Paco Ermengol: "Sóc una bleda en un món de cabrons"

Presenta’t, Paco

Sóc un ninotaire. Aquesta és la millor paraula del món, m’encanta. Em considero més català que argentí. Sóc un català nascut a l’argentina per culpa d’un incident político-militar.

El meu pare és de Tartareu i la meva mare d’Àger. La guerra els va fer marxar cap a l’Argentina i d’allà he tret la meva cultura humorística. Des de molt petit, ja feia acudits sobre la realitat. Les “víctimes” eren els companys, els professors... Una escola religiosa era una provocació per mi.

Sóc un ninotaire que intenta fer humor de tot. Perquè crec que es pot fer sempre que sigui amb respecte. L’humor és el contrari d’allò avorrit, no el contrari d’allò seriós.

Fer una entrevista a un argentí és un perill, podem estar aquí tot el dia...

Recordes algun dibuix de quan eres petit?

Els mestres de l’escola eren els protagonistes. La fauna humana és sempre tan pintoresca que dóna per molt.

Què vas estudiar?

Sóc perito mercantil. Comptable.

Potser és la professió més avorrida del món!

Sí. Jo volia fer arquitectura però no vaig poder. Vaig acabar la carrera, vaig fer la mili i mentres, ja vaig començar a publicar. Va ser l’any 1978, a la revista Hortensia, de Córdoba. No m’ho creia. Admirava molt la publicació i a sobre em pagaven! Era una altra època. Ara casi has de pagar per publicar.

Després, vaig estar 5 anys treballant a una empresa siderúrgica combinant-ho amb la feina de ninotaire fins que va sortir l’oportunitat de venir a Catalunya. No em dedico plenament al dibuix fins que no arribo a Lleida.

Per què vas venir?

La meva família era d’aquí. Dels 5 germans de mon pare, només ell havia marxat. La família em va ajudar a trobar feina a una revista de Camarasa i al gener del 1985, vaig començar al Segre, on vaig estar 25 anys. Ara, a la Mañana, en porto 5.

T’has sentit alguna vegada lliure del tot?

No. Mai. És una utopia. Tots els mitjans són d’algú. Però tampoc seré injust, he pogut fer moltes coses, però ja saps fins on pots arribar. En definitiva, estàs venent la teva producció artística i cal cobrar. No pots fer un acudit molt dur contra qui t’està pagant directament.

Jo sóc crític per naturalesa. Molt dur també amb mi mateix. Intento aplicar aquesta crítica amb tot allò que no m’agrada. Per exemple amb el poder. Crec que el poder fa mal. Tinc la teoria que qui té molta aspiració de poder és una persona poc transparent. I quant més poder té, més probable és que hi hagi arribat fent joc brut.

La feina de ninotaire és una mica anàrquica. Ens costa acatar el poder. Però no sóc un kamikaze. No puc fer un acudit amb el que estigui obligant a la publicació que em contracta a que em digui que és l’últim que faig perquè han trucat els que paguen les subvencions. Això ha passat i continua passant.

El poder és la capacitat de fer coses. Què voldries fer si tinguessis superpoders?

Jo que he estat tota la vida vinculat a moviments socials, sempre he estat conscient que hi ha molta gent que les passa putes. Més de la que surt a les notícies, perquè molts cops no interessa publicar informació així. Intentaria resoldre la injustícia que 4 pocavergonyes visquin de puta mare i la resta les estigui passant canutes. Acabaria amb l’acumulació de poder econòmic. Això em rebel·la cada dia i em genera una sensació d’impotència insuportable. Estic decepcionat de la condició humana. Sóc molt crític amb aquesta incapacitat que tenim per organitzar-nos i canviar les coses. Em fa patir i moriré patint. Però tinc una lluita interna entre aquest pessimisme i la convicció que un altre món és possible. Sort d’això, sinó m’hagués suïcidat fa temps!

D’on ve aquesta recerca constant de la justícia social?

Per la meva feina m’he de tragar molta informació cada dia. Miris on miris, sempre trobes patiment. Potser el meu psiquiatra m’hauria de canviar la medicació per poder pensar que la gent és tan bona i som tots tan angelets... No. Te trobes gent que val la pena, però normalment no tenen ambició de poder. No aspiraran mai a ser directors del FMI. Hi ha un cura al nord de l’Argentina que dóna classes a canalla enmig de la selva, en un lloc que no té ni nom. Si n’hi hagués més com ell, no seria el món una mica més humà?

Llavors, quina és la teva ambició?

En aquesta escola he dipositat tota la meva il·lusió. I m’omple molt compartir aquesta il·lusió amb el meu fill, que és jove i té força.

Has tingut mai la temptació de no saber coses per viure més tranquil?

No. A vegades fem trobades amb gent del món de la comunicació que sap molt més del que es publica i em desespero. Però la solució no és amagar el cap.

De tota manera, estic buscant la manera de viure més tranquil. Estic empadronat a Maldà. Amb les meves mans de dibuixant, jo mateix m’estic arreglant una casa per gaudir de la marinada del vespre. Porto un temps molt estressat, ficat en un munt de coses: la feina, l’escola d’art, l’associació de veïns de pardinyes, l’Humoralia... Ara he deixat coses perquè la ment humana té un límit. Tinc diabetis. I per molt que cuidis la dieta, si vius en un estrès constant, també et puja el sucre. I la solució no és prendre pastilles cada dia.

A Maldà tinc dos dels meus nets i per una conjunció còsmica, la meva dona treballa allà amb la meva filla.

Què els ensenyes als teus nets?

Dibuixem. Fem invents a un magatzem que tenim. Ho gaudeixo molt. Fem trastades. És un moment de la vida molt interessant. Perquè quan estic amb ells, m’és igual lo que passi al món. Podria ser que la Cospedal estigués bombardejant Pardinyes. Però aconsegueixo aïllar-me de la humanitat. Després et trobes amb una trucada que et fa aterrar de cop. Però què hi farem. Em sap greu no haver gaudit igual dels meus fills, però he estat implicat en tantes coses, que no els he dedicat prou temps.

Tens sentit de l’humor?

Sí, crec que sí.

S’han burlat algun cop de tu?

Sí, però no m’afecta. Jo no he deixat de parlar-me amb ningú, tot i que hi ha gent que m’ha fet molt mal. Jo sé que la meva feina pot provocar enemistats, però jo no dormo si un amic s’emprenya amb mi per alguna cosa que he fet i és la meva responsabilitat.

De tota manera, per sobreviure al món de la comunicació has de ser una mica cabró i a mi em costa. Alguna vegada m’han dit amics: “no puc entendre amb lo bona persona que ets, que tinguis tan mala llet als teus acudits”. Però no conec a cap ninotaire fill de puta. Si no, serien alcaldes d’alguna ciutat. Quan em diuen que ha trucat l’alcalde enfadat per un acudit meu, ho celebro. Hem aconseguit un dels objectius que és molestar al poder. Però a mi no se m’acudiria trucar a l’ajuntament per dir que no m’agrada la feina que fan. I tindria més motius!

Com te caricaturitzaries?

Jo em veig massa bleda. Sóc una bleda en un món de cabrons. Mira que porto tota la vida fent això, però hem arribat a un nivell de prostitució de la professió periodística que és massa. Ja saps de quin peu calcen les publicacions d’aquest país. I el que sap greu és que la gent no sigui més crítica. Sembla que s’empassen el primer que tenen. I això que a Catalunya tenim més opcions d’informació.

És el que tenim. Per exemple amb el tema del referèndum. Crec que a la gent li importaria més que li fessin una consulta sobre un fitxatge del Barça. O bé: “estaria a favor que Ronaldo continuï al Real Madrid?” Però davant d’un referèndum sobre Catalunya, la resposta és “no, hombre, ponme una cervecita!”. I això que jo estic convençut que no guanyaria el sí.

M’estic enrotllant molt. Ja t’he dit que és un perill fer preguntes a un argentí.

D’acord, doncs com t’acomiades?

Ha estat un privilegi, és un luxe que algú em pregunti què penso i com estic. Sóc un afortunat, perquè a qualsevol bar sempre trobo algú que em diu “què bo l’acudit”, sobretot ara amb les xarxes socials, que els hi donen més circulació.

Clar, si fos paleta, no m’hauríeu trucat. Creus que a un paleta li diuen al bar “ostres, les últimes línies de totxos que has posat, estaven perfectes, felicitats!” O a un cirurgià: “quin domini del bisturí, quins punts has posat a la ferida del padrí que has operat”. El reconeixement públic és un luxe.

Però el teu comiat habitual, quin és?

Fins aviat. O gràcies per pensar en mi.

Gràcies a tu.