És cert que en la majoria dels casos les problemàtiques associades al sensellarisme i a les persones que cada estiu dormen als carrers de Lleida ni són els mateixos ni es solucionen únicament amb un alberg. Cal molt més. Una correcta atenció social i sanitària en alguns casos, en altres trencar el bucle papers-treball (cal papers per tindre treball i cal treball per tindre papers) que aboca moltes persones a la precarietat i manca de drets de l'economia submergida, o en altres casos, sent encara més ambicioses, acabar amb les dinàmiques d'espoli de recursos en els seus països d’origen. 

Però malgrat no ser la solució definitiva és clar que és un recurs al que no s’ha de renunciar mentre aquesta no arriba. La seva necessitat d’ençà del tancament del darrer alberg públic - l’any 2005- resulta cada cop més evident. Tampoc hauríem de desviar el debat enfrontant serveis igualment necessaris per la ciutat. Realment hem de triar entre una residència per avis o tenir gent dormint al carrer? Òbviament aquest no és el debat. 

No hi ha cap servei, infraestructura, empresa o negoci que estigui lliure de poder generar inconvenients en el seu entorn però cal entendre que, justament, la posada en marxa d’aquests serveis tenen la finalitat no tan sols d’oferir millor qualitat de vida als seus usuaris sinó  també de minimitzar les possibles molèsties que el fet que visquin al carrer puguin generar. Si la gent té un sostre, un lloc on deixar les seves pertinences, un espai on dur a terme les seves necessitats i una higiene bàsica, un punt de referència i un assessorament social i sanitari, sembla lògic pensar que la seva activitat vital generarà menys molèsties al veïnat. 

Podem debatre sobre quin és el model d’alberg que necessitat la nostra ciutat, les seves dimensions, serveis que ha d’oferir i fins i tot sobre el seu emplaçament i sobre si ha de ser o no centralitzat. Tanmateix aquest debat s’ha de fer des de l’honestedat i la voluntat d’oferir millor atenció, mai com un subterfugi que provi d’amagar un 'Not in my backyard' basat en el prejudici, sobre tot el presumpte mal que la presència d’aquestes persones en un determinat barri pot causar. Unes persones que d’altra banda, cal recordar, ja es troben en la nostra ciutat.

No es tracta d’acusar a ningú de racisme, sobretot quan totes tenim els nostres propis prejudicis. Però aquests prejudicis s’han de posar de relleu ja que tan sols a partir del reconeixement de la seva existència podrem combatre’ls. I per tal de combatre aquests prejudicis, res millor que no deshumanitzar els beneficiaris d’aquests serveis, que són davant de tot persones i a més, especialment vulnerables. 

Cal doncs enfocar aquest debat no des de la desconfiança d’aquell que veu aquests col·lectius com una amenaça sinó des de l’empatia del que, com la majoria, té immigrants en la seva ascendència o la d’aquell que és conscient que tots podem ser usuaris d’aquests serveis o podem tindre familiars, amics o coneguts que en un moment donat es vegin al carrer i en tinguin la necessitat.

Anabel Ramos

Pardinyes per la Dignitat