Les Amigues de l'Àgata, un film amb arrels lleidatanes

L’Alba Cros, la Laia Alabart, la Laura Rius i la Marta Verheyen són quatre joves estudiants del grau de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona que han presentat la seua opera prima, Les amigues de l’Àgata. No seria cap fet rellevant si no fos perquè el projecte inicial era fer un curtmetratge pel treball final de grau, i que s’ha acabat convertint en una de les revelacions cinematogràfiques de l’any. Les amigues de l’Àgata és un drama existencial que parla dels canvis i sentiments d’un grup d’amigues, amb una superba i prometedora Elena Martín (Àgata) que encapçala el grup femení juntament amb les actrius Carla Linares, Marta Cañas i Victòria Serra

El passat dijous 16 de juny van estrenar el film als cinemes JCA Rambla de Lleida, en una  sala plena a vessar i amb cinefòrum posterior. Lleida no és banal en tot aquest projecte. Una de les quatre joves directores, l’Alba Cros, és de Puigverd de Lleida. La Laura Rius té arrels familiars a les Garrigues.

Hem parlat amb tres de les quatre directores.

Les quatre veniu de comunicació...
Alba Cros: Jo vaig començar a estudiar comunicació arran d’unes pràctiques de periodisme que vaig fer a Lleida. Allí va ser on vaig descobrir que el tema de la imatge m’apassionava.
Laia Alabart: Una cosa semblant em va passar a mi. Jo no anava a comunicació per fer cinema, sinó videoclips. Ara ho penso i prefereixo el cinema.
Laura Rius: A mi m’agradava la publicitat i el periodisme, però m’apassionava el muntatge i l’edició. De fet, jo ja muntava vídeos dels meus viatges.  

Com es passa d’un treball universitari a una pel·lícula multi premiada?
AC: Normalment pel treball final es fa un curtmetratge. I així va començar. No era cap projecte ambiciós, fer una peça i dedicar-hi tot el temps possible. Poc a poc vam anar madurant la idea.
LA: Al muntatge és on vam veure que allò era una pel·lícula

Cap de les quatre directores ve d’una família cinèfila. Un fet que les ha ajudat a millorar ha sigut descobrir els entramats del cinema juntes. Cadascuna tenia les seves preferències, però una cosa en comú: els agradava estar darrera de la càmera. Ara estrenen el film Les amigues de l’Àgata.

La pel·lícula no té una trama convencional
LA: Narra una experiència que totes quatre hem viscut. Vam intentar explicar més un sentiment que no una trama en si. No buscàvem la narrativa convencional de plantejament, nus i desenllaç.
LR: Això també ens va obligar a modificar el projecte uns quants cops, ja que quan l’ensenyàvem, en un principi, la gent començava a divagar. Els premis també ens han ajudat a remodelar-lo i a crear una versió definitiva. Agraïm al Jordi Costa, que va ser qui ens va llençar en aquesta aventura i va insistir molt en que presentéssim el que era el nostre treball de fi de grau al premi Abycine d’Albacete, que va ser el primer premi.

A part de la trama, l’enquadrament, la imatge, els silencis...
LR: Ens agrada el cinema més naturalista i intimista. El retrat d’un realitat, una experiència. Les referències serien Jonás Trueba, Pedro Costa, Claire Denis, Jose Luis Guerin, Naomi Kawase, entre d’altres.

Algunes escenes del grup de noies poden recordar a la turca Mustang
LA: En totes les pel·lícules de grups de noies hi ha patrons i models que es repeteixen. Els jocs de contacte, els cabells o els números musicals. Crec que és una tema cíclic.
LR: Realment en un grup d’amigues fem això.

Ens expliquen que ha estat un treball on hi han dedicat moltes hores, tot i que encara no han pogut parar a reflexionar sobre tot el que els està passant. Una experiència de la que s’emporten més d’una anècdota.

AC: Va arribar un moment que qualsevol cosa que fèiem en la nostra vida real era excusa per gravar. De fet, els clips del principi són d’una nit de festa que vam sortir i mentre estàvem a la discoteca vam aprofitar per treure imatges. Era divertit, perquè de repent les actrius començaven a fer el seu personatge i a nosaltres ens faltava temps per agafar la càmera.
LR: Hi ha una escena íntima al lavabo on les noies sabien que les gravàvem però en cap cas s’imaginaven que allò es publicaria. Allí tot s’aprofitava. I les imatges s’han projectat en diferents sales de cinema.

Premi Abycine Indie, Premi del Públic al Festival Internacional del Cinema d’Autor de Barcelona, Menció Especial del Jurat i Premi a la millor pel·lícula del Jurat Jove al REC de Tarragona. Després de tot això, quina és la sensació que us emporteu?

AC: Encara ho estem assimilant. A Madrid vam tenir molt bona acollida, van venir periodistes, professors d’universitat, molta gent. Vam percebre que tothom estava disposat a entendre-la i el col·loqui posterior i els debats van ser rics. Ens satisfà molt que estudiants de comunicació ens agafin com a exemple i vegin que qualsevol projecte pot traspassar les fronteres acadèmiques.
LR: Des del principi sabíem que hi podia haver crítiques. Les reaccions negatives ens les esperàvem però la veritat és que ha tingut molt bona acollida. Una professora de cinema sí que m’ha comentat que a vegades abusem de plans de recurs, ja que sovint per cosir les escenes hem tirat de plans buits. Però tampoc hem tingut temps per pensar bé l’edició. Ha estat tot molt ràpid.

Disposades a millorar i receptives a rebre crítiques constructives, així es defineixen les quatre directores que han aportat un gra de sorra en la direcció femenina. “Ens hem trobat dones que ens han donat les gràcies per aportar una mica més de visió femenina al cine espanyol”.

AC: Del context universitari del que venim les possibilitats són iguals per a tots. No ens hem trobat cap impediment per a res. Veiem que en el món professional sí que hi ha més impediments. Nosaltres encara no hem viscut aquesta realitat.

Emocionades amb tot el que estan vivint, ens comenten que han de donar les gràcies al públic per haver pogut portar el film a les pantalles de cinema. Amb Les amigues de l’Àgata, Lleida ha estrenat un nou model de projecció de pel·lícules sota demanda. Les directores agraeixen les plataformes de crowdfunding on a través de les aportacions que fa la gent, alguns dels projectes poden veure la llum.

Com valoreu l’experiència?
AC: Barcelona és més familiar en aquest tipus de formats i Lleida ha sobreviscut al ticketfunding, malgrat que és un tipus de finançament desconegut. Hem d’agrair al ticketfunding l’oportunitat d’exhibir un treball a sales de cinema. És una oportunitat que requereix d’un mínim d’espectadors per a que es tiri endavant i això no sempre s’aconsegueix. A molts llocs no ha pogut ser possible, com Cerdanyola o Manresa, on es va plantejar però no es va aconseguir reunir-hi prou gent. És una feinada perquè és un mètode diferent i la gent no hi està acostumada.