Mediació, paraula de moda. Què és necessari per a que funcioni?

Mediació és una paraula que aquests dies està en boca de tothom. Després de l’1 d’octubre, el conflicte entre Espanya i Catalunya ha rebut ofertes de mediació de tot tipus i des de tots els àmbits: des de la política amb partits com Podem o personalitats concretes com Iñigo Urkullu o Miquel Iceta; el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, va apostar per impulsar una mediació internacional; el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona va aonseguir desenes d’adesions a una oferta de comissió independent per al diàleg, que conformen organitzacions sindicals, professionals, empresarials i entitats com el FC Barcelona, per exemple; la mateixa església catòlica a diferents nivells ha mantingut converses amb les dues parts; un centenar de filòsofs proposava una comissió formada per partits polítics i experts en dret, en ètica i en resolució de conflictes i també a nivell internacional han arribat ofertes com la del departament d’Exteriors de Suïssa. Però potser les crides al diàleg més subratllades han estat, pel pes internacional dels qui les han fet, les de l’organització The Elders, presidida per l’exsecretari general de l’ONU Koffi Annan, o la carta signada per 8 premis Nobel de la Pau, en suport a una mediació com a eina per aconseguir una solució pacífica al conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Diàleg, resolució de conflictes, negociació, mediació. En parlem molt, però, què és exactament la mediació? Per a què serveix? Pot ajudar en aquest cas? Quines condicions són necessàries per a que funcioni?

La Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida compta des de fa 17 anys amb el Laboratori de Mediació i Resolució de Conflictes, dins del Grup d’Estudis GESEC (Societat, Salut, Educació i Cultura) que dirigeix el catedràtic en sociologia Fidel Molina. “Mediació és l’ajut o el suport d’una tercera persona per facilitar la negociació entre dues parts”, comença, “podríem dir que no deixa de ser una negociació ajudada”. Molina considera especialment indicada la mediació per a situacions tenses que necessiten d’un tercer agent que ajudi a “obrir el ventall d’alternatives”. I és que aquesta línia de treball, que s’aplica tant a nivell polític o institucional com a nivell educatiu, familiar o laboral, permet superar un conflicte de forma col·laborativa. Una negociació entre dues parts és competitiva, estableix guanyadors i perdedors, mentre que una mediació ajuda al tan anomenat win-win en què tothom guanya “en major o menor proporció, però tots dos guanyen més que si no arriben a un acord”, apunta el professor.

Sabem en què consisteix la mediació. Ara, què cal per a que aquesta sigui possible?

• Acceptació. Les dues parts han d’acceptar-la, ha de ser lliure. A més, també han d’acceptar els mediadors, si no la mediació serà un fracàs.
• Posada en escena. El mediador no només ha de ser neutral, sinó semblar-ho.
• Paciència. “No pot haver presses en una mediació”, subratlla Molina. “Es pot establir una data, però ha de ser flexible”, afegeix. Els conflictes es generen al llarg del temps i no es resolen així com així.
• Respecte mutu. No cal respectar les idees, però sí l’altra part. És important comprendre els arguments que té, “que no vol dir justificar-los”. Les dosis d’empatia són bàsiques.
• Reconeixement d’un marc normatiu. Cal acordar les normes de joc i que les dues parts les acceptin per poder construir un acord.
• Sessions conjuntes i per separat. El mediador necessita conèixer els dos punts de vista i establir confiança amb les parts.

El cas del conflicte entre Catalunya i Espanya és un cas clar de mediació. Entre els tres diferents models que distingeix el director del laboratori, l’anomenat Harvard és el que correspondria fer, perquè “busca arribar a consensos i es basa sobretot en mirar el futur i no tant el passat, que es contempla només per apropoar posicions”. Molina cita l’exdirector general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza que recomana fer com en la conducció: mirar endavant i fer una ullada al retrovisor només de tant en tant, perquè si el mires fixament, xoques. “El passat ens explica coses”, diu Fidel Molina, “és la història que també ha de servir per evitar ressentiments”, però la mediació es basa en intentar construir cap al futur.

Per tot plegat, aquest expert en mediació veu diferents possibilitats davant aquest conflicte. No descartaria una negociació directament entre les dues parts si s’aconsegueix rebaixar suficientment la tensió. Però si no, també es pot apostar per una mediació internacional o fins i tot per una exercida a nivell intern per la societat civil. Un bon exemple seria l’oferta de la comissiió independent de mediació, diàleg i conciliació promoguda pel Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i en què també participen universitats catalanes -entre elles la UdL-, sindicats, organitzacions empresarials i altres col·lectius professionals. El primer pas està clar: cal refredar la situació, “que les dues parts posin fre”. Un marc normatiu acceptable per part de les dues bandes podria ser la convenció de Venècia o també partir de la base de l’Estatut Català aprovat al 2006 en referèndum pel poble de Catalunya. De tota manera, el que considera bàsic Molina és que “no es poden tancar en banda, no pot consistir en dir ‘o això o res’ perquè així no funciona”.

En qualsevol cas, Molina fa una reflexió final: “el conflicte és connatural a l’ésser humà, perquè som animals socials i com que cooperem, tenim conflictes. Però aquests no són ni positius ni negatius.” De fet, aquest catedràtic en sociologia afegeix que un conflicte pot servir per evidenciar que les coses no funcionen o que són injustes. Però també subratlla que conflicte no es pot assimilar en cap cas a violència. No són el mateix. “La violència és una mala manera de resoldre els conflictes”.