Una societat es condemna a la perdició quan comença a confondre el rival polític amb l'enemic mortal. No sé si hem arribat a aquest punt en la política de molts països democràtics occidentals. Però el fet és que la divisió social, radical, es pot apreciar a Catalunya, a Espanya, a Itàlia, a Gran Bretanya, a Estats Units…
Cal distingir entre l'adversari i l'enemic. Bauman deia que posat que la política consisteix en l'acte de designar a l'enemic i combatre-ho, i atès que la sobirania descansa en la decisió, és evident que la condició de “un altre”, de “l'estrany” i en última instància de “l'enemic”, és l'acció política del sobirà, no el seu origen.

La política té a veure amb el consens, amb les cessions, amb el diàleg i amb la cerca de solucions pactades a problemes en principi insuperables. La política és la destinació, deia Napoleó. Montaigne parlava del negoci dels homes. La bona política és la que busca solucions per satisfer els interessos contraposats dels ciutadans. Abraham Lincoln deia que els problemes creats pels homes poden ser resolts pels homes.

Una de les incògnites en totes les èpoques és com serà el futur. Ningú ho sap. Gairebé sempre s'inventa però sempre té en compte el recorregut del passat. Ara que es publiquen tants llibres sobre el procés independentista a Catalunya convindria no perdre de vista la perspectiva històrica. Tot el que ha ocorregut pot tornar a passar. En el seu excel·lent llibre “Scots and Catalans, Union and disunion”, el gran historiador i hispanista britànic John H. Elliott diu que qualsevol que sigui el futur de les decisions que es prenguin a Escòcia i Catalunya, la història d'aquests dos països seguirà el seu curs durant molts anys. No hi ha solució ràpida o immediata a un desacord que s'ha fet palès al llarg dels segles.

S'han travessat períodes d'avinença i de confrontació. Les relacions entre Castella i la Corona d'Aragó mai van ser fàcils. Els greuges mutus comencen des del moment en què Fernando el Catòlic envidua de la reina Isabel. Castella es queda amb la conquesta i colonització del nou món i Aragó, València i Catalunya es queden al marge d'aquella gran empresa. Tots els Àustrias, des de Felipe II fins a Carlos II, no van aconseguir guanyar-se la complicitat dels vells regnes i van regatejar el jurar les seves constitucions. La decisió del Conde Duc d'Olivares d'acabar amb la singularitat catalana i la guerra dels Segadorsde 1640, li van costar el càrrec a l'home fort de Felipe IV. Olivares va caure i Catalunya va perdre aquella confrontació amb Espanya.

L'obsessió per la unitat espanyola va ser una de les causes que van portar a Felip V, el primer borbó espanyol, a promulgar el Decret de Nova Planta després d'haver derrotat al que quedava dels exèrcits austracistas que es van rendir l'11 de setembre de 1714. Començava una altra llarga etapa de greuges que, de moltes maneres i en diferents etapes, s'ha perllongat fins avui.

Mai les armes van acabar amb el conflicte amb Catalunya. I tampoc mai Catalunya ha sortit victoriosa dels seus enfrontaments amb Espanya. La present situació presenta moltes similituds amb històries ja viscudes. A un període de tensions i violències ha seguit un altre d'un cert enteniment i complicitat. Per interessos o per incapacitat de buscar altres alternatives. Potser l'única cosa al que es pot aspirar és a la conllevancia que oferia Ortega i Gasset. Només un greu conflicte europeu podria alterar l'equació.