La columna

La columna

Quan les xifres no són importants

19-09-2017
Quan les xifres no són importants

És realment important saber, amb total exactitud, quanta gent es manifesta l’11 de setembre? Hauria de ser suficient en copsar els ànims de la gent, la pacífica mobilització, l’ocupació de nombrosos carrers i l’esclat del simbolisme que representa. Personalment crec que ens barallem per determinar si aquest any s’ha manifestat tanta gent, o més o menys que l’any anterior per, a partir d’aquí, treure’n conclusions. Que si es vota en referèndum, guanyarà el sí a la independència o que el suflé independentista ha baixat. Si ens capfiquem només en les dades, i no en el missatge, ens pot ocórrer com al diari ABC. S’han cregut tant les seves pròpies mentides que, enguany, han anunciat que el nombre de participants havia baixat respecte la xifra donada per ells mateixos en l’any 2014 (800.000 persones menys). Comparant-ho amb les xifres donades i publicades pel mateix diari, el 2014 es van manifestar 520.000 persones. El resultat és grotesc. Aquest 11 de setembre s’han manifestat a Barcelona un nombre negatiu de persones. -280.000 persones, sí en negatiu! Ajudeu-me, si us plau. Sabeu com es poden manifestar no 0, sinó -280.000 persones pel carrer?

La més absurda, però, la de la vicepresidenta espanyola Soraya Sainz de Santamaria. A la Via Catalana de l’11 de Setembre de 2013, la dama va etzibar allò de la “majoria silenciosa” per negar l’èxit de participació. La diligent política comparava els que es manifestaven amb els que no. És cert que més gent es va quedar a casa que no va anar a manifestar-se. Un milió i mig es van manifestar i uns sis milions no hi van assistir. El més sorprenent fou que, al 12 d’octubre del mateix any, no va usar la mateixa comparativa en relació als assistents a la manifestació per la unitat d’Espanya a la plaça Catalunya (uns quants milers) amb el total d’habitants de Catalunya.

La gran vicepresidenta, en una gran jugada verbal, va donar carnassa a la caverna mediàtica. La “majoria silenciosa” va ser portada a tots els diaris de dretes, i fins i tot en els que, abans, eren d’esquerres, com El País, per negar l’alta participació a la manifestació. Encara que la dona en qüestió és molt espavilada, la frase no és una novetat. El 1919 ja la va usar el president americà Warren Harding durant la campanya electoral i, després, el 3 de novembre de 1969 pel president Richard Nixon per amagar la realitat de les manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Les manifestacions per si soles no serveixen de res, més enllà de “manifestar” un cert ànim col·lectiu que, després, s’ha de traduir en altres escenaris, digueu-li votacions o altre tipus de mobilitzacions. Per això, entossudir-se en el nombre exacte de persones que hi assisteixen no té sentit. El 12 de juny de 1982, a Nova York es van manifestar un milió de persones contra les armes nuclears. Aquesta manifestació és considerada la més multitudinària dels Estats Units. Un milió de persones manifestant-se per a una població local (aleshores) de set milions de persones! (i 231 milions de tot el país). I a Caracas (Veneçuela), l’1 de setembre de 2016 es van manifestar un milió de persones contra el president Maduro. Una manifestació exultant i exitosa segons els organitzadors en aconseguir ser la més multitudinària en tota la història del país. I això que es va manifestar el 3% de la població!

A tot Catalunya, quanta gent es manifestava deu anys enrere per l’11 de Setembre? Mil persones? Que en els darrers anys hi assisteixin cinc-centes mil persones significa que alguna cosa passa. I que se’n manifesti més, el doble o el triple, hauria de fer saltar totes les alarmes, especialment les del govern espanyol. Les paraules de la vicepresidenta demostren això, que és tan espavilada que, ara, li espetegaran als morros i no sabrà per què.

Però l’important no és el nombre de persones que es manifesten, sinó allò que les uneix en una causa comuna. El 28 d’agost de 1963, Luter King va pronunciar el seu famós “Tinc un somni” a Washington DC. El discurs va passar als annals de la història de la llibertat dels negres i va obligar a aprovar una llei d’igualtat entre blancs i negres, la Llei de Drets Civils. Aquella gesta va ser, també, determinant perquè li concedissin el premi Nobel. Doncs bé, el discurs el va pronunciar davant de, només, 250.000 persones. En aquells anys, als Estats Units vivien 179 milions de persones, dels quals uns 18 milions eren negres. Si fem cas de la proporcionalitat dels assistents respecte el total d’habitants, Luter King no s’havia de menjar una rosca. I mira, cinquanta i escaig anys després, encara es parla d’aquella manifestació i les seves repercussions. 

Per tant, no ens perdem en futileses de números. Que, a una manifestació assisteixi molta gent pot ser engrescador a l’hora de fer la foto, però el que determina el seu èxit final no és el nombre de gent congregada, sinó com es vehicula després aquesta unió vers un fi comú. Però no sigueu cofois. Si, per molts milions que es manifesten, no es participa en cap mecanisme efectiu que demostri el pes palpable que la manifestació simbolitza, s’haurà perdut el temps.

Salvador Giné

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31