Hípica

Canvia d'esport

Història de l'esport

La hípica s’ha practicat durant tota l’historia, des de les quadrigues en l’època romana, així com les curses en honor al deu Odín en la mitologia nòrdica. La cria, al doma i les curses de cavalls, han suposat una gran activitat econòmica en diversos països. Cavalls de puresa excepcional poden costar milions i al mateix temps generar-los amb facilitat com a sementals. Encara que en alguns països de llengua espanyola “hípica” pugues referir-se solament a curses de cavalls, en gran part d’aquests països, aquest terme es deu entendre com que es refereix a tots els deports eqüestres.

Es en l’Edat Mitjana que sorgeixen dos formes de cavalcar típiques: la muntura a la brida (procedent del Est) i la muntura a la geneta importada pels moros zenates. Neix així l’hípica com a esport. La primera escola d’equitació va ser fundada pel comte de Fiaschi a l’any 1539 en la ciutat italiana de Ferrara, tot apunta a que va ser la primera escola d’equitació en quant a esport es té noticia.

La cavalleria en el estament militar tocava fi amb l’aparició de la cavalleria blindada. Actualment, encara que existeixen militars que dominen l’art de la hípica, l’element civil imposa criteris propis i a ell li correspon bona part del ressorgiment competitiu de la hípica. Fins 1900 es va adaptar una nova tècnica en l’art de muntar. La postura elemental d’inclinar-se cap endavant quan el cavall està saltant va ser introduïda en l’any 1902 per l’italià Federico Caprilli.

Descripció i regles de l’esport

La hípica es el terme que s’aplica a tot lo relacionat amb els esports eqüestres, però en alguns països de Ibroamèrica es refereix exclusivament a les curses de cavalls.

A partir de 1900 l'hipisme va començar a practicar-se als Jocs Olímpics. Actualment es realitzen tres disciplines:

  • Doma clàssica: tracta de realitzar una sèrie de represes (moviments preestablerts amb el cavall) en els tres aires diferents: pas, trot i galop.
  • Salt a cavall: consisteix que el binomi ha de superar un circuit amb diferents tipus d'obstacles en un ordre donat en el menor temps possible. Derrocar els obstacles, la caiguda del genet o el cavall, la desobediència de l'animal o l'excés de temps són motius de penalització.
  • Concurs complet d'equitació: inclou una prova de salt d'obstacles, una de doma clàssica i una prova de fons, que té més valor. Es disputen en dies diferents, amb un únic cavall per a cada concursant.

Doma clàssica

La doma és l'art d'ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient. La doma clàssica és una disciplina hípica basada en l'execució d'un conjunt de represes per a demostrar la preparació del concursant i la franquesa, la submissió, l'equilibri i l'elegància del cavall.

El treball bàsic de doma comprèn restricció i extinció (allargar i arronsar el traç) en el pas, trot i galop i moviments laterals com la doble trepitjada, en la qual el cavall es mou cap endavant i cap a un costat de manera simultània.

Com a conseqüència, el cavall es torna tranquil, elàstic, àgil i flexible, però també confiat, atent i decidit, de manera que arriba a constituir un conjunt perfecte amb el seu genet. Les proves de Doma consisteixen en la realització de diferents exercicis sobre el quadrilong que són valorats per diferents jutges.

Aquestes qualitats es manifesten per la franquesa i la regularitat en els aires, l'harmonia, lleugeresa i facilitat de moviments, la impulsió i l'equilibri, i la submissió a l'embocadura sense tensió ni resistència. El cavall fa així la impressió de transportar-se per si mateix.

La doma es pot utilitzar com a ensinistrament per a altres disciplines, com les competicions i els concursos.

Salt a cavall

Hi ha molts tipus de competicions de salt (des de les de camp a través, on el cronòmetre és qui mana, fins a les de potència o salt d'alçada), però la majoria es basen en unes normes molt simples: el genet ha d'afrontar un seguit d'obstacles que s'han de saltar amb un ordre predeterminat; si el seu cavall tomba un obstacle o posa un peu en l'aigua (únic salt de llargada que hi ha en aquest tipus de competició) serà penalitzat amb 4 punts. Quan el cavall refusa el salt per primera vegada el genet rebrà 4 punts de penalització, la segona vegada que passi serà desqual·lificat de la competició.

La victòria se l'emporta aquell cavall i genet amb menys nombre de penalitzacions. Els empats porten a una segona ronda en la que els salts s'eleven o bé els genets competeixen contra rellotge i qui obtingui millor temps amb igual puntuació és el vencedor. L'altura dels salts no és la major dificultat. En competicions internacionals els cavalls salten fins a 1,70 m i el rècord mundial, en possessió del capità xilè Morales y Huaso, des de 1949 està en 2,47 m.

La veritable dificultat rau a passar uns revolts que requereixen tallar cantonades del circuit a gran velocitat sense perdre l'equilibri ni relliscar, amb l'objectiu d'arribar al següent salt en òptimes condicions de traçat i empenta. D'ençà que van començar les competicions de salt, a finals del segle XIX, els cavalls s'han tornat cada cop més complexos i les tècniques més refinades. Però va ser a partir del 1912, que el Coronel Danloux va idear el mètode modern de salt; fins llavors, se saltava assegut fermament a la sella amb el cos tirat lleugerament enrere, cosa que posava en dificultant preservar l’equilibri. Amb el mètode de Danloux, el genet s'inclina cap endavant amb la finalitat de mantenir el centre de gravetat entre genet i el cavall. Això va permetre més llibertat de moviment al cavall, menys lesions a l'esquena dels animals i millor equilibri i seguretat del genet. Aquest va ser el punt de partida dels salts modern

Equitació

L'equitació és l'art de mantenir el control precís sobre un cavall, així com les diferents maneres de manejar-lo. L'equitació implica també els coneixements per a cuidar cavalls i l'ús de l'equip apropiat anomenat aparell. Aquests equips són essencials en el moment de muntar un cavall, ja que amb açò es té el control de l'animal.

Existeix un tipus d'equitació bàsica, on allò principal és aprendre a muntar, i un de més avançat, usat per a saltar, realitzar carreres, traginar bestiar, exhibició o equitació d'alta escola.

La majoria dels cavalls tenen tres tipus naturals de passos o sèries de moviments de les potes: pastrot i galop. Un tipus de galop més ràpid es denomina galop estès. Cadascun d'aquests passos requereix del genet una postura concreta.

  • Pas: en el pas, el genet roman alçat en la cadira. El cavall camina en quatre temps.
  • Trot: en el trot, si es munta a l'anglesa, el genet s'inclina un poc cap avant i es mou dalt i baix amb el pas del cavall; en l'estil vaquer, el genet es recolza en l'arçó del darrere i es manté assegut. En ambdós estils de muntar, el genet es manté assegut quan va a galop, però en el galop estès, quan es munta en cadira anglesa, adopta una posició en la qual la part superior del cos s'inclina cap avant i les natges s'eleven de la cadira mantenint-se en l'aire, el que es coneix com posició de dos punts. El trot és en dos temps.
  • Galop: el cavall va en un moment amb les seues quatre extremitats en l'aire. El cavall galopa en un temps per al genet. Cal distingir entre el galop curt i el llarg.