Hi ha moltes i divertides interpretacions sobre qui és el pare de la magnífica temporada que ha situat al Barça com a millor equip d'Europa i probablement del món. Una resposta inequívoca és Leo Messi, que ha estat la marca de qualitat continuada en les últimes quatre Champions guanyades pel Barça. Seria temerari no atorgar-li la cinquena Pilota d'Or. Una altra paternitat indiscutible és l'encert dels entrenadors des que Rijkaard va començar a fabricar un equip guanyador. El van seguir Guardiola, Tito Vilanova i Luis Enrique.

Tata Martino va fer el que va poder però potser no va entendre les aigües que solquen les profunditats del barcelonisme. Són pares també les dotzenes de jugadors que han desfilat pel primer equip en aquest segle d'explosió victoriosa. Xavi, Ronaldinho, Iniesta, Busquets, Valdés, Neymar, Suárez, Piqué, Bravo, Ter Stegen, Belletti... I els presidents, des de Laporta a Bartomeu passant per Sandro Rosell. També la paternitat recau plenament en els milers de socis i els milions de simpatitzants repartits per l'ample món i que viuen pendents de les atzaroses peripècies de l'equip.

El Barça és un dels més grans fenòmens globals. Som pares també l'estament mediàtic en les seves variants informatives, d’opinió, i editorials? Sí. En els nostres encerts i en les nostres valoracions injustes. És una paternitat més diluïda perquè es gesta en centenars d'hores de tertúlies a la setmana, infinitat d'articles, posicionaments subjectius, desqualificacions precipitades… És tal la massa crítica d'opinions que genera el Barça que de vegades penso que perd influència. Però la grandesa està precisament en què tot es pot rescatar amb un clic a Google. També la col·lecció de portades, articles, declaracions vàries, d'aquest mateix any. La condició humana ressalta més les seves fragilitats i la seva banalitat en les passions que envolten al futbol.

Article original: Foixblog.com