Molts cops tinc la sensació que vivim distrets, que el “qui dia passa any empeny” esdevé el principal motor de Ia nostra agenda. Al maig del 68, ara que celebrem el cinquantenari, la gent va rebel·lar-se contra aquesta vida quotidiana, contra el metro-boulot-dodot, és a dir, viure només treballant, rutina rere rutina sense aspiracions vitals. Fins i tot, molts van abandonar llurs llocs de treball a fàbriques i oficines per ser lliures o replantejar-se una nova existència: “Je ne veux pas perdre ma vie a la gagner“ (Mai 68). No vull perdre la vida guanyant-me-la. Insatisfacció vital i generacional alhora.

Crec que avui, cinquanta anys després, estem pitjor, veig per exemple que la reforma horària farà tard perquè la tecnologia ja ha esborrat les fronteres entre treball i descans, entre feiner i festiu i estem oberts al sistema 24h, 7/7 dies. Connexió arreu, sempre produint i comprant, fent negocis, contestant emails. Certament hem creat un Frankenstein que depassa al seu creador. Molt preocupant si no ens hi posem ràpidament a combatre’l, si no ens despertem.

Aquesta hiperactivitat no és pas innòcua. Ans al contrari, ens força el motor, ens el revoluciona i ens l’acabarà cremant. Un primer efecte clar és aquest viure distrets, endormiscats (dormim molt menys) excitats per un excés d’informació, d'activitats , de contactes, etc. I dic distrets perquè vivim amb pilot automàtic i una acció tan simple com aixecar-se i mirar quin temps fa, s’ha deixat de fer per no dir altres gestos tan senzilles com mirar els arbres, les coses... o les persones!! Anem sempre de bòlit per fer mil gestions que com els marcians dels jocs són sempre substituïdes per unes de noves. Ser un Robinson esdevé impossible!!! Sempre venen a buscar-te a l’illa un paper, un formulari, un email, una obligació de fer-te present, de manifestar-te.

Potser com Bartleby, l’escrivent de l’obra mestra de H.Melville, caldrà començar a dir “m’ estimaria més no fer-ho” i dir no a tanta burocràcia disfressada en format fashion de xarxa i nova tenologia. Els pagesos han d’esporgar i més tard aclarir els arbres fruiters per obtenir bons fruits i nosaltres hem de fer com ells, hem de treure’ns llast. Fora tanta gestió estúpida, mesella, controladora i sí, com Bartleby, “m’ estimaria més no fer-ho“ i finalment no fer-ho. Je ne veux pas perdre ma vie a la gagner.