Us en recordeu de la darrera vegada que algú us va dir que NO? Un NO contundent, decidit, definitiu –o potser ho semblava- un d’aquells que foten, vaja! Jo ara que hi penso no sé quin va ser el darrer però sí que en recordo un d’aquests que dic, un NO emprenyador si més no, perquè tot apuntava que fos que sí.

I què passa quan et diuen que NO? Doncs depèn, clar! Depèn de si passa en l’àmbit laboral i t’etziben allò de “no ets la persona que s’adequa al perfil que buscàvem”. És greu.  O és en el terreny sentimental i també va seguit d’una frase tan rància com: “ets una persona fantàstica i m’agrades molt però NO sortiria bé”.  I t’emportes un desengany. O depèn de si no t’hi jugues tant com la feina o el cor, i només es tracta d’un “NO i punt!” que no anirà més enllà de quedar-te a casa una nit de farra que prometia. Enrabia i empudega, això sí, ja ho sé.

Posem-hi totes les situacions que vulguem i totes les circumstàncies que ens vinguin al cap, però NO és NO.

I què fas després de rebre el NO a la teua proposta, projecte, declaració d’intencions,  etc.? Doncs patir l’enrabiada, la desil·lusió, el rebuig, la decepció, fins i tot el ridícul...  i cadascú a casa seva. No t’hi volen!

No fa gaire, l’aspirant a presidir el govern d’Espanya va rebre un NO com una casa. El segon en poc temps. Segons ell, havia entès ben bé “totes les parts del NO” del discurs de negativa. Ens quedem molt més tranquils, oi? Vés a saber, si no les arriba a entendre!