La revolta dels sans-culotte

Cartes al director

Més informació

Envia'ns la teva carta a participa@lleida.com

Historial

Pàgines

La revolta dels sans-culotte

01-06-2016
sans-culotte

Arribo a Rosario, Argentina –la terra de Messi- per participar al Congrés Mundial de Ciutats Educadores –una xarxa que enguany a Espanya coordina la ciutat de Lleida- i m’informen que la meva universitat segueix ocupada i el rector segueix negant-se a rebre als ocupants. Demà em toca parlar de convivència i resolució de conflictes en l’àmbit local, amb especial referència a la joventut, i dubto quin discurs engegar: no voldria haver de reconèixer que la meva universitat imparteix un master en resolució de conflictes, però que en té un d’enquistat que no sap com resoldre. 

Ara fa una setmana, Roberto Fernández va acabar el seu parlament al Consell de Govern, al qual vaig poder assistir com a convidat en nom dels 300 signats del manifest en pro d’una solució negociada al conflicte, tot contant una anècdota molt significativa. Amb un to irònic, el magnífic rector comentava que quan pogués tornar a ocupar el seu despatx –“molt auster”, segons ell- esperava poder obrir una de les botelles de cava que li havia regalat el president del consell social, per celebrar la concessió de la titulació de veterinària, la imatge de la qual els “okupants” havien difòs per les xarxes socials com a símbol d’opulència. Sembla que el que més els va sorprendre va ser trobar al despatx del rector una gran nevera, rentaplats i productes que segons ells eren de luxe: la botella de cava en el seu imaginari va passar a ser un regal del president de la Generalitat. 

L’anècdota resulta significativa del terreny en què s’ha lliurat el combat aquests dies: el terreny dels símbols i dels valors. No hi ha res d’estrany en que un directiu d’una organització tingui cava per celebrar els èxits, però sí que un rector qualifiqui el seu despatx d’auster i que es negui a parlar amb els que l’han ocupat. En l’esmentat Consell de Govern el rector i alguns membres del seu equip no es van estalviar qualificatius despectius adreçats als ocupants -en privat aquests qualificatius pujaven molt de to. És cert, com va expressar una vicerectora, que els prejudicis no són exclusius de l’equip rectoral: també els ocupants en tenen i no s’estan d’utilitzar qualificatius com “feixista” per desqualificar aquells que no pensen com ells. Però se suposa que els acadèmics haurien d’estar vacunats contra aitals estereotips. En escoltar els epítets amb que alguns descriuen els ocupants, no puc evitar recordar les descripcions que els partidaris de l’ancien régime feien dels sans-culotte –el lumpenproletariat urbà de la revolució francesa- que amenaçaven el seu poder, els seus privilegis i els seus símbols. Ja se sap que el nostre rector és especialista en absolutisme borbònic: a jutjar per les seves reaccions d’aquests dies –negativa al diàleg abans que el conflicte esclatés; demanda de protecció policial com a única resposta quan va esclatar; ofensa, fugida, delegació i demanda d’ajut als poders aliats exteriors després- semblava que s’havia identificat, no pas amb el reformisme il·lustrat, sinó amb els partidaris de l’antic règim. 

Vagi per endavant la meva defensa aferrissada de la llibertat de càtedra –que a diferència del rector he defensat davant dels mateixos ocupants, fins i tot davant aquells que qüestionaven la professora Manso només per la seva ideologia. Però la llibertat d’ensenyar no és un valor absolut, depèn de la llibertat d’aprendre. Si en comptes de negar-se a parlar amb els estudiants i tancar-se en la seva torre d’ivori, fugint del vaixell en ple naufragi, el rector s’hagués acostat a les assemblees i reunions i hagués escoltat el què s’hi deia, potser s’hagués adonat que no tot el que plantegen els ocupants és irracional o mancat de sentit. Com va afirmar el professor Junyent a l'inici del conflicte, els estudiants sempre tenen la raó, fins i tot quan expressen la seva queixa amb formes incòmodes: sense ells la universitat no tindria sentit. Per exemple, el rector hagués pogut escoltar la incomoditat de la major part dels alumnes de la professora Manso, que malgrat no sentir-se amenaçats en cap moment, van haver d’escollir entre anar a classe amb policia o fer boicot. O la història d'una ocupant que ara no estudia perquè ha de treballar de cambrera per poder-se mantenir, que havia començat una carrera a la UdL però la va haver de deixar; tenia dret a beca però no podia esperar més d’un any a rebre-la: en no poder avançar la matrícula, va haver de renunciar-hi i va ser expulsada d’una classe, amb arguments despectius per part d’un professor, que li van doldre molt. 

No estem parlant d’un cas aïllat. Des del curs 2008-09 fins al curs 2015-16 les matrícules universitàries a Catalunya han augmentat una barbaritat (190% el preu de grau més barat, 257% el preu del màster), mentre s’han reduït les beques. En el mateix període, els complements salarials dels càrrecs acadèmics de la UdL han augmentat un 131% (en consonància amb l’augment del nombre d’alts càrrecs i adjunts: la UdL és una de les universitats catalanes amb més càrrecs retribuïts en proporció al nombre de professors a temps complet). També té la particularitat de ser la universitat amb una proporció més gran de polítics que compatibilitzen la seva feina –a la que es consagren teòricament amb dedicació exclusiva- amb classes com a professors associats –no conec cap altra universitat on delegats de govern, alcaldes i uns quants regidors siguin professors. Això té menys a veure amb la llibertat de càtedra que amb les portes giratòries que vinculen el poder acadèmic amb el poder polític i econòmic. Sens dubte és legal, però és dubtosament ètic -sobretot quan les incompatibilitats del personal precari de la universitat, incloent becaris i becàries, són infinítament més estrictes. 

No necessàriament comparteixo les reivindicacions i les formes dels ocupants. I em temo que a diferència dels sans-culotte parisencs del 1789, la “revolta” lleidatana del 2016 no es pot qualificar de “revolució” i té poques possibilitats de triomfar. Però l’equip rectoral i la resta d’universitaris ens equivocarem si no aprenem la lliçó: els ocupants poden no tenir (tota) la raó, però tenen “raons”: els problemes que posen de manifest són reals, i si no els abordem, la nostra universitat –i la nostra societat que menysté als joves- moriran lentament o seran engolides per una altra mena de revolució: la contrarevolució silenciosa dels poders fàctics. En tot cas, les revolucions no se silencien amb policies, sinó amb canvis: gràcies per recordar-nos-ho, sans-culotte!

 

Carles Feixa
Catedràtic d’antropologia social a la Universitat de Lleida. 

Carles Feixa

Cartes al director

Obrim un nou espai a Lleida.com, les cartes al director, on hi publicarem totes aquelles cartes que ens arribin i que siguin publicables al nostre mitjà. Hi recollirem articles d’opinió, queixes, denúncies i preguntes, d’on intentarem obtenir la resposta dels implicats en la mesura que sigui possible.

Per enviar-nos les cartes només caldrà que ens les feu arribar a través del correu participa@lleida.com.

Condicions

  • Les cartes han de venir com a fitxers adjunts o escrites dins del mateix correu electrònic
  • Necessitem la identificació de l’autor (nom complert, adreça, DNI i telèfon)
  • Incloure si es vol que es publiqui sota pseudònim o inicials. Si no es diu el contrari es publicarà el nom sencer i el càrrec, si és el cas.
  • Lleida.com es reserva el dret de publicació i de resum, si aquests superen els 2.000 caràcters.

Agenda

octubre

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 

Enquesta