Fa pocs dies s’ha sabut que Barcelona no serà la seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA). Pel que sembla, hagués estat un revulsiu per a la ciutat i per extensió per a tot Catalunya, pels seus 900 empleats i la circulació directa i indirecta de persones i empreses que comporta un organisme d’aquest tipus. La veritat és que m’ha sorprès que a Barcelona tinguessin fins i tot reservat un edifici emblemàtic com el d’Aigües de Barcelona (AGBAR), en forma d’enorme supositori que s’il·lumina de colors i que, amb 33 pisos i 144 metres d’alçada, és el tercer edifici més alt de la ciutat. Fa uns anys vaig estar a l’EMA de Londres per a sotmetre’m a una entrevista de feina en una tasca no relacionada amb els medicaments. Durant dos dies sencers vaig llegir tot el que trobava sobre l’agència, des del nombre de treballadors fins a les funcions de cada secció, i imaginava què exigirien al titular de la plaça que s’havia d’ocupar. Al final, però, no em va servir prou. Els cinc entrevistadors van preferir a l’altre candidat al lloc de treball.

Fins que no vagi a la nova seu d’Amsterdam, l’EMA és situada a la petita illa dels Gossos de la zona de Canary Wharf (el moll dels canaris, per l’antany intercanvi de mercaderies des de les illes Canàries). L’antic moll, remodelat com a centre financer de Londres, i del món, és la seu de les firmes més importants com Fitch, J.P. Morgan, KPMG, MetLife, Moody's o Morgan Stanley. Recordo que l’ambient als carrers era d’un elitisme espatarrant, amb moderns edificis de vidre, trens que circulen sense conductor, roba de feina d’Armani per amunt i esportius de superluxe pels carrers on el trànsit no és restringit. Fins que no marxi d’allí, l’EMA és a l’impressionant gratacels al Churchill Place, 25, amb 23 pisos i 130 metres d’alt. Per tant, a Barcelona hagués guanyat en alçada!    

Un altre tema que em ve relacionat amb l’EMA és si les institucions han fet tot el que era possible per competir amb altres ciutats candidates per a ubicar la nova seu, forçada per haver d’abandonar Gran Bretanya degut al Brexit. No cal estar molt al corrent per deduir que l’ambient polític no jugava gens a favor de la candidatura de Barcelona com a nova seu. Però tampoc no hem d’oblidar que qui liderava la candidatura era l’estat espanyol, donat que la Unió Europea es basa en els estats. I dubto que Barcelona gaudís d’un entusiasta suport.  

Des de sempre, el govern espanyol ha estat reticent a què a Catalunya s’instal·lin empreses o institucions poderoses. És el seu procediment habitual. Repassem uns quants exemples. Quan el 1950 es va constituir la SEAT (Sociedad Española de Automóviles de Turismo) amb la pretensió de construir la fàbrica de cotxes a la Zona Franca de Barcelona, el govern espanyol va pressionar a la FIAT (el soci tecnològic) per tal de què la instal·lació es construís a Cartagena. Quan a la dècada de 1980-90 Disney va voler edificar un gran parc d’atraccions a Vila-Seca i Salou, el govern espanyol va maniobrar descaradament per tal de què l’obra no tirés endavant. Tot i els desitjos dels americans finalment, cansats de tantes pressions, van anar als afores de París. I pel Jocs Olímpics de Barcelona 1992, la ràbia del govern espanyol, aleshores en mans socialistes, va ser contrarestada amb l’Expo de Sevilla i la construcció del primer tren d’alta velocitat entre Madrid i Sevilla, contra el criteri més lògic que era el d’unir les dues ciutats espanyoles més importants, Madrid i Barcelona que, vergonyosament, no van estar connectades fins el 2008 (Lleida es va connectar amb Saragossa-Madrid el 2003). I el 2005, quan Gas Natural va voler comprar ENDESA, se’n recorden de la frase d’Esperanza Aguirre, aleshores una de les màximes dirigents del Partit Popular, que va dir que preferia que ENDESA fos alemanya abans que catalana? Per cert, també l’expresident del PP Aznar va reafirmar que la compra d’ENDESA per part de l’alemanya E.O.N. era l’opció “més intel·ligent”. I ja no parlem del boicot als productes catalans, encapçalat per l’actual president espanyol Rajoy, i la recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya!

I així fins als nostres dies. El decret exprés signat pel govern espanyol per deslocalitzar les empreses amb seu a Catalunya és un desig llargament esperat. Des de fa molts anys, l’ideari del PP, i del PP català, així com del PSOE, amb l’aprovació del PSC, ha estat el de centralitzar el poder econòmic i financer a la “vila y corte” de Madrid. Ara, aprofitant l’ocasió, han vist complerts els seus somnis i, descaradament, han forçat les empreses catalanes amb mercat per tot Espanya a instal·lar la seu social fora de Catalunya. Moltes d’aquestes reconeixen haver rebut pressions. Fins i tot la SEAT va fer públic que el rei d’Espanya, el mateix que va institucionalitzar el “a por ellos”, havia maniobrat per foragitar l’empresa de Catalunya. Els únics que han resistit han estat les empreses estrangeres, una prova més que les pressions existeixen.

Amb aquests precedents, la defensa per part del govern espanyol de la candidatura de Barcelona com a seu de l’EMA (Agència Europea del Medicament) era poc més que un gest fals, una mentida. No tenien ni voluntat ni entusiasme. Que volen malmetre Catalunya ho demostren a la mínima ocasió. Només cal veure amb quina diligència el ministre de Cultura ha donat l’ordre per tal de què les obres d’art del Museu de Lleida siguin traslladades fora del museu. La ràbia els encega!