Entro a la sala amb una certa curiositat, però sense unes expectatives gaire elevades. En surto satisfet d'haver fet aquesta tria després de descobrir una pel·lícula que explica els inicis del futbol femení amb una realització molt encertada, amb inspirats tocs d'ironia i un equilibri notable entre els vessants social, històric i emotiu.

El futbol femení ja havia tingut un precedent cinematogràfic amb Las Ibéricas FC (1971), una pel·lícula que recordo molt vagament d'haver vist per televisió. Tanmateix, no val la pena comentar pel seu to masclista, ranci i, fins i tot, violent.

En canvi, Pioneras. Solo querían jugar construeix una comèdia dramàtica basada en fets reals que vol retre homenatge a un grup de noies i dones, així com al seu promotor visionari, que al barri obrer de Villaverde (Madrid) van protagonitzar el primer partit de futbol femení del país. D'aquest mateix barri, amb alguns reforços, sorgiria també la primera selecció nacional que es va enfrontar a Portugal.

La pel·lícula combina el drama amb petites dosis d'humor, molta emoció i un discurs social que hi és present amb fermesa, però sense imposar-se. També destaca per la cura amb què recrea l'ambientació de l'època i pel tractament de tots els personatges que envolten la història.

M'ha resultat especialment entranyable la nena que cada tarda acompanya els entrenaments, menjant pipes, animant sense descans i portant un pegat a l'ull dret sota unes ulleres de cul de got. És un d'aquells personatges secundaris que acaben donant molta vida al relat. Al mateix temps, la pel·lícula retrata una època de canvi. El país començava a transformar-se, però encara es feien sentir els últims cops d'un règim feixista i sanguinari que continuava projectant la seva ombra sobre la societat.

El conjunt està ben realitzat i molt ben interpretat, però, si n'hagués de destacar una virtut per damunt de totes, seria l'habilitat de les escenes esportives. Les seqüències de futbol resulten creïbles, dinàmiques i visualment molt atractives, un mèrit gens fàcil d'aconseguir en el cinema. Pioneres emociona sense caure en la sensibleria. És una pel·lícula de protesta social que evita el pamflet i que reivindica una societat que defensava la seva dignitat gràcies al teixit associatiu i comunitari dels barris. (7,5)