Les cotitzacions socials només cobreixen el 78% del cost de les pensions a Lleida

El sistema actual de pensions es basa en el fet que la nòmina de jubilats i viudes es costeja amb les cotitzacions socials de les persones que treballen i fa temps que els comptes no quadren. Tal és el desfasament que en els últims anys s’ha hagut de recórrer a l’anomenada “guardiola de les pensions”, creada en moments de superàvit per afrontar possibles problemes futurs, per abonar les pagues extraordinàries. Ara, amb prou feines queden diners per fer-ho un any més. El desfasament és una tònica general. De fet, les cotitzacions socials abonades l’any passat a Lleida tot just van servir per afrontar el 78% del cost de les pensions. La Seguretat Social va ingressar l’any passat gairebé 814 milions d’euros (l’import total s’eleva a 1.094, si s’hi inclouen conceptes com ara fons per a baixes laborals o cessaments d’activitat). Tanmateix, les pensions van suposar un desemborsament que s’acosta als 1.045 milions, tenint en compte les catorze pagues. És a dir, un desfasament d’uns 230 milions. Un any abans, el desajust va ser fins i tot superior, xifrat en 258 milions d’euros. A l’hora d’explicar aquesta situació, cal tenir en compte diversos factors. D’una banda, la piràmide poblacional, o el que és el mateix, l’increment de l’esperança de vida eleva el nombre de pensionistes. En l’actualitat, amb dades de l’octubre, n’hi ha 97.758. A començaments del 2015, per exemple, eren 96.863. En aquest període, el sou mitjà d’aquest col·lectiu ha passat de 763,22 a 792,66 euros. D’altra banda, s’ha de tenir en compte el llast que ha suposat la crisi per a les arques de la Tresoreria de la Seguretat Social.

En els últims anys no només ha caigut el nombre de cotitzadors a causa de l’atur. A més, han baixat els salaris i amb això, els ingressos socials. També s’ha de tenir en compte els efectes dels incentius pel que fa a la contractació en forma de menys cotitzacions en alguns casos, com la famosa tarifa plana per a certs col·lectius. El cert és que en aquests moments a Lleida només hi ha set treballadors que cotitzin a la província per cada quatre pensions, una ràtio sens dubte insuficient per garantir res tal com està el sistema públic. En aquest context, han sorgit, o ressorgit en alguns casos, propostes sobre quines podrien ser les possibles mesures a prendre. Entre les que ressorgeixen es troba que les pensions de viudetat i orfandat deixin d’estar finançades per cotitzacions i passin a dependre dels Pressupostos de l’Estat. A Lleida parlem de 25.170 pensions de viudetat, amb un cost mitjà de 556,82 euros, i 3.163 d’orfandat, amb 349,60 euros de mitjana. El problema és d’on sortiria la partida per finançar aquestes prestacions, que passarien a ser assistencials. Hi ha propostes de tot tipus, com la de gravar més les grans fortunes, però d’altres alerten que, a la pràctica, s’acabaria creant un nou “impost finalista” (tan sols per a aquest finalitat). Amb aquestes dades, no és estrany que s’esperi amb especial interès els inicis avui dels treballs de la reforma del Pacte de Toledo amb la compareixença de la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, amb les seues possibles propostes.