Pujo les escales que van de la cafeteria al vestíbul amb el tallat a la mà, avui no tinc temps de fer-lo amb l’Àngels. Avui me’l prendré davant l’ordinador, massa feina acumulada. De sobte sento que algú diu el meu nom, em giro, però d’entrada no reconec a la persona que em crida. És un noi jove i ben plantat, s’apropa i m’explica que jo havia estat mestra seva, a l’escola quan era petit. Començo a situar-lo, m’envaeix una satisfacció enorme que em fa pujar les llàgrimes des de l’estómac. Em faig gran. Parlem una estona, està bé, estudia Administració i Empresa a la Universitat. Diu que es recorda de les meues classes, especialment dels meus contes. Ens acomiadem amb una llarga abraçada. A casa seva tots estan bé, la seua germana, encara a l’institut, també vol fer estudis universitaris. Quan entro al despatx els meus companys em pregunten què em passa. Els dic que avui ja no faré res més de bo. Feina feta.

Ens creuem per les escales de la facultat, jo baixo pensant en tot el que he de fer, ell puja enèrgic, amb ganes de saber més. Només mirar-lo m’adono que el conec, reconec la seua cara però no el seu cos, ni la seva alçada. S’atura en sec, ens mirem i ens saludem amb carinyo. Estudia Educació Social pel matí, a la tarda treballa amb els joves del seu poble i en el temps que li queda lidera una associació d’estudiants universitaris que treballa per defensar els valors de la interculturalitat en un panorama massa homogeni. El felicito i li dic obertament que em sento molt orgullosa d’haver estat mestra seva. Un grup de noies l’espera al replà, les entenc. Baixo les escales repetint el seu nom, s’ha fet gran, però la mirada és la mateixa. Estic convençuda que serà un bon educador social, quan el torni a veure li diré.

Es va presentar al meu despatx com a voluntària per donar un cop de mà en l’organització del Mercat de Tecnologia. El seu rostre em resultava familiar però no sabia perquè. Vam estar tot el dia juntes. Aquella nit no podia dormir i pensant en res vaig trobar la resposta. Era molt petita i no li feia cap gràcia anar a fer pipí sola, el monstre del lavabo l’esperava amagat al forat. Cada matí, a l’hora del pati, li portava un conte i li explicava mentre ella s’asseia al tron. Els contes li afluixaven la bufeta i la por. Cada vegada que acomiadàvem un riu ho celebràvem juntes. Ara estudia Enginyeria Electrònica. Aquest cop sóc jo qui l’ha reconegut, ella tot just em recorda. Em fa un somriure amable i em diu: “Si els mestres de l’escola sabessin que estic a la universitat, fliparien!”. Tenia raó, flipem, flipem molt.

Aquests encontres no tenen res d’especial, estic segura que hi ha una pila de mestres que en fan col·lecció d’anècdotes com aquestes. Però aquestes dies, tristos i rabiosos, pensar en ells m’ha reconfortat. Ells representen l’altra cara de la moneda. Són fills de parelles valentes i fortes que en el seu moment van prendre una de les decisions més difícils que es poden prendre. Marxar, deixar-ho tot enrere, per anar a buscar un futur millor per als seus. Ells se n’han sortit, i no ho tenien fàcil, gens fàcil.

Eren molt petits i estaven espantats quan van arribar de la mà de la seua mare a la porta de les escoles Pompeu Fabra i Ignasi Peraire de Mollerussa. Ara som nosaltres que estem espantats, i ens anirà bé agafar-nos de les seues mans per adonar-nos que no ho hem fet tan malament, que malgrat tot la remor persisteix.

Gràcies Ibrahim, Ahmed i Sara i disculpeu-me si he fet públic un instant de la vostra història, no ho he pogut evitar. L’ocasió s’ho mereix. Gràcies.