La democràcia o les plenes garanties democràtiques tenen algunes exigències no gens fàcils de complimentar. En el cas d’haver de realitzar una consulta a tot un cos social, les bases d’aquesta i la seva realització sempre són un tema no gens fàcil de satisfer bé. Sigui per triar uns equips de persones o bé per contestar una pregunta sobre algun tema complex, el punt de partida, el què, ja és complicat (realment a qui es tria, quina és la pregunta, les conseqüències d’una decisió o d’una resposta,...) però encara més la mecànica de les votacions. Les dinàmiques en les votacions tenen moltes derivades, totes elles amb molts punts difícils de controlar i establir com a honestament democràtics.

El primer i fonamental és el cens. Qui pot votar, i en cas de no poder-ho fer com pot fer valer aquesta indefensió. Analitzant el cens, en moltes entitats, partits o associacions ja es pot predeterminar el resultat, o fins i tot, fabricar el resultat. Quan més o menys es coneixen les propostes o dèries dels membres de la massa social, en funció de quin sigui al cens hom té el resultat per endavant, tot constituint la campanya prèvia i el dia de les votacions una mera conjectura teatral, feta amb més o menys estil. Per a poder fer el cens, es poden posar unes determinades restriccions, com per exemple estar al corrent de pagament (des de quan o de quina anualitat, les quotes ordinàries o també les derrames extraordinàries,...), tenir una determinada antiguitat ( per a donar temps a saber per on anirà la militància,...),...

Però si el qui ja és tota una ciència, ja no parlem del com, és dir, per exemple, on anar a votar, com poder votar, com impugnar un vot o una taula, com fer el recompte de vots nuls o en blanc en cada cas,... Tot plegat pot fer de la democràcia una autèntica farsa, si l’objectiu és perpetuar una determinada posició de poder, en comptes de plantejar honradament el debat social.

En aquest sentit, és prioritari tenir sempre clares algunes condicions prèvies, sense les qual no es poden donar unes òptimes condicions democràtiques. Són les següents: la transparència del cens electoral, accés fàcil i directe al lloc de votació, exercici del dret a vot sense interferències, coneixement i conseqüències del que es vota, tenir accés a una campanya informativa sobre l’abast de la consulta o votació, garantir la presència d’observadors independents i de totes les opcions discutides sigui en els equips dels preparatius sigui en les votacions però sobretot en els recomptes i juntes electorals o equivalents, impulsar medis per a garantir un vot secret totalment personal, ... entre moles altres (http://www.colpis.cat/).

Per tot això, en consultes o eleccions de moltes associacions i partits que estatutàriament tenen l’obligació de comportar-se democràticament, a més d’ésser un requisit legal general, la seva aplicació deixa molt de marge als organitzadors, sovint deixant sense medis de resposta o d’acció als qui els hi sobrevé el mecanisme de votació. No hauria d’haver-hi dubtes sobre com s’ha format el cens, i en tot cas, caldria tenir accés al cens de votants en temps real, i conèixer les altes abans i després del procés de votació (per descobrir possibles absències o altes de darrera hora interessades), també convindria que l’entitat, partit o associació, com a tal, fos neutral respecte al procediment, encara que una part beneficiària de la consulta o votació estigui en l’òrgan de govern de l’entitat (per aconseguir la neutralitat, només és viable mitjançant una figura de consens o, fins i  tot aliena, amb plens poders per a liderar les garanties democràtiques) i finalment, durant l’exercici de la votació, les taules han de seguir escrupolosament un protocol, sense conxorxes sobre qui està o no en el cens o en la custòdia de la urna de vots (per no afegir-ne o treure’n, siguin en blanc fins i tot), principalment.

Tot plegat, s’esdevé encara més rellevant si els resultats d’una votació aferrissada acaben en un resultat d’empat tècnic o quasi equilibrat, com solució salomònica, per donar joc a un flagrant vot de càstig o de rebuig a l’equip de govern a parer del quals és inadmissible, encara que sigui a costa dels valors democràtics. Tant de bo no sigui el cas de l’operació del Sr. Josep Antoni Duran (1952), en la consulta a la militància d’UDC o Unió sobre el full de ruta del procés català signat entre CDC i ERC amb entitats sobiranistes.

Vicenç Plans
Periodista per lliure no col·legiat