Aigües amunt de la Garona
Una versió de l’arribada de la bella imatge romànica del Sant Crist de Salardú fins a la població ens diu que aquesta pujava per la Garona, aigües amunt, a contracorrent, però sense tocar les aigües, com uns quaranta centímetres per sobre.
Pujava la imatge sola, ja que no tenia creu. La novia aviat va córrer per tota la vall d’Aran, generant una forta i general commoció entre tots els aranesos.
Les primeres noves les oferien els de Canejan, els quals deien haver-lo vist pujar amb una gran aureola de llum, al mateix temps que se sentien cants celestials solcant els aires d’aquesta vall.
Els de Les van aplegar-se al costat del riu, tot contemplant el prodigi i intentant agafar la imatge per tal de venerar-la al seu temple, però aquesta continua lliscant amunt, sense permetre ser agafada per la gernació que s’havia congregat. La Gloria divina no era per a Les en aquells moments.
L’ascens porta la imatge a passar per Bossòst, Vielha, Escunhau, Arties..., pobles per tots ells, que sortiren per veure el prodigi i que, agenollats, confiaven que el destí voldria que fos el seu poble el lloc on es destrues la imatge que pujava per aquestes aigües.
Però el desencís s’anava apoderant d’ells quan comprovaven que el Sant Crist passava pel seu poble i no es deturava. Mentre, la lluïssor de la imatge era cop mes intensa.
Els aranesos començaven a pensar que no es deturaria fins al mateix Ull de la Garona, al pla de Beret, per tal de descansar a redós dels amorosos braços de la Mare de Deu de Montgarri.
Però en aquesta ascensió, i en el camí entre Arties o Salardú, on el llit de la Garona es mes feréstec, mes bramules i mes escumós, i quan la gent de Salardú que havia sortit a contemplar el miracle que de boca en boca corria per tota la vall, s’ho miraven amb èxtasi i resignació, mentre a poc a poc les ombres de la nit tot ho abraçaven i l’estel brillava mes que mai damunt de la Maladeta, van veure tots aquells ulls com la imatge de Crist s’aturava damunt d’una pedra que tancava el pas de l’aigua a sota mateix de Salardú.
De moment ningú no s’atreví a moure’s de lloc, mirant amb ulls oberts aquella imatge del Crist Aranès, però aviat els mes valents entraren al llit del riu, i aquella imatge que fins ara es negava a quedar-se en tots els llocs per on havia passat, s’oferia mansoia als braços de la gent de Salardú.
Els càntics i els crits de joia i alegria dels salardunencs van ofegar la remor de l’aigua escumosa, i quan la fosca embolcallava cases, muntanyes i gent, Salardú s’ompli de llum. Llum per dos motius, el primer perquè el Crist miraculós es quedava aquí, i el segon perquè totes les torxes van encendres per acompanyar en solemne processó aquella imatge rescatada de les aigües fins a l’església, on romandria entronitzada i venerada per generacions i generacions d’aranesos, fills de Salardú i de tots els pobles de la Vall.
