Sandra Castro: "Les etiquetes són per identificar-se, però després han de caure"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay

Publicat:

14-12-2017

Actualitzat: 02-09-2021 11:03

Temps aproximat de lectura:

Quan la Sandra Castro es va adonar que la identitat de gènere del seu fill gran no es podia encasellar en "home" o "dona" es va convertir en el que és ara: una multiactivista. La seva mirada ha estat rebel i oberta des de sempre i ha aprés de les discussions amb el seu pare que cal replantejar-se contínuament les veritats absolutes, però al descobrir la realitat del col·lectiu LGTBIQ li va caure una bena dels ulls. Amb el cas del professor homòfob del Gili, que també li va donar classe, la que és presidenta de Colors de Ponent ha reviscut la seva adolescència.

Les etiquetes? Són per trencar-les. I els límits, també. Per això, hem volgut saber de quin color és aquesta dona que si no té el do de la ubiqüitat, està a punt d'aconseguir-lo.

Presenta’t. Qui és la Sandra Castro?

Qui sóc? Sóc mare, sóc activista LGTBIQ, sóc bibliotecària i facilitadora de processos d’innovació. I, en general, compromesa amb moltes causes. Multiactivista (riu)

T’agrada aquesta etiqueta?

Les etiquetes en general no m’agraden, però aquesta, com que m’està desbordant, l’accepto.

Sempre has estat així?

Sempre hi ha hagut una part d’inconformisme davant les injustícies. Tinc records a l’escola, ja de joveneta. Ha estat latent i, en els últims anys, la vida canvia i passen coses que et fan emprendre camins que mai m’havia plantejat que podria emprendre. Jo no sóc una persona LGTBIQ i m’hi he trobat. Dono les gràcies.

Què t’ha aportat estar al capdavant de Colors de Ponent?

No tant estar al capdavant, sinó conèixer persones d’aquest col·lectiu. Tinc amics i amigues gais i lesbianes, però una altra cosa és entrar en contacte amb el col·lectiu. Et fa descobrir una realitat que d’una altra manera queda lluny i a la qual no hagués arribat mai. He pogut conèixer gent fantàstica i molt potent. M’ha anat bé per obrir mires, per tenir una altra mirada cap al gènere, cap a la sexualitat, cap als cossos, cap a la diversitat de cossos. Si no hagués estat per això, no hagués arribat mai a certs plantejaments.

Has canviat radicalment alguns plantejaments?

No tant els plantejaments, perquè em considero una persona oberta de ment,. Però, clar, una cosa és partir de la teoria i l’altra és xafar terreny i que t’expliquin vivències i experiències. Et fan tocar de peus a terra. La teoria a vegades no té res a veure amb la realitat. Això no és tant un trencament de la forma de pensar com una obertura de mires, Com quan respires fons a la muntanya i se t’omplen els pulmons. Estic molt agraïda.

De jove ja et recordes rebel?

Sí. Recordo per exemple que a l’escola anàvem amb uniforme i quan tenia 13 anys, va esclatar la guerra d’Irak i tothom sortia a manifestar-se i a nosaltres no ens deixaven. A la tarda vam anar a l’escola sense uniforme com a protesta. També recordo que a l’institut un professor d’educació física va insultar una companya que estava una mica grassoneta i llavors jo vaig saltar. Li vaig dir que no hauria d’estar fent classes, que hauria d’estar a una carnisseria, perquè ens tractava com a bèsties, no com a persones.

Devies reviure això amb tot l’enrenou al Gili a la primavera, no?

Bufff. Jo vaig tenir aquest professor a tercer de BUP, a ètica. I a la primavera, vaig reviure situacions que havíem viscut a classe. Ens deia coses que després havíem de dir a l’examen. L’episodi de la primavera va ser desagradable. Justament en aquell institut estàvem atenent a alguna persona que ho estava passant malament. Et reafirma amb la convicció que cal continuar ajudant les persones perquè es poden trobar vivint una situació delicada perquè els hi costa afrontar la seva identitat de gènere i a més s’han d’enfrontar a aquest tipus de discurs per par t d’un professor. La reacció dels alumnes va ser lo millor de tot. Ens va alegrar molt. Fa 23 anys jo no vaig estar capaç de fer-ho i veig que alguna cosa està canviant. Tot i que costa. La gent jove empoderada es veuen amb forces d’empènyer. Però hi ha altra gent que no té acompanyament o que té un entorn hostil que necessiten ajuda.

Eres rebel amb els teus pares?

Sí. Però tenia una relació amb el meu pare que m’ha portat a ser qui sóc. Políticament estàvem en llocs oposats i sempre em burxava. Quan ja em tenia emprenyada, se’n reia dient-me que havia caigut. El que feia era fomentar aquesta mirada crítica, de rebatre idees. Li agrairé sempre. No tothom ho fa.

Ho fas ara?

Des de fa molts anys tinc clara una cosa: les veritats absolutes, la gent que funciona amb valors inamovibles, tenen les de perdre a la vida. Si parteixes amb una ment tancada i vols que tot encaixi en aquesta realitat inamovible, no t’adaptes. I constantment t’has d’adaptar. Jo estic avesada als canvis, són constants.

Es pot aprendre a adaptar-se?

I tant! És una qüestió de pràctica. Hi ha molt poques coses que no es poden aprendre. Els prejudicis que hi ha es basen en desconeixement i en por. Com es pot combatre? És el que intentem fer amb xarrades i formacions. Amb coneixement i explicant les realitats. Que vegin i coneguin persones del col·lectiu. La perspectiva i la mirada canvia completament. T’ho acaben agraint.

A tu et va costar?

La veritat és que no. Sí que tenia prejudicis i desconeixement sobre el col·lectiu trans pels referents que hi havia: gent com la Veneno, prostitució, món de l’espectacle... Però conforme vaig anar coneixent gent, em va caure la bena dels ulls a terra. Hi ha gent que s’hi veu abocada a la prostitució i l’índex d’atur és altíssim, entre el 80 i el 90%. Però quan coneixes el seu relat, el que han hagut de viure, com s’han sentit, el camí que han fet per ser qui són quan nosaltres no hem hagut de fer res perquè el nostre gènere es correspon amb el nostre sexe, tens tant d’aprendre d’aquesta gent, que val molt la pena.

Com t’has trobat amb la resta de la família?

Dins l’àmbit familiar hem trobat de tot. Comprensió per una banda. El que tothom compartiex és que per sobre de tot estan els fills. Amb això, donen recolzament incondicional. Una altra cosa és que també tenen prejudicis i les seves pors. A més, ha arribat un punt a la vida que ja no passes certs comentaris. El punt d’inflexió ha arribat al tenir fills. I llavors, contestes. Perquè estàs educant i els fills han de veure que si tens uns principis i uns valors els has de fer prevaldre i que segons què no es pot tolerar. Ja fa anys que no callo davant les animalades.

De quin color ets?

A mi m’encanta el negre. Sempre m’ha agradat. Per introspecció, reflexió... I el blau, el mar, el cel, la immensitat. No hi ha límits. El voler-ho abastar tot. Més que voler-ho abastar tot és que no hi ha límits. Si et proposes alguna cosa, no et posis els límits, Si han de venir, ja vindran de fora. Cal agafar el barco i navegar.

No tens por de res?

Tinc molt poques pors. La més gran, és que els hi pugui passar alguna cosa als meus fills. Ja vaig viure la malaltia del meu pare per càncer de pulmó i no tenia por a la mort, sinó al patiment. La resta, penso que te’n surts de tot.

Implicar-te en les coses és una forma de viure?

Sí. És una necessitat vital. Algun dia ho analitzaré. No me’n surto de deixar coses.

Amb quines altres coses estàs ficada?

M’importa tot el que té a veure amb la interseccionalitat. És a dir, els problemes que tenen persones que a banda de ser del col·lectiu LGTBIQ tenen altres circumstàncies a la seva vida que les situen en un grau més de discriminació: persones migrades, racialitzades, etc. Aquest és el repte, fer pinya amb altres col·lectius per mirar de fer alguna cosa plegats amb Colors de Ponent, perquè quan tens tants elements de discriminació, la persona pateix molt més. Persones amb creences religioses que se’n van del seu país perquè són gais i aquí tampoc no poden sortir de l’armari perquè els del seu col·lectiu els acribillarien, per exemple. Hem de lluitar també per aquesta gent.

Què faries si t’avorrissis?

Llegir. No tinc temps. Em fa ràbia tenir les prestatgeries de casa plenes i no tenir temps per fer-ho.

Què volies ser quan eres petita?

Poeta. Recordo que ho vaig dir a l’escola als 8 ó 9 anys. L’edat del meu fill gran.

I de gran?

Vull ser una abueleta superactiva i viatjar molt. I ballar.

Ballar?

Sí. Quan balles espantes els mals. No ho diuen? Aix, no, és cantar!

Ho podem adaptar

És que com que m’hagués agradat tant saber cantar... Però ma mare em va dir una vegada que cantava fatal i llavors vaig dir “deixem-ho, ballarem”.

No els hi has dit mai això als teus fills, no?

No. Em va marcar molt. Em va saber molt greu.

Si fossis una superheroïna, quin superpoder voldries?

Jo crec que la ubiqüitat. Poder estar a tot arreu, desdoblar-me (riu). Però seria pitjor. Pot ser contraproduent perquè encara faria més coses.

Així salvaries el món?

No crec. El món el salvem amb feina de formigueta. No hem de perdre mai aquest horitzó, sense perdre l’objectiu que cada cosa que fem, en la mesura del possible, pugui aportar algo per fer que el món sigui millor. Farem una part petita de tota la immensitat, però ja és alguna cosa.

Has canviat la forma de tractar els teus fills?

Sobretot he pres consciència. Hi ha un vídeo que es titula “La mente en pañales” que mostra com un mateix nadó vestit de rosa i de blau és tractat de forma diferent per la gent que l’agafa. A la suposada nena la tracten amb delicadesa, li parlen que ajudarà a la mare, que serà una princesa molt guapa. En canvi, al nen, se’l sacsa, se’l diu que és fort, valent, que serà futbolista...

Si no hagués pres consciència d’algunes actituds no les hagués pogut canviar. Els nens s’han de poder vestir de princesa i les nenes de futbolistes. Tots tenim una part masculina i una part femenina. Ens constreny tant el sistema gènere que no ens permet ser lliures. Socialment està molt castigat i tenim el xip de sèrie des de petits. M’hagués agradat aprendre tot això de petita, quan s’aprenen les coses. Però no se’n parla, el desconeixement és tan gran, que és normal que hi hagi prejudicis i comentaris homòfobs. Cal parlar-ne obertament. Jo he tingut converses amb els meus fills amb 6 anys que no les he tingut amb la gran majoria d’adults. Hi ha diferents realitats, no tot són homes o dones, hi ha orientacions sexuals i expressions de gènere diferents, que no s’han d’encasellar. Perquè no saps fins a quin punt són dubtes d’identitat o que no t’hi trobes en els rols que s’estableixen socialment. Cal obrir el ventall i amb tots els referents, que cadascú trobi el camí propi.

Sense etiquetes, llavors?

Les etiquetes només serveixen per donar a conèixer realitats. En un moment de la vida, les persones necessitem identificar-nos amb alguna cosa, però després, cal que l’etiqueta caigui. És com construir un castell de cartes amb l’únic objectiu de tirar-lo a terra.

Aquest cap de setmana se celebra el congrés de convivència a la ciutat centrat en les identitats de gènere. Quin és l’objectiu?

Adonar-nos que la identitat de gènere és un dret reconegut que ens incumbeix a tots perquè s’exerceix des del compliment d’altres drets humans reconeguts (salut, educació, atenció integral, llibertat religiosa, treball...). Cal implicar gent d’àmbits diversos. Si els professionals de l’educació, per exemple, no estan formats en aquesta diversitat i no garanteixen la no discriminació, no tens aquest dret.

I a Lleida com estem?

És la capital més allunyada de les grans ciutats. Hi ha poblacions rurals petites amb mentalitats més tancades. Caldria que a aquestes jornades vingués gent a la que no arribem, que no tenen la predisposició, però anem avançant.