Els darrers dies hem assistit a un reguitzell d’accions i reaccions en relació amb la qüestió “Sixena”. No reconstruirem tots els antecedents de l’assumpte, atès que han estat prou comentats a la premsa. Solament destacarem que, a dia d’avui, el Museu de Lleida es troba en la situació més complicada des que tots aquests litigis per l’art de la Franja van començar. I hem de ser conscients i actuar amb la celeritat que requereix la situació.

La Universitat de Lleida, amb un important comunicat, i la Plataforma d’Entitats Culturals que agrupa les associacions culturals lleidatanes, amb la publicació d’un rotund manifest, ja han marcat quin és el camí a seguir: la legislació catalana i els instruments polítics i administratius que té a l’abast el Govern de la Generalitat de Catalunya. Ara caldrà veure si els polítics, i molt especialment el conseller Santi Vila, estaran a l’alçada d’allò que se’ls demana, i que no és altra cosa que l’obediència a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei de Museus. El conseller té l’oportunitat de reparar errors recents, com quan va intentar un pacte amb l’Aragó que hagués estat profundament lesiu per al patrimoni català. Ara, amb el nou panorama que s’ha dibuixat, podrà pujar al carro de la majoria. Si no ho fa, correrà el perill de quedar-se sol.

Segons un decret d’execució provisional emès per una jutgessa d’Osca, natural de Barbastre, les obres adquirides per la Generalitat de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya han de tornar-se el 25 de juliol. Si el requeriment no es compleix, podria donar-se el cas que la Guàrdia Civil vingués a buscar-les. Aquest decret es basa en una sentència de la mateixa jutgessa en què, de forma sorprenent, va fer una interpretació subjectiva de les lleis de patrimoni espanyol promulgades des del primer terç del segle XX. La clau de tot plegat: la sentència atorga la condició de béns immobles —i considera part indissociable del monestir de Sixena— a unes obres que no està clar que ho siguin. Els esmentats béns, a diferència del que diu la sentència, no és tan evident que puguin considerar-se consubstancials a l’edifici ja que no eren considerats així ni per les religioses, ni pel bisbe de Lleida, ni per la Santa Seu, ni pels Ministeris que aprovaven normalment aquestes vendes.

L’esmentada sentència conté alguns errors que condicionen absolutament el veredicte final de la jutgessa. Afirma, per exemple, que la declaració com a Monument Nacional del monestir el 1923 va motivar que no es vengués cap obra d’art més a partir d’aquell moment. Això és fals, atès que a la tesi doctoral de Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, està perfectament documentada una nova venda del 1925, la qual va ser pertinentment comunicada al Ministerio de Gracia y Justicia, el competent en aquesta matèria. La venda es va materialitzar, atès que alguna de les obres implicades s’ha pogut localitzar en un museu de l’estat espanyol. Difícilment el ministeri hauria permès l’operació si els béns s’haguessin considerat part indissociable de l’edifici. Aquesta venda tira pel terra tota l’argumentació de la jutgessa.

Altrament, és realment sorprenent que la sentència intenti aplicar el que diu la Llei de Patrimoni Històric Espanyol, apareguda el 1985, a una de les vendes d’obres d’art de les monges de Sixena a la Generalitat, la del 1983. La venda, de la qual formen part totes les obres conservades al Museu de Lleida, va ser anterior a la promulgació de la llei i, per tant, la dita llei no és d’aplicació.

No cal insistir que la sentència fa trontollar de forma irremeiable les col·leccions d’infinitat de museus de l’estat espanyol, els quals veurien perillar la seva integritat. Són moltes les vendes documentades a tot l’estat espanyol de béns mobles procedents d’edificis declarats prèviament “Monumento Nacional”, i que avui es conserven en museus del regne d’Espanya. Amb aquesta jurisprudència a la mà, podrien desencadenar-se nombrosos processos judicials similars al que ara ens ocupa.

Vistes aquestes incoherències, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS) no pot fer més que sumar-se a les iniciatives ciutadanes i polítiques que aquests dies s’han plantejat en defensa de la unitat de les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Lleida. El CECS, igualment, demana que no es lliurin les obres en litigi, atès que fer-ho seria sinònim d’ignorar la legislació pròpia i, a més, implicaria la sortida d’uns béns que, a dia d’avui, formen part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català. Altrament, l’entrega aniria en contra del projecte museològic del Museu de Lleida, dins el qual el monestir de Sixena esdevé un dels elements referencials que expliquen la història de la Corona d’Aragó i els segles de convivència dels diferents territoris que formaven part de l’ara tristament desmembrat Bisbat de Lleida.

Avui els nostres representants polítics estan obligats a utilitzar tots els recursos administratius i legals que els ofereix la legislació pròpia, i esperem que ho facin per garantir la permanència d’aquestes obres a Catalunya i impedir la seva sortida del país. Amb això, demanem a la Generalitat de Catalunya que prengui les mesures de protecció necessàries en relació amb el decret d’execució provisional del jutjat d’Osca que obliga al lliurament de les obres el 25 de juliol. I que ho faci a partir del poder que emana del Parlament i del consell executiu del Govern.