Llegeixo al dominical Lectura del diari Segre del 15 de maig un reportatge signat per Lorena Metaute referent a la inauguració de l'exposició sobre les germanes Uriz a la Universitat de Lleida (13.05.2016). En el reportatge, la periodista, assessorada per la historiadora Carme Agulló (Universitat de València) i la responsable del Servei d'Arxiu i Gestió de la Universitat de Lleida, incorre en alguna imprecisió que al meu entendre mereix una rectificació.

Sembla evident, pel que es desprèn de la trama general, que el personatge central pel qual s'ha portat l'exposició a Lleida és la mestra comunista Pepita Uriz Pi, que va desenvolupar el seu magisteri en la Normal de Lleida de 1921 a 1939. Segons la periodista, i la cito literalment, Pepita Uriz: "ha estat dormint a l'arxiu de la universitat, que guarda el de l'Escola Normal, fins que el van despertar arran de la consulta de la Carmen Agulló". Seguidament, en l'entrevista que fa a la responsable de l'arxiu universitari, Pepita Raventós, aquesta no tan sols no desmenteix l'errònia informació sinó que remata la feina afirmant: "així va ser com van trobar la possibilitat de donar a conèixer un dels molts personatges que viuen en els documents del fons de la Universitat. Li podíem donar vida. Aquest personatge és la Pepita Uriz. Han estat diversos els investigadors que han anat preguntant per aquest personatge. Però va ser amb la visita de la Carmen Agulló que la Pepita es va despertar de veritat".

I, com dic en el títol, per art de birli i birloque redescobrim les sopes d'all un altre cop a la Universitat de Lleida. Per no emprenyar més la gata, ho diré ben clar perquè no hi hagi dubtes: la Pepita Uriz ha estat estudiada des de diversos fronts per alguns especialistes de Lleida i de la Universitat de Lleida, que, segurament, han servit a la senyora Carmen Agulló i al senyor Manuel Martorell, principals responsables de l'exposició, per reconstruir la seva trajectòria a Lleida molt més del que hagin pogut trobar a l'arxiu.

Cito, entre altres, les obres més importants. En primer lloc: Amparo Miñambres, L'Escola Normal de Lleida. Una crònica dels primers 100 anys, 1841-1940, publicat per la Universitat de Lleida en 1994, on l'autora fa un buidatge exhaustiu de l'Arxiu de la Normal per primer cop, cosa que deu desconèixer la seva responsable, i la situa en el seu lloc pedagògic. En segon lloc: Jaume Barrull, El Bloc Obrer i Camperol (Lleida 1919-1937), publicat per l'Ajuntament de Lleida en 1990, on l'autor dona molta informació sobre la seva tasca sindical i política. També d’aquest autor una entrada al Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, publicat per l’Abadia de Montserrat en 2000. En tercer lloc: Fernando Jiménez, BATEC. Història de vida de un grupo de maestros, publicat per la Universitat de Lleida en 2007, on l'autor explica amb precisió les missions pedagògiques republicanes i les relacions lleidatanes de la Pepita. En quart lloc: Joan Sagúes, que va fer una primera biografia de la Pepita Uriz per al Diccionari Biogràfic de Dones de la Xarxa Vives d'universitats en 2009. I, finalment, en cinquè lloc, Quintí Casals, que és qui subscriu aquestes ratlles, que va fer una segona biografia de la Pepita Uriz per al llibre Dones de Lleida: de la Restauració a la Guerra Civil, publicat per Alfazeta de Lleida en 2010, on l'autor, aprofitant molta informació dels investigadors citats més amunt, fa una biografia de set planes sobre l'estada a Lleida de la mestra navarresa.

En conseqüència, el personatge de la Pepita Uriz no dormia als arxius i ara l'han despertat per fer una exposició, inaugurada a Badostain en 2014 i a Lleida en 2016. Uriz era i és perfectament coneguda a Lleida, on té un carrer dedicat i nombrosos estudis especialitzats, i també a Catalunya, on l'Institut de la Dona li dedicà el mes de setembre al seu calendari oficial de l'any 2001 (tot i que ara sabem, gràcies a l'exposició, que la fotografia que l’acompanyava estava equivocada). Una altra cosa molt diferent és la gran aportació que fa l'exposició i els seus responsables de material gràfic, donat per la doctora Olga García Domínguez, amiga de les germanes Uriz en el seu exili a Berlin oriental, així com la informació familiar i sobre la tasca de les germanes Uriz durant el seu exili. Tot aquest material és nou i molt important per conèixer l’exili de les germanes Uriz i dels comunistes espanyols. En aquest sentit, reitero la meva felicitació als autors de l’exposició perquè aporten moltes dades que fins ara eren desconegudes, cosa per la qual la mostra mereix, sens dubte, una detallada visita per part de qualsevol.