L'octubre del 1962 la Unió Soviètica va col·locar míssils nuclears a Cuba que podien arribar a la Costa Est dels Estats Units. John Kennedy va ser pressionat pel Pentàgon perquè reaccionés militarment, tot i el risc d'una guerra total amb la Unió Soviètica de Khrusxov. És coneguda la seva reacció basada en el fiasco de la invasió de la badia de Cochinos l'any anterior.

Però com recorda Margaret MacMillan al seu llibre 1914, de la pau a la guerra, Kennedy acabava de llegir Els canons d'agost, l'extraordinari relat de Barbara Tuchman de com Europa va cometre els errors garrafals que van conduir a la Gran Guerra. Kennedy i el seu germà Bob van decidir obrir negociacions amb Moscú i el món es va allunyar del precipici i va recuperar la tibant tranquil·litat de la guerra freda.

Barbara Tuchman té, a més, una tesi que parla de com els governs, en qualsevol lloc o període de la història, saben perfectament el que no han de fer i, malgrat això, ho fan causant un greu dany als seus propis interessos. Per provar les seves afirmacions es remunta a Troia i acaba a Vietnam passant per l'imperi de Felip II i els totalitarismes del segle passat. La saviesa política, que podria ser definida com l'exercici del judici actuant des de l'experiència i amb l'ajuda del sentit comú i la informació solvent, desapareix quan només es persegueix una idea a la qual totes les altres han de sotmetre's.

Aquesta marxa de la bogeria la vivim des de que els governs d'Espanya i Catalunya han desplegat els seus actius polítics, legals i emocionals en una confrontació que saltarà als carrers catalans i es contestarà des de l'Estat amb l'imperi de la llei i amb discursos constitucionalistes que ignoren la magnitud del desacord, de la desafecció i de l'acumulació de pors col·lectives en els actors polítics de les dues parts en litigi.

Encara hi ha temps de redreçar el rumb, deia el dilluns el president Rajoy, després d'haver pertorbat el cap de setmana al Consell d'Estat i al Tribunal Constitucional, que van haver d'estudiar a corre-cuita la llei de Consultes i el decret de convocatòria del President Mas. La resolucions es van produir en qüestió d'hores en uns òrgans que acostumen a prendre's setmanes i mesos per emetre les seves sentències. Parlar a través de la llei és propi dels jutges. Però un polític ha de manejar també la paraula, l'aproximació, el pacte i l'acord que arriba sempre després de negociacions en les quals tots cedeixen alguna cosa.

És incomprensible que el President de la Generalitat hagi actuat amb l'astúcia del que pretén enganyar a l'adversari. Rajoy no ha estès cap mà. Però Mas ha actuat tot esperant que l'Estat donés per bona una iniciativa que amaga un parany que consisteix a proposar una consulta per demanar l'opinió dels catalans, quan en realitat és un referèndum d'independència com interpreten tots els mitjans de comunicació internacionals.

L'astúcia en no cridar a les coses pel seu nom ens ha portat a aquest punt de confrontació que té difícil tornada si els dos protagonistes -Rajoy i Mas- no són conscients que el dany que es va a causar a Catalunya i a Espanya trigarà temps a reparar-se.

Està en marxa alguna cosa així com una guerra preventiva que en el cas de Rajoy s'expressa en la sacralitat de la Constitució i la visió de Mas es concreta en la voluntat d'un poble que va sortir al carrer per confirmar al seu Govern. Vigilem amb la política que es fa al carrer perquè és un substitut que es pot convertir en populisme i neutralitzar als qui van encoratjar les aglomeracions perfectament organitzades. I cura també amb les guerres preventives, que Bismarck qualificava com un suïcidi per por de la mort.

Els daus han començat a rodar i els escenaris immediats són impredictibles. No existeix unitat política a Catalunya i sí que es dóna entre populars i socialistes a Madrid. No cal oblidar que quatre dels nou membres del Consell de Garanties Estatutàries van votar en contra de la llei de Consultes. Mas i Junqueras l'han donat per vàlida sense tenir en compte que emprendre un trajecte cap a la independència sense un consens intern més sòlid té els seus riscos. Com també és insegur políticament que es pugui organitzar un referèndum en poc més de 40 dies.

Cal proveir la intendència pròpia d'un esdeveniment d'aquestes característiques i, alhora, garantir un debat obert i ampli sobre les conseqüències d'una ruptura amb Espanya. Passarà el que hagi de passar, i el 9-N no acabarà el món. Potser és massa tard però abans d'entrar en una refrega política d'aquesta magnitud i abans de trencar les vaixelles artesanals de les cases respectives, convindria esgotar totes les possibilitats per parlar i buscar punts de trobada que evitin la catàstrofe. Mes està acorralat, però Rajoy no pot destruir-ho políticament sense abans intentar la penúltima ocasió per tendir un pont i sortir a la seva trobada

El problema, seguint a Tuchman, és que els dos saben que no transiten per la via adequada i, no obstant això, segueixen endavant pensant que sortiran victoriosos dels seus envits. S'equivoquen els dos.

Article original: Foixblog.com