que em considero un triomfador. Si no hagués guanyat La Voz, també ho pensaria. I si Koers no hagués tingut èxit, també. Perquè jo sóc una persona molt positiva. A banda que sóc exigent i ambiciós. I em considero afortunat.
- I a sobre, segur que estàs fent feliç als teus pares encara que no siguis filòleg!
(Riu)
Intento ser una persona a qui no li domini el sentiment. Està molt bé haver guanyat La Voz, però quan vaig entrar, no li vaig dir a ningú de casa, ni als meus pares, només a la meva parella, la Laia. Perquè per mi no era tan important. Però quan ho van saber i vaig veure a ma mare tan contenta i a mon pare ple d’alegria, jo no podia demanar res més. Sincerament, jo no necessito més. Fer música i ja està. Sóc una persona agraïda i feliç.
- No vull que em deixis d’explicar el que has dit abans: tu de petit volies ser polític?
Sí. Jo volia ser polític. Ara la gent es pensa que sóc educador social (riu) i no és així, però sí que és cert que sempre m’han interessat les causes socials: lluitar per la gent que no té veu, la que no té força. Fa uns dies, en una reunió amb l’alcalde, Miquel Pueyo, vaig poder explicar-li algunes coses que m’agradaria canviar. I també li vaig deixar clar: jo no pertanyo a cap associació ni partit, no em caso amb ningú. Però crec que les coses es poden canviar i faig tot el que puc.
Jo volia ser polític de petit, a Nigèria, perquè vinc d’un país molt caòtic i d’una ciutat molt molt caòtica, Benin City. I ja veia coses que no m’agradaven i pensava que algun dia estudiaria per ser polític i que si tenia l’oportunitat, seria president per canviar totes aquestes coses.
- Com va ser venir des de Nigèria a Lleida?
Recordo que tenia 12 anys. Ma mare ens va preguntar al meu germà i a mi a on volíem anar de vacances a l’estiu. Mon pare ja vivia aquí. Per això, vaig demanar-li que vinguéssim aquí per estar amb ell o que ell tornés per estar amb nosaltres. Ma mare, sense dir-nos res, va començar a fer els tràmits. Aquell juny, ens va dir que veníem a viure a Espanya. El 9 de setembre de 2005 vam arribar a Lleida i vam celebrar el meu cumple, que havia sigut el 3 d’agost, tots junts. Era com un regal d’aniversari. Va ser un any feliç, perquè significava deixar de veure mon pare un parell o tres de cops a l’any, i viure amb ell.
I quan vam arribar, les coses eren molt diferents a com ens les imaginàvem. Començar el curs aquí amb 13 anys va ser la pitjor època de la meva vida. Perquè amb aquesta edat, que no et sàpiguis comunicar amb la gent del teu entorn era un obstacle massa gran. Tot era molt difícil. Tot adolescent vol estar amb un grup de gent. Les classes són avorrides i l’únic moment d’oci és l’esbarjo. Doncs per mi, l’esbarjo era l’infern. Perquè no em feia amb ningú. No perquè no volgués; és que no podia! I cap nen volia venir amb mi. Aquesta dificultat em va donar més força encara per aprendre, intentar-ho i superar-ho. En un any, ja em comunicava en castellà i català.
Clar! Jo vaig arribar amb un gran nivell de francès pensant que aquí podria comunicar-me així… però ningú no parlava francès. Ara ja fa molt temps que això ha quedat enrere, però de tota manera són records que tinc i són difícils de fer desaparèixer.
- I també et fan com ets
Sí. Rotundament sí. Em fan com sóc. Bona pregunta. Perquè així com he dit abans que sóc molt amic dels meus amics, també penso que sóc solidari. I molt generós. Ho dono tot. Ajudo en tot el que crec. Sempre dic que sóc psicòleg sense carrera. (Riu) Però jo mai he necessitat ajuda per a res. I quan tinc un problema gros, ho soluciono jo sol. Mai ho consulto amb ningú. Ni amb els meus pares, ni germans, ni amb la meva parella. Molta gent podria dir que és un gran defecte, però jo he trobat una gran virtut, perquè no necessito ningú i això em dona una gran tranquil·litat. Si tinc problemes, no m’enfonso. Sé que passaran i que en uns dies estaré pensant que ja no tinc aquell problema. Sóc així per la dura adolescència que vaig tenir. També sóc molt d’estar a casa i llegir i estar amb el piano composant música o escoltant-la… Aquesta dificultat a l’arribar aquí ha fet de mi, en part, el que sóc avui.
- I contribueix a la teva empatia
Moltíssim. Abans he comentat que tinc la sort d’estar treballant ara a un centre de menors. Els veig i penso en el meu passat. El que passa és que ells tenen la sort de tenir-se els uns als altres. Quan s’enfaden entre ells els hi dic que ho valorin, perquè jo no ho vaig tenir. De tota manera, els entenc bé, perquè jo vaig arribar aquí des d’un altre lloc i moltes sensacions són les mateixes. Empatitzo amb ells com amb tantes altres persones que pateixen a l’arribar aquí. Per això, penso que molta gent hauria de fer aquest exercici de posar-se a la pell dels altres i valorar les seves necessitats. I si no pots fer-hi res per ajudar-les, com a mínim no destorbis i deixa que d’altres ajudin.
- Creus que la música contribueix a canviar les coses?
Crec que la música serveix. Ara, amb la música d’una sola persona es pot canviar el món? Difícil per no dir impossible. Però la música pot contribuir. Molta gent m’escriu a les xarxes dient que la nostra música els ajuda. De fet, el meu millor amic em va explicar fa poc que va passar una època molt difícil de la seva vida i que a les meves cançons trobava un gran consol. Que un amic em digui això… jo no tenia ni idea que se les sabia! I les va començar a recitar i em vaig posar a plorar, perquè jo no ho sabia.
- Això és un tresor
Un tresor molt més valuós que els diners que puguis guanyar amb qualsevol cançó. En sèrio! Els nens del centre escolten molt la meva música. I com que de vegades passo temps sense anar-hi, quan em troben a faltar, escolten les cançons. També m’arriben vídeos amb testimonis de gent que diu que troba pau. Això són canvis i ajudes que fas sense saber-ho. Jo m’assento aquí amb aquesta llibreta i selecciono paraules que després la gent acabarà aprenent! És impressionant! Que un dia t’aixequis pensant que escriuràs una cançó sobre un tema concret i que en uns mesos, la gent la seleccioni per les seves pistes d’Spotify o de Youtube o que facin vídeos amb aquesta música, amb la teva cançó, és impressionant. És impressionant per un nen que cantava a l’església sense el somni encara de convertir-se en cantant professional. És una bogeria!
- Continues cantant a l’església
Sempre. De fet, és el lloc que més em transforma. És un lloc sagrat per mi. A més, sent conscient que vaig començar allà, sóc agraït. I més que mai tinc la responsabilitat de ser-hi. Ara fa un temps que toquem amb alguns de Koers que s’ho passen molt bé venint. Estic pensant en com millorar altres aspectes i portar a terme idees com fer una setmana de música a l’església. A veure quan tinc temps de proposar-ho.
- Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?
Poder canviar les coses. Injustícies sobretot. Tothom patim, perquè som febles i els éssers humans som així. I la gent pot morir per malalties, però que la gent pateixi per culpa d’altres persones és una cosa que mai hauria de passar. No puc amb això. No sé quin superpoder necessitaria, però poder evitar això, seria el màxim. (Riu)
- En què ets especialista a la vida?
Per la meva paciència i pel meu carinyo. També crec que dono bons consells. La gent em valora per això. I perquè intento que els moments siguin memorables.
- Com t’agradaria passar a la història?
La pregunta és si vull passar a la història. No sé si tinc resposta. No sé si vull ser important en la història de molta gent que no em coneix de res. Però a la història que recordin els meus amics i la meva família m’agradaria passar com qui sóc: el més alegre de la festa, el que no deixa de cantar ni de tenir esperança, el qui estima moltíssim als que l’estimen i el Kelly generós. Crec que així és com em veu la meva família i es com voldrien que passés a la història.
- Quins reptes tens ara per davant? Què vols ser de gran?
Jo vull ser músic. Sóc músic i vull continuar sent-ho. Ara, el gran repte són els treballs que he de treure en tres o quatre mesos. Ara el públic sap que puc interpretar cançons. Però vull que la gent pugui continuar ballant les meves pròpies cançons. És un dels reptes més complexes que hi ha.
- De tots aquests aspectes de tu mateix, què has heretat del teu pare i la teva mare?
De ma mare, el carisma. És la loca de la família (riu), també és la dramàtica. D’ella he aprés molt a ser com sóc a tot arreu. I del meu pare, he aprés una de les coses més importants: la calma. No sé si sóc humil o no, però mon pare ho és moltíssim i intento aprendre d’ell. Qualsevol qualitat en aquest aspecte de la tranquil·litat i la paciència, l’he tret de mon pare. Els dos fan un equilibri molt bo.
- Dius que ets molt bo donant consells, ens dius com afrontar aquesta època de desconcert i d’incertesa?
Hauríem de pensar que un aspecte que pot semblar negatiu com el fet que una pandèmia ens està afectant a tothom, és una oportunitat. En això estem tots. I les situacions de molta gent són molt pitjors que les nostres. No es tracta de resignar-se o d’alegrar-se, però cal dedicar-hi atenció. I també és important pensar que això passarà. Jo he estat dient en tota l’entrevista que sóc músic, que m’agrada fer concerts i porto mesos sense fer-ne cap, quan Koers en feia una mitjana de cinquanta a l’any!
Però això s’acabarà i en el moment en què comencem de nou a poder actuar, ens contractaran. I cal adaptar-se i buscar-se la vida mentrestant. I valorar-la. Perquè està morint molta gent. I si nosaltres estem vius i estem bé, no tenim cap excusa. És un moment difícil, però cal trobar la manera. Estic segur que ens en sortirem.
Em fa molta pena la gent que ha hagut de tancar el negoci, que s’ha quedat sense feina. Jo havia d’obrir un gimnàs. (Riu) Va a ser que no. Ja no ho podré fer.
Per això, el millor consell que crec que puc donar és pensar en fred, buscar el que més ens agrada de la vida, buscar la pau amb la família i estar més units que mai. Gaudir de les petites coses que no hi pensàvem abans. I ser conscients que en això estem tots. Per això cal estar més units que mai.
- Com t’acomiades?
Si són amics, els hi faig una abraçada. Sóc molt carinyós. I desitjo tornar-los a veure aviat.
Si és la primera vegada que hi parlo, com ara, dic que ha estat un plaer, que espero tornar-nos a veure i també que hagis estat a gust.
