La columna

La columna

«A por ellos»: Sixena i el 155

21-11-2017
«A por ellos»: Sixena i el 155

De cara a barraca: aprofitar la debilitat d’un govern anorreat per aconseguir que les obres de Sixena puguin sortir de Catalunya és una operació mesquina i miserable. És un capítol més del «A por ellos». Servir-se de l’autoritat ministerial que ara mana a la Conselleria de Cultura per aconseguir-ho, significa posar una nova càrrega de dinamita a la base del nostre autogovern. Si el Ministerio s’hi posés bé en tot això, seria un nou saqueig institucional. Seria un altre espoli de drets. Una nova misèria democràtica. Seria un botí de guerra. D’aquella guerra moderna que es fa sense pistoles. I si es fa, s’estarà ignorant, menyspreant i desdenyant la llei catalana del patrimoni cultural, que impedeix aquest trasllat.

Si féssim un símil amb el mon de l’esport, això de Sixena seria com un partit de futbol en què jugues amb un jugador menys des del minut 1. I amb la teva porteria molt més gran que la de l’equip que juga a casa. El gran argument de la jutgessa de primera instància ha estat doble. Primerament, incloure tots els béns mobles —per naturalesa, béns que es poden moure— en la declaració de Monument Nacional que el monestir de Sixena va obtenir el 1923. És a dir, des dels retaules, fins a les forquilles de la cuina. Tot. I per blindar-ho encara més, la jutgessa també va dir que tant els retaules con les forquilles no eren béns mobles, sino immobles —per naturalesa, béns que no es poden moure. Això implica que forquilles i retaules són, al seu criteri, parts indissociables de l’edifici, com ho podria ser un capitell o un mur sencer. Ens trobem, a totes llums, davant una nova mostra del forçament de la llei per fer-la dir allò que un vol que digui.

L’argumentació de la jutgessa Carmen Aznar, tanmateix, és molt dèbil. Mai fins ara s’havia aplicat en territori espanyol i, a més, hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que la contradiu completament. I hi ha casos al mateix Aragó que farien enrojolar a qualsevol: a la basílica del Pilar de Saragossa —Monument Nacional, des del 1904—, entre 1979 i 1981, es van fer tres subhastes de joies que havien estat donades pels fidels, algunes de feia segles. Es van recaptar cinquanta milions de pessetes de l’època. Joiells d’or i materials nobles, amb diamants i altres pedres precioses. Objectes amb un valor pecuniari important, però amb un valor historicoartístic encara major. Per què un vestit de Sixena o les esmentades forquilles són inseparables del monestir i, en canvi, aquelles joies del Pilar van vendre’s sense problemes?

La venda de béns mobles procedents de Monuments Nacionals ha estat una constant durant bona part del segle XX a Espanya. Estem parlant de retaules, escultures, tapissos, calzes o creus processionals. Si es van vendre, deu voler dir que aquests objectes no formaven part de les declaracions que afectaven als edificis que els contenien. La llei deia que, perquè en formessin part, la declaració de l’edifici havia de dur un annex amb la relació de béns mobles que quedaven afectats per la protecció. Naturalment, la declaració del monestir de Sixena del 1923 no té aquest annex.

La sentència que justifica aquest trasllat del Museu de Lleida al monestir de Sixena és de primera instància, amb la qual cosa queda per veure que diran l’Audiència i, sobretot, el Tribunal Suprem. Fem ciència ficció. Posem per cas que les obres ara surten cap a l’Aragó. I posem per cas que la part catalana guanya el recurs a l’Audiència d’Osca. Decretaria aquest tribunal una execució provisional, com es vol fer ara, per traslladar novament les peces a Catalunya a l’espera de la sentència del Suprem? Per què hi ha tanta pressa a fer que les obres arribin a l’Aragó? A què es deu aquesta precipitació? Unes obres d’art no poden moure’s amunt i avall en funció de decisions judicials capricioses, com és el cas d’aquesta execució provisional. Les execucions provisionals s’entenen en contextos en què hi ha un cert perill de no complir-se allò sentenciat, però no en un cas en què les parts implicades són administracions públiques.

Un diari aragonès preguntava aquests dies en una enquesta si s’havia d’aprofitar la conjuntura del 155 per forçar Catalunya al lliurament de les obres, i ho feia seguint un corrent d’opinió popular que beu de l’esmentat «A por ellos». A aquest corrent s’hi ha abonat l’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español, que ho ha esbombat a través d’un dels seus habituals pronunciaments mediàtics. No oblidem, en aquest sentit, que l’avís que el jutge substitut ha tramès al Ministerio de Cultura demanant-li que aprofiti el 155 per enviar les obres cap a Sixena, es basa, precisament, en un requeriment previ de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Hi ha dits que assenyalen el camí. Però hi ha camins que et poden portar cap a llocs equivocats.

Alberto Velasco
Historiador de l'art

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31