Carta a Emília 002 “AMOR podria ser déu, ja que està a tot arreu”

Carta a Emília 002 “AMOR podria ser déu, ja que està a tot arreu”

dilluns 05 de setembre 2016 - 23:30

PARA LEERLO EN CASTELLANO

“He de posar un estel en la teulada de la teua casa, perquè, quan jo mori, l’AMOR no passi de llarg.”
Sinto petit 27/01/2014

Aimada Emília.

Mitja tarda, primavera. Vaig sortir a passejar amb el teu record que, incessantment, insisteix a estar dolçament present en mi. Passejar per l’albereda fa que et senti molt dins meu, agradablement.

Els meus primers passos sota els arbres i observava com la llum del sol s’anava obrint pas pels petits espais entre les fulles, creant-se una llum tènue, però més que suficient, per a il·luminar tot el passeig. Els primers bancs de fusta corcada, romanien buits, transmetent una sensació de com si volguessin que la gent no s’assegués a ells i caminessin uns quants metres més, que, si estaven en l’albereda, era per a passejar i no per a immobilitzar-se en el primer banc que trobessin.

No sé si va ser aquest el missatge que vaig rebre dels bancs, però no vaig voler quedar-me i vaig continuar, a poc a poc, per l’albereda. Al cap de poc temps, la cridòria i gresca d’un grup de nens em va fer tornar a aquest món, ja que caminava sense saber que caminava, immers en el teu record. No jugaven als jocs de la nostra infància. El del “amagatall” va passar de moda, el de “Cavall Fort.”, El de la “baldufa” o “estirar la corda” o el del “salt de la corda” mentre es cantava allò de:

“La chata Merengüela, güi, güi, güi,
como es tan fina, trico, trico, tri,
como es tan fina, lairó, lairó,
lairó, lairó, lairó, lairó”

Tots aquests i més, queden només en el nostre record. Amb sis, set i vuit anys, i algun més, els seus jocs són molt diferents. Alguns d’ells s’atreveixen amb els jocs a la tableta o el mòbil de la seua mare, que asseguda en un banc, diu vigilar-lo. El que no ha canviat és aquesta alegria, aquesta vida que desprenen les seues cares d’éssers plens d’innocència i llibertat, que la societat, a poc a poc, els hi va robant per convertir-los, igual que van fer amb nosaltres, en uns esclaus de la hipocresia i del mercantilisme.

Vaig haver d’obrir-me pas entre els xiquets, com si a la selva estigués, però amb molta més cura i sense matxet. Ells estaven submergits en els seus jocs i no s’adonaven que em disposava a continuar el meu camí. Bé, no tots els nens i nenes romanien ocupats amb els seus jocs i entremaliadures de l’edat. Una nena estava asseguda a terra, coberta d’herba, al costat del passeig. La vaig mirar i em va semblar veure unes llagrimetes en les seues rogisquentes galtes. Em vaig apropar a ella pensant que s’havia perdut o que qui l’acompanyés se n’hagués anat. Amb cautela, em vaig anar apropant fins que vaig arribar a uns passos d’ella. No es va immutar, va continuar amb el cap baix i plorant, gairebé en silenci. Em vaig atrevir a preguntar-li amb una veu serena, suau i segura. – Què et passa, preciosa?, li vaig comentar. Res, la seua reacció va ser la de no dir ni fer res. Vaig insistir canviant la pregunta – Puc ajudar-te? En aquesta ocasió va aixecar el seu caparró i, amb mitges paraules, em va dir que no, i que, a més, la seua mare li havia dit que no parlés amb estranys. En aquell moment, sento una veu adulta a la meua esquena -Què fa vostè amb la meua filla? – Va exclamar una dona amb veu enutjada. Res, li vaig respondre. L’he vist des del mig del passeig, aquí, sola i sanglotant, em va preocupar i vaig venir a preguntar per ajudar-la si hagués pogut, és vostè la seua mare? – Si, ho és, és la meua mare – va cridar la nena, després ho va reafirmar la senyora però amb un to més distès. Ens vàrem quedar uns minuts parlant i vaig poder entendre que estava enamorada d’un nen que jugava uns metres més enllà, però que ell estava amb una altra nena, que a ella no li feia cas: Que dolent és l’enamorament no correspost, i més a aquesta edat , hahahaha.

Vaig deixar a mare i filla, una acariciant i l’altra plorant desconsolada, vaig continuar el meu passeig. Uns metres més enllà, joves amb les seues motos, presumint davant d’unes noies d’entre quinze i divuit anys. Soroll de motors, fum, agressivitat juvenil i … bé, no vaig voler parar-me. Vaig continuar albereda endavant. Matrimonis de certa edat, estaven asseguts en els gairebé últims bancs del passeig. Vaig començar a caminar una mica més a poc a poc, per a poder observar a la gent allí reunida. Gent de seixanta a vuitanta anys, matrimonis, separats, divorciats i vidus, desgranant la seua vida i les seues penes, que gairebé tot es resumia en que enyoraven als seus fills i que gràcies als néts, revivien i se sentien útils. No els molestava tant la solitud com el fet de sentir-se “no útils”.

“No és la solitud la que em destrueix, amb ella em porto bé. Ens aimem, ens respectem, ens fem companyia mútua. És el sentiment de “ser inútil” per a tot i per a tots, el que em destrossa. Comprovar que ningú et té en compte per a res, és el que m’ofega. Estar pagant el preu que costa ser sincer, el de no ser hipòcrita, el de voler ajudar, i error meu, fins quan no els interessa la teua ajuda, és el que em revela”.

Això és el que esgrimia un vidu de 62 anys que s’havia passat la vida ajudant els altres sense esperar res a canvi, que es va deixar mitja vida per dedicar-la als altres, sempre amb la veritat per davant i, ara, viu mig malalt, sol i en el bagul dels no records, en el bagul de l’oblit. Trist és el “NO AMOR” en totes les edats.

Però… es va esvair aquella espurna de tristesa que gairebé s’apodera de mi. En els últims bancs, mig tapats per uns arbusts, parelles de joves abraçats, besant-se i… el que cadascú vulgui imaginar. Es notava en l’ambient: amor, dolçor, afecte, delicadesa, plans de futur … Em va fer ressorgir de l’angoixa del “no amor”. Vaig repassar mentalment el meu passeig per l’albereda. Sens dubte, en tot el recorregut es respirava els fluids de l’AMOR, encara que, en el seu moment, em va donar la sensació que era tot el contrari.

El teu dolç record i el vist i sentit en el meu passeig per l’albereda, em va fer reflexionar sobre tu, sobre mi, sobre nosaltres. I és cert: “L’AMOR pot ser un déu, ja que està a tot arreu” també en i entre nosaltres dos. I … aimant-me tu, t’aimo.

I, sense abandonar el teu record, tranquil·lament m’encamino a casa meua. Relaxat i feliç, em ficaré al llit i em submergiré en un profund però dolç son, deixant-me posseir per grats somnis on tu ets la principal protagonista.

 “Vull estar, les 24 hores del dia de tota la nostra vida, amb tu.
Despert: sentint-te.
Adormit: somiant-te.”
#TuitRelatoHN2014
Sinto petit 17/12/2013

Una sentida abraçada. Uns suaus i prolongats petons. Unes dolces carícies.
Sinto petit 22/06/2016, tarda

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lojepic_1952
Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :