Fa escassos dies es va constituir el  Consell Municipal de Patrimoni de l’Ajuntament de Lleida, un organisme de tipus consultiu que ha de vetllar —veurem fins on el deixen— pels destins del patrimoni cultural de la nostra ciutat. Llegint la llista de noms que l’integren, ràpidament t’adones que hi ha noms històrics, amb solvència contrastada i reconeguda trajectòria. S’hi troben a faltar veus noves, saba fresca, i, com acostuma a passar, més dones. I no serà perquè no hi hagués bones candidates a l’hora de fer els nomenaments.

En tot cas, les no nomenades poden estar contentes perquè s’estalviaran compartir taula amb un personatge com Mariano Gomá, membre d’una il·lustre nissaga lleidatana d’arquitectes i persones vinculades a la cultura. Una d’aquelles famílies. Sí, d’aquelles, de les de tota la vida. Les del carrer Major i la plaça de Sant Joan. Les de les institucions i organismes de poder com el Caliu Ilerdenc, al qual va pertànyer el pare de Gomá i des d’on el funest leridanismo s’escampava i es difonia. Eren els anys en què Lleida, segons deien, no era “ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”, tot cercant una desnaturalització que pretenia reforçar la seva espanyolitat i allunyar-la de la resta de Catalunya.

Segons diuen, més d’un a la Paeria està fascinat perquè el senyor Gomá sigui membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, ja que això pot ajudar de cara a la declaració de la Seu Vella com a patrimoni mundial per la UNESCO. Tanmateix, sembla que a ningú de l’equip de govern li importi que, aquest mateix senyor, sigui el flamant nou president de Societat Civil Catalana, una entitat finançada de manera opaca que, fins fa ben poc, era presidida per algú que es vanagloriava d’haver estat amic de Blas Piñar. Algú, a més, que assistia a actes de la Fundación Francisco Franco i que, segons sembla, feia servir la xarxa per amenaçar independentistes emparant-se en l’anonimat. Jordi Borràs explica que Societat Civil Catalana va ser fundada pel nucli dur de Somatemps, una entitat d’extrema dreta amb la qual ha col·laborat un altre il·lustre membre del Consell Municipal de Patrimoni, l’historiador Óscar Uceda, militant de Ciutadans i espòs d’Ángeles Ribes, regidora del mateix partit a la Paeria.

Gomá ha acaparat protagonisme aquests dies per haver estat l’autor d’un parell de tuits, un de contingut masclista dirigit a la diputada de la CUP Anna Gabriel; i l’altre, de to més torrentià, en què semblava llençar la canya de forma barroera a l’Ona Carbonell. “Ponme wats, please”, li va dir a l’esportista, mentre li facilitava el seu número de mòbil. Així, a pèl. Quan l’alcalde Àngel Ros afirma que no li consta que Gomá sigui masclista, dóna la raó a l’escriptor Francesc Serés, qui darrerament ha criticat l’estultícia política que ho impregna gairebé tot a la nostra ciutat. I quan la Paeria permet que algú com Gomá romangui als organismes adscrits a la institució, està normalitzant a una persona que ha fet coses que no són normals. I, de retruc, està normalitzant a una organització, Societat Civil Catalana, que té ben poc de normal.

Com no s’ha destituït a Gomá de forma fulminant a partir del moment en què van sortir a la llum aquests tuits infectes i reprovables? Com és que l’oposició en bloc no ha fet pinya i més soroll per demanar la seva expulsió? Un consell dedicat al patrimoni i la cultura ha de tenir entre els seus membres un home, un mascle, a qui li costa poc no respectar les dones? Els lleidatans i les lleidatanes no s’ho mereixen. El patrimoni i la cultura, tampoc.