Actualitat

Més notícies »

Tere Cunillera: "Vivim un moment fet a base d'eslògans"

LLEIDA.COM / Amaia Rodrigo Arcay
07-09-2017

Pensionista, que no jubilada. Perquè assegura que de la política no et jubiles mai. Això diu aquesta "noia de Bell-lloc" que va viure de ben aprop l'efervescència democràtica en la primera legislatura de Felipe González. Assegura que aquest màster de la política i la condició humana no té preu i, tot i que no s'atreveix a jutjar, diu que li costaria passar per una porta giratòria. Ha estat vicepresidenta del Congrès i coneix la vida parlamentària com el palmell de la mà. D'amistats en té a tots els partits, perquè la seva especialitat és construir ponts. Per això en els darrers anys ha fet un màster en gestores. Des de Marta Camps a Pedro Sánchez. L'1 d'octubre diu que anirà a caminar com un altre dia. El dia 2, vol "ajudar".

Hem volgut que ens expliqui si viure la política de tan aprop i tocar de peus a terra és possible.

  • Presenta't. Qui és Tere Cunillera?

És una noia de Bell-lloc que va començar a tenir inquietuds polítiques al final del franquisme. Primer tenia molta reticència a la part orgànica dels partits. Però després vaig ser al congrés fundacional del PSC, abans a convergència socialista... D’això ja fa molts anys. He fet una bona carrera política però no per que la tingués planificada sinó perquè les circumstàncies ho han fet així.

Ara que m’he jubilat i miro enrere, penso que ha valgut la pena. Personalment m’ha servit per enriquir-me, per conèixer molta gent, i sobretot per poder fer coses. És el que més em gratifica. La política és molt dura. És incompresa, ingrata. Però quan la gent et respecta, també la d’altres partits, m’ho fa valorar en positiu.

  • Però algú es jubila de la política?

De la política no et jubiles mai. Jo sóc pensionista. Em vaig retirar perquè penso que la primera primera línia de la política l’ha de fer una altra gent. Els que vam fer la transició no hem fracassat, però podem fer-ho si no fem bé el relleu. És natural que les noves generacions mirin la transició d’una altra manera. L’han estudiat, jo l’he viscut. La democràcia, jo la vaig lluitar. Nosaltres hem d’ajudar. Però també cal equivocar-se perquè si no, no aprens. La intel·ligència és saber aprendre quan comets un error. Jo tinc la sort que ara em demanen consell. I jo parlo de la meva experiència. Si tinc opinió d’alguna cosa, la dono. És una forma diferent d’estar en política. Però no és més relaxada, perquè em preocupa molt el que està passant.

  • De fet, això és el que has estat fent en els últims temps, perquè han comptat amb tu per tot. De gestores, no en vulguis més!

M’he fet especialista en gestores! És com un acte de servei. Quan es va produir la situació a Lleida jo vaig parlara amb l’Àngel Ros i gairebé em vaig oferir. Feia falta una persona amb certa autoritat moral per posar cohesió. Podríem haver passat moments molt dolents, que es trenqués el partit i no va ser així. A la gestora del PSOE això m’ho va demanar el Miquel Iceta i a ell no li nego mai res, és com si fos el meu germà. El moment era complicat, però a la gestora em sentia com a casa perquè coneixia a la resta de la gent.

Va ser molt més dur viure el comitè federal de l’1 d0ctubre. Vaja una data! No ho oblidaré en la vida. Podem estar en bàndols diferents però sense enfrontar-nos personalment, que és el que va passar allà. Una amiga al final em va preguntar «nos seguimos queriendo, no?». Evidentment! Potser aquell va ser el moment més dur que jo he viscut en política.

  • Has trencat relacions per la política?

No tinc aquesta sensació. Em costaria dir algú amb qui he perdut la relació. M’he disgustat, però no em compensa estar disgustada.

  • Tens amistat amb gent de diferents ideologies. Tens alguna línia vermella?

Sí. Per exemple, no podria ser amiga d’un maltractador. Em genera rebuig la consideració de l’altre com a inferior. Crec en la igualtat de les persones i de les oportunitats. La xuleria em tira enrere. No sóc capaç d’entendre que algú se senti superior per alguna cosa. A més, hi ha algo que ens iguala, que és la mort. Al final, tots acabem igual.

  • I amb la Marta Camps tens relació?

Tinc la que ella vol. Quan me la trobo la saludo. Si ella volgués parlar amb mi jo estaria encantada de la vida. M’agradaria tenir-ne més, perquè li tinc molt carinyo. Crec que és una dona molt valida, amb una gran determinació, molt treballadora, molt honrada, transparent i neta. No li he perdut ni un bri de carinyo. Ni tampoc el respecte polític. Cadascú tria el camí que tria. Jo ho hagués fet diferent, però potser m’hauria equivocat. Jo me l’estimo molt.

  • Què volies ser quan eres petita?

Jo anava al Lestonnac i ens feien uns tests per veure per a què servíem. A mi em va sortir que servia per líder. I jo pensava «però quina feina és aquesta?». Ja em vaig enredar a la política de jove i vaig deixar els estudis de dret després de fer peritatge mercantil. Però sóc fatal pels números!

  • I com es lliga això?

No he exercit mai. Però és que la vida està plena d’incongruències.

  • Que això ho digui una política...

Jo tenia poc més de 30 anys quan vaig començar. Va ser la legislatura del 82, en plena efervescència de la democràcia. Després vaig estar 10 anys de cap de gabinet a la Moncloa. La política és una escola tremenda. Inclús de condició humana.

  • I les incongruències, alguna que t’hagi costat d’empassar?

Incongruències ho dic en el sentit de que si vols ser ballarina però no vols anar a una escola de ballet, doncs no val. Cal actuar honestament, però el que has de fer molts cops no ho determines tu. Jo no tenia previst ser cap de gabinet, però va ser una època fantàstica i dura alhora. Vaig aprendre dels millors. Estar tan a prop de Felipe González no té preu. No hi ha millor màster.

  • T’han defraudat les evolucions de persones com Felipe González?

Com t’ho diria? Intento posar-me en la pell dels altres altre. Com puc jutjar si no conec els condicionants? Aquest és un país d’incongruències. Per exemple, volem presidents joves, però després no pensem què en volem d’ells. Hauran de viure, no? Algun dia, haurem de decidir què en volem fer dels expresidents. Si no, no pots criticar que es busquin la vida.

  • Passaries per una porta giratòria?

Jo no m’ho plantejo. És evident que la meva agenda de contactes li pot interessar a algú. La puc posar al benefici de la causa, de la ciutadania o be utilitzar-la pel meu propi benefici. No sé si ho sabria fer, jo crec que no. Però no sé què faria en altres condicions si hagués de mantenir una família. Em costa emetre judicis taxatius.

  • En què ets especialista?

En construir acords i ponts. En construir complicitats, acords... M’ha tocat fer-ho molt en la direcció de grup parlamentari, en els anys de la mesa... M’agrada i crec que no ho vaig fer malament. Com a vicepresidenta del Congrés vaig viure momentazos. José Bono va ser amb mi lleial i comprensiu. I en aquella època vaig fer amistat amb gent d’altres partits que encara conservo. Però era tremendo aconseguir majories. Sort que ja anava entrenada.

  • Quin superpoder voldries tenir si fossis una superheroïna?

Si em presentés a Miss Universo, diria aconseguir la pau al món.

  • Posa-hi imaginació...

Els superpoders no serveixen. El que hauria de funcionar bé és que qui té poder el sabés exercir bé. Es més important. Jo no he estat una persona de poder sinó d’influència. He intentat ajudar a que qui té el poder l’exercís be.

  • No voldries poder volar o per exemple, tenir telepatia?

Ui! No! La telepatia ja existeix. No et passa que penses en què fa dies que no veus a algú i aquell dia te’l trobes? Crec que tothom ho tenim. Però a vegades el superpoder també és la voluntat. Si els altres no t’importen, ja pots tenir dots necessàries, que serà igual.

  • Ets molt racional?

Bastant. Però sí que tinc intuïcions i a vegades m’espanten i tot. El que sí sóc és positiva i agraïda. Sóc molt optimista. Si no, m’hagués suïcidat fa anys. Crec que en política ha d’haver optimisme. A més, cal assumir que de futbol i de política n’entén tothom. Quan va passar allò de «rodeja el Congrés» tothom a dins estava molt enfadat. Però jo pensava que era positiu. Ens posava als diputats al centre de la política. Crec que la gent tenia raó. Es podrien fer les coses millor. Però també cal empatitzar. La política s’ha banalitzat. Si no li donem importància i marxem tots, què queda? Ha de ser útil i la ciutadania hem de ser exigents. En aquell moment, la mesa del Congrès no ho va saber administrar bé i es va equivocar. La forma d’abordar aquella protesta ciutadana hauria hagut de ser diferent.

  • Què faràs l’1 d’octubre?

Lo de sempre. Aniré a caminar, dinaré amb els meus germans... Crec que el que farà tothom.

  • No veuràs urnes pel carrer?

Jo crec que no. Fora de la llei no hi ha vida democràtica. La llei la pots canviar, però protegeix a l’indefens. Als poderosos, als abusadors ja els hi va be que la llei sigui un adorno. Però ha de servir per posa límits al poderós.

  • No creus en la desobediència?

Una colònia té drets. Però nosaltres no som una colònia. Si fóssim en un estat opressor no ens consentiria fer el que estem fent a Catalunya. I al final, qui m’obligarà a complir la llei en aquesta nova república si no la complim ara?

  • Què faria l’especialista en arreglar conflictes?

Hagués calgut actuar fa més temps. Quan estava a la mesa del Congres els deia que tractar amb la brigada Aranzadi un tema que era sobretot emocional, era un error. Però curiosament, en aquell moment, CiU votava els pressupostos amb el PP i ara diuen que no es pot complir el dèficit. Ara, la posició del PSC és molt difícil. Estem dient el que uns i altres no volen escoltar. Però la gent ho necessita. La democràcia no és només que hi hagi una urna, sinó una urna amb garanties. Vivim a base d’eslògans. Cal respectar les minories i el de dimecres és una emboscada, anunciada, però emboscada. És una fugida endavant que no acabarà bé. Les ferides personals costaran de refer.

  • N’has tingut de ferides personals per això?

Algun sopar l’he hagut de deixar de fer. M’és igual que em diguin unionista. Però com pots discutir amb algú que no té arguments per posar sobre la taula. Les dues parts se retroalimenten massa. És més perillós el dia 2 que l’1.

  • I el dia 2 què faràs?

Intentar ajudar. S’han de refer relacions. També crec que la gent està fins al gorro. Veurem què passa el dia 11.

  • I l’11 què faràs?

Lo de sempre. Acte institucional a la Seu Vella. És que la Diada és de tots. Em dol molt no veure la senyera, ha desaparegut.

  • Què fas en un dia normal?

Faig un munt de coses, m’he ficat en un munt de lios. Anglès, restauro mobles, tinc projectes... I també ajudo al partit. Hem format un grup amb gent jove. Sempre hi ha gent per anar a les llistes, no cal que m’ho demanin a mi.

  • I dones, també és fàcil que s’apuntin a llistes?

En la primera legislatura del Felipe González ens preguntava això. Li vaig dir que ho superarem el dia en què hi hagi les mateixes tontes que tontos. Perquè hi ha tal desnivell d’exigència? 30 anys després estem en el mateix. Sembla que els homes ens facin un favor i jo crec que el favor el fem als homes. No saben el que es perden quan no concilien. A més, perquè les dones entrin a la política per fer el mateix que els homes no cal. La mirada ha de ser diferent.

La igualtat costarà molt perquè la inèrcia és de molts segles i té forces molt potents com les religions, que impregnen tant la vida social que condicionen. Com pot ser que encara estiguem amb aquests estereotips?

  • Com t’agradaria que et recordés la història?

Jo sempre que em preguntaven què volia ser de gran deia «bona persona». Estoy en ello. Socialment, ara tenim un gran repte. Jo crec que la societat no s’ha trencat, però s’ha esquerdat i farà falta molt betadine.

  • Ni la Tere Cunillera en la seva especialitat?

Jo sola no podria. Has de posar la voluntat d’entendre la part de raó que pot tenir l’altra part. Si no, ja no cal que seguis. Cal cedir.

  • No et consideres molt tossuda, doncs?

Sí. Però ser tossut és dir «vull que això s’arregli i no pararé fins que ho aconsegueixis», pensar que un té tota la raó és ser sectari i fins i tot una mica tonto.

  • Recordes quan vas votar per primer cop?

La votació que em va marcar va ser la primera votació democràtica. Jo sempre estreno alguna cosa quan vaig a votar. Per mi és molt important tot i que pot semblar una normalitat. Per això, des del primer cop estreno alguna cosa. Aquell dia vaig estrenar una faldilla.

  • Com t’acomiades?

A mi m’agrada despedir-me dient «salut». Amb els meus sempre sóc de molts petons. I ara amb els emoticons sempre faig anar el del petonet amb cor.

Comparteix

També t'interessarà

Agenda

setembre

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 

Enquesta