Senyor Postu: "No necessito quartos, prefereixo anar a l'Aplec que tenir un cotxe"

• Per què creus que ha sortit bé? Tan orgull sentim per Lleida?

Potser és al revés. Potser a Ponent hi havia la necessitat de parlar i reivindicar les coses bones. Estic una mica cansat que els mitjans sempre destaquin la noticieta dolenta i el que ens falta. Feia falta dir que també fem coses xules i que xarrem d’aquesta manera i està bé, i que els tractors també molen i els pagesos... Me n’he adonat que a la resta de Catalunya també hi ha la necessitat d’expressar que molem, que fem coses diferents i que ens volen conèixer. També és important que la gent sap que hi ha una persona al darrere que s’ho pren seriosament i que ho fa amb carinyo i a sobre vol ajudar. Crec que és el conjunt de coses el que ha funcionat.

• I no creus que és provincianisme que ens agradin les coses només pel fet de ser de Lleida?

De fet és una de les crítiques; el provincianisme, el folklore. Però jo crec que no. M’ha arribat a escriure gent de Tarragona quan hi ha hagut boira allà per dir-m’ho amb orgull. Hem aconseguit girar la truita. Hi ha gent que li agrada i això té un valor important.

• T’agrada tot de Lleida?

(Riu) El Senyor Postu fa molt postureig, clar, és part de la gràcia. Però si te sóc sincer, jo sóc un animorat de Lleida i de la terra de Ponent. Clar que hi ha coses que m’agradaria que fossin diferents. Em queixo de l’aplanament de la gent. Molta gent es queixa que a Lleida falten coses per fer i quan hi ha algo, no hi van. Tampoc m’agrada la frase de “per Lleida ja està bé”, és conformista. Però en els últims temps, s’ha fet un pas endavant. No només per les manifestacions al voltant de l’1 d’octubre sinó també l’últim 8 de març va ser molt al·lucinant. Poder formar part d’això és estupendo.

• La solidaritat és lleidatana?

Sí! Jo crec que el fet que vinguem de gent que treballa la terra i que sap el que costa aconseguir les coses, que valoren l’esforç d’una feina molt física i que un any va bé i un altre no, ajuda a saber que les coses costen molt i que quan pots, cal ser solidari. Jo no sé si és intrínsec, però Postureig és la prova: que et vingui un paio amb màscara i et vulgui vendre una xapa i que es recaptin en un any 25.000 €, vol dir que la gent de Ponent és solidària.

Però no és només la recaptació econòmica, sinó generar implicació, promocionar les causes... L’altre dia algú ho va definir molt bé: que el Postu és una ONG d'ONG.

• El personatge té data de caducitat?

No ho sé. Jo de moment no me’n canso i veig que la gent respon. Però com que cada vegada fem coses més importants i en temes més transcendents, em fa patir que la màscara faci que no arribi bé el missatge a segons qui. És el que em fa patir més. Si al final tot hom sap qui soc, què més dona? A més, el discurs al final no és tan diferent del que jo pugui opinar. Però la gràcia és que a la gent li agrada fer-se la foto amb el Senyor Postu. És com el Mickey Mouse.

Però és que jo vaig tapat no perquè m’agradi sinó per no personalitzar el que fem. La feina és de tota la gent que compra postuxapes, la gent de les associacions, els postufants... Sóc com el que porto la bandereta, però hi ha un munt de gent al darrere, què és el que li dona valor o sentit.

• Comença a haver gent que et qüestiona?

Des del principi va haver gent que deia que això era una tonteria i ara també n’hi ha. Però sobretot des dels atemptats del 17 d'agost a Barcelona, que vaig fer un clar missatge contra els atemptats però també contra la islamofòbia. Va haver un boom de gent radicalitzada insultant. Des de llavors, he aplicat tolerància zero als insults i la violència. Bloquejo i fora. I després, va passar l’1 d’octubre. Jo sempre he estat independentista. Però és que totes les posicions s’han radicalitzat. I m’he trobat amb insults, amenaces, coses de família. Però més enllà d’això, sempre hi ha crítiques. Això vol dir que fem alguna cosa mínimament important. A més, si les crítiques es fan en positiu les valoro molt perquè jo no tinc ningú més, no tinc equip de guionistes. Però han de ser sense insultar.

• I el fet de parlar de temes polítics augmenta les crítiques?

Li ha passat a tothom. Jo parlo de l’actualitat donant la versió lleidatana i divertida. No visc aïllat. No tindria sentit fer-ho d’una altra manera, seria estrany si des de Postureig un tema tan important com l’independentisme no el tractéssim i continuéssim parlant de xapos o de tractors. De fet, hi ha gent que m’exigeix que opini sobre temes. I em mullo, però a vegades no en tinc ganes.

• He sentit en algun lloc que no descartes entrar en política. És postureig o va en sèrio?

(riu). A mi m’agradaria que hi hagués un canvi a la ciutat de Lleida i sempre he fet broma amb el tema de ser PostuPaer. Al postullibre, hi ha un capítol de les coses que faria per Lleida en plan humorístic. Com que m’agrada la part d’ajudar a associacions, penso que podria desenvolupar més aquest vessant muntant una entitat o entrant en política. Hi penso. I quan algú em pregunta si m’ho he plantejat, sí. Però no és per titular dient que el Senyor Postu es presenta com a alcalde.

Però el que està bé és que cada cop que parlo d’això molta gent es posa nervioseta. Vaig fer un tuit plantejant una llista unitària amb entitats... però jo no vull ser protagonista, vaig proposar anar d’últim. A mi m’agradaria que les forces que hi ha s’ajuntessin i que hi hagués gent de la societat lleidatana -que n’hi ha uns quants que ho podrien fer bé- que fes cosetes. El Senyor Postu és una mica utòpic.

En definitiva, m’ho he plantejat. Però també m’he plantejat fer una novel·la o un documental. Són idees que sorgeixen i hi ha gent que ho pregunta molt però no hi ha res. En qualsevol cas, per les properes eleccions, segur que no.

• Segons quins projectes t’obigarien a treure’t la màscara.

Exacte. I això també em fa una mica de por. De tota manera, en cap cas si muntés un partit, no voldria fer un partit paròdia per riure’m de la política, com la CORI a Reus. Aniria en contra del partidisme que hi ha ara perquè no m’agrada. Sembla que són equips de futbol pensant en guanyar o en com fer per a que perdi l’altre. Aniria contra això. Crec que pot haver una política diferent. M’han dit que sóc massa bo per ser polític. Doncs si algú per ser bo no pot ser polític, potser ens estem equivocant. 

• No t’afartes de les xarxes?

Sí, molt. Pensa que són 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. El primer que faig al matí és veure què ha passat i l’últim, mirar els missatges. Però també trobo els meus moments per desconnectar. Intento fer festa els diumenges. Per Setmana Santa vaig anar a veure ma germana que viu als Estats Units i vaig estar amb els meus 5 nebodets a la platja. Després, vaig pensar: “Porto dos hores sense pensar en el Senyor Postu!” Va ser una alliberament. No em vull queixar, però és que un dels problemes que tinc és que em preocupo molt. Sóc patidoret.

• També és molt lleidatà això, no?

Sí! Som molt patidors. Quan fa fred fa molt fred i quan fa calor fa molta calor. Però patir té la seva gràcia. Perquè si no hi posés tan cor en el que faig no aniria com va, no tindria 20 xapes solidàries. Quantes pàgines de “postureig” han mort? Jo porto 5 annys i segueixo. És un defecte però m’ajuda a fer el que faig.

• També hi ha un sacrifici al darrera

M’ocupa molt temps. Hi ha dies que ho fas amb moltes ganes però d’altres que fot perdre’s la caragolada. El que jo dono és el meu temps i esforç, no els diners. És un sacrifici que val la pena.

• Però tu treballes, no?

Sí, tinc una feina. Sembla que no, però treballo (riu) Tinc la sort que ho faig per l’empresa familiar i em permet molta flexibilitat. De tota manera, jo tenia jornada completa i fa un temps que vam decidir reduir-la perquè no tenia temps per tot. Suposa un sacrifici econòmic perquè jo no guanyo diners. Vaig una mica apuradet, però no em puc queixar de res.

• No has pensat en rendibilitzar-ho econòmicament?

Hi vaig pensant, molta gent de les mateixes associacions m’ho diu. Però no ho faig per guanyar diners i no vull fer-ho. Amb el llibre em quedo un percentatge. El benefici de tot plegat no és econòmic, però és molt gran. A mi els quartos... És  molt postureig dir que no necessito els quartos. Però no és que vagi sobrat, però tinc poques necessitats materials. Prefereixo no tenir cotxe i que no em faltin diners per anar a l’aplec. Mentre pugui arribar a final de mes, ho seguiré fent.

• En què ets especialista?

Amb el temps me n’he adonat que tinc molta paciència i ma mare em diu que tinc més fe que l’Alcoiano. Per aguantar el que aguanto cada dia! Pensa que m’escriuen entre 20 i 40 persones cada dia i contesto a tothom. També sóc molt endreçat i planifico les coses. Si algú es planteja triomfar en algo i no és constant o endreçat li costarà molt més.

• Quin és ara el repte o el que et falta per fer?

He fet coses molt guais. Fer d’speaker a l’Aplec m’encanta. O el reconeixement de l’ajuntament. De l’ajuntament! O el postucaganer, és genial. Ara tenim 20 xapes, però d’entitats a Lleida n’hi ha centenars. Projectes nous sisquere en vagin sortint més. M’agradaria fer un altre llibre per Nadal o el pròxim sant jordi. I m’agradaria una PostuTitella per la Fira de Titelles. I també m’agradaria explicar en un documental tot el que suposa això. Pot ser curiós veure la relació entre la màscara i qui hi ha al darrere.

• Explica, explica, perquè deu ser d’una esquizofrènia...

(riu) Hi ha una mica de personalitat disassociativa. A vegades el que faig amb màscara ho sé veure com una tercera persona. No m’afecta tant perquè sé separar-ho. És la forma que no se’t pugin les coses al cap o de no tornar-me completament boig. He parlat amb el Carles Porta i m’ha dit que sí. Seria xulo. Que també es lligués amb el voluntariat que hi ha ala ciutat de Lleida. Jo mateix no en tenia ni idea. Fa falta que siguem més conscients no només que hi ha molts col·lectius que pateixen i necessiten ajuda sinó de tot el voluntariat. Les gràcies no me les haurien de donar a mi. Jo no sóc l’heroi de Lleida. Hi ha moltíssims herois que estic coneixent.

• Tu fas la part més “superficial” de tot plegat, però al darrere hi ha una realitat de pobresa, discriminació, malaltia

Exacte, jo vaig a fer-me la foto. Però al darrere hi ha l’associació. És utilitzar el postureig en positiu. Quanta gent influencer s’ha fet famosa i ha cobrat per ensenyar unes sabates? El Senyor Postu té un altre rerefons. Ensenya una problemàtica o alguna cosa bonica de Lleida. No el veureu mai venent una marca de samarretes si no hi ha una causa solidària al darrera. Això sí que no, segur.

• Quin és el teu rècord de RT?

No estic massa orgullós del tuit que ha tingut més RT. Era el vídeo de l’1 d’octubre en què un policia cau a sobre d’un home que està patint un atac de cor a la Mariola. Vaig sentir la necessitat de transmetre-ho. Sisquere que no l’hagués hagut de fer. Em sento més orgullós d’algun post solidari. És guai fer el RT a la cosa divertida, però que no se n’oblidin de l’altra part. Ho vaig recordant perquè és el problema que hi ha. Jo mateix peco d’això. Sense voler, retuiteges la gracieta quan hi ha altres coses que ho necessiten més.

• Aquest és el perill de les xarxes, no acabem de reflectir bé la realitat?

O és un retrat de la societat. Però jo ho estic utilitzant. Et colo la tonterieta però t’enganxo per lo altre. És l’excusa. Però si puc triar, sisquere els post solidaris tinguessin els 500 retuits del posts divertits. On s’ha de firmar. És com quan es parla de ‘Sálvame’. Es fa perquè genera audiència o genera audiència per què és el que fan.

• Tens resposta per això?

No. A vegades, jo faig publicacions currades i no ho peten i la tonteria que he fet en un minut de rellotge, tothom hi parla. El que vull és fer una mica de pedagogia per a que no s’oblidin de la part solidaria. Jo dono coses divertides i originals, però a canvi no us oblideu de lo altre.

• Quina és la recepta per tenir RT, va!

És màgia. No hi ha una resposta concreta. Una part és que tinguis la sort que algú amb molts seguidors faci RT. Si és algo divertit però amb un missatge punyent agrada. Divertit però no excessivament banal. A mi m’agrada molt l’humor absurd, molt. Però si hi ha un fons, és el millor. M’agrada molt fer analogies de coses que passen i traslladar-ho a la versió lleidatana. És clau del meu èxit. Però sé que si volgués fer algo més, tenir aquest accent lleidatà em perjudicaria.

• Ja tens aspecte de superheroi, però si ho fossis, quin superpoder et demanaries?

Es podria utilitzar per fer molt de mal, però tenir el poder de persuasió seria fantàstic. Per intentar convèncer a la gent per fer un món millor. Volar també m’aniria molt bé o el poder de l’omnipresència o de l’omnisciència, perquè m’equivoco molt. Sabeu que Spiderman diu que tenir un gran poder comporta una gran responsabilitat. I aquest poder és pesat. Jo crec que en tinc bastant i no és fàcil.

• Has pensat en com voldries treure’t la màscara?

Sí! A vegades m’imagino algo molt mediàtic i jo fent “oooohhh” -molt motivat de revelar qui sóc- i la gent “aaaahhhh” -decepcionada, en plan “ens pensàvem que eres més guapo”- (riu).

El que m’importa és poder mantenir una certa intimitat. Hi ha moltíssima gent que em demana favors. Imagina’t si això també ho fessin pel carrer! No ho faig per amagar qui sóc o per poder dir coses que no diria. Hi ha molta gent que sap qui sóc i no li importa.

• I no te n’estàs de dir o de fer coses per responsabilitat amb el personatge?

I tant! Jo tinc molta imaginació i se m’acudeixen moltes coses, però no tot ho puc publicar. Ara es parla molt de la llibertat d’expressió i jo estic totalment a favor, però crec que hi ha una línia que no es pot traspassar que és la de l’amenaça o l’atac personal. Tu pots criticar una regidora però no te’n pots riure de com és físicament o atacar la seva família. Cal ser conscient que qualsevol cosa que publiquis pot molestar, però intento no forçar-ho. Només se m’acut una cosa que no faig, que és posar-me al Tinder.

• Ah! Vols lligar!

(Riu). Te juro que no és per això, sinó per saber com va. Però el fet de ser conegut no et deixa massa marge. Més enllà d’això, no canvio. Torno a les 8 del matí...

• Vas a l’a l’Aplec...

Bueno, però a l’Aplec la gent és de sucre! (riu). Hi ha molta gent que em ve a veure, però lo bo és que tothom va igual!

• Com és el “postucomiat”?

Doncs que sisquere ens seguiu a Postureig de Lleida i també a Lleida.com, que fan molt bona feina. Ara fan una mica de postureig, però crec que és un dels mitjans de Lleida que fan algo més cultural i atractiu i més en positiu, i això m’agrada molt. A més el nom el tenen superguai “Lleida.com”. I que sisquere col·laboreu amb les postucauses i que si podeu millorar el vostre entorn de la manera que sigui, que ho feu.

Ens encanta que siguis "PostuPilota"! Mirarem de fer-te cas i deixar el món cada dia millor del que el trobem.