Ja sabeu que el pressupost de la Generalitat, com el de la resta de Comunitats Autònomes (CC.AA) de règim general, s’alimenten de les transferències rebudes de l’Estat, més o menys com els Consells Comarcals o els municipis petits, on les transferències rebudes d’altres administracions són la font principal de finançament, això significa que les competències fiscals de la Generalitat, és a dir impostos propis importants, són nul·les i vivim de la benevolència i generositat del govern central. No hem de confondre competències amb poder fiscal, podem tenir moltes competències sense poder fiscal, com passa ara. I què significa això de tenir moltes competències i no tenir poder fiscal? Doncs, que a la pràctica som com a sucursals del govern central perquè la gran majoria de recursos que manegem, un 70-75% si no tenim en compte els crèdits subscrits per la Generalitat amb el govern central via el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) i els préstecs directament signats amb les institucions financeres, són de l’Estat espanyol, en definitiva, no són diners propis, per això el d’actuar com a sucursals. Perquè m’entengueu, a nivell de model de finançament no hi ha molta diferència entre el president Torra i la Tere Cunillera.

Moltes coses posen de manifest el que diem però n’hi ha dos que són del tot determinants. Una, com que moltes d’aquestes transferències són participacions en els tributs de l’Estat (bàsicament IRPF i IVA), i com que resulta que les liquidacions definitives dels impostos esmentats tarden dos anys, dos anys i mig, a elaborar-se els diners també es reben dos anys tard. Ara us preguntareu què és el que passa durant aquests dos anys, no es reben diners perquè els impostos no estan liquidats? SI, es reben bestretes a compte de la liquidació definitiva i clar, si la bestreta rebuda es superior a la que s’ha de liquidar la Generalitat té que tornar la diferència, aquesta és la porqueria de finançament que tenim. Dos, fa sis mesos van pagar l’IRPF i allí hi havia dues quotes una autonòmica i un altre estatal, hom pot pensar que l’autonòmica és queda aquí a Catalunya i l’altra va cap a Madrid, doncs, no, les dues van cap a la capital del regne i després via bestreta, primer, i liquidació definitiva després, ja arribaran, però es que això mateix passa amb un impost cedit com és l’impost del Patrimoni, un tribut cedit el 100% a les CC.AA, que també es paga a Madrid i després ja tornarà la recaptació.

No estic justificant les polítiques de retallades socials dels governs Mas i Puigdemont, no, només em vull centrar en aquesta escombraria de poder fiscal que tenim i tenen les altres CC.AA del mateix règim general. Mai ni el govern  Zapatero, ni el del Rajoy ni ara el de Sánchez, han plantejat un model de canvi estructural d’aquest de finançament, l’únic que parlen es de fer-los-hi arribar més diners via FLA (s’han de pagar interessos) o incrementant les transferències, però mai en cap cas s’ha parlat en el si de la Comissió de Política Fiscal de dotar a les CCA de més poder fiscal i polític. Parlar d’un nou Estatut que no incorpori aquest poder fiscal i polític és contar acudits per ignorants.

Fa pràcticament quatre mesos que s’han liquidat les xifres dels impostos rebuts com a bestretes de l’any 2016 i a Catalunya hem de rebre 1.650 milions més dels que ens van anticipar, no és una xifra petita perquè supera el 5% del pressupost total, però si tenim en compte el que Catalunya aporta a l’Estat i el que rep d’aquest la xifra esmentada hauria de ser molt més alta. Ho veureu fàcil amb aquest últim quadre que relaciona, per CC.AA, la capacitat fiscal de cadascuna per habitant i el que reben en euros, així mateix, per habitant.

LIQUIDACIÓ MODEL FINANÇAMENT 2016

Font: Generalitat de Catalunya

En resum, cada català, al 1916, va aportar 2.663€ i en va rebre 2.380€. L’injust d’aquest model de finançament del 2009 no es evident només en que les comunitats que aporten més són les que menys reben, trencant el principi d’ordinalitat, sinó que les diferències de renda entre comunitats riques i pobres s’ha agreujat des de l’aplicació d’aquest model, la qual cosa significa que la solidaritat pretesa del model no es veu per enlloc.