La columna

La columna

Sixena: la veu dels experts

11-04-2017
Sixena: la veu dels experts

Escric això el dia després d’haver participat en una taula rodona a l’Institut d’Estudis Catalans sobre els litigis pels béns artístics del monestir de Sixena, organitzada pels Amics de l’Art Romànic i moderada per la seva presidenta, Francesca Español, reconeguda historiadora de l’art medievalista de la Universitat de Barcelona. També s’hi van asseure a la taula Pilar Bayarri, cap dels serveis jurídics del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Pere Rovira, responsable de l’àrea de pintura mural del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya; i Mireia Mestre, cap de l’àrea de conservació-restauració del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

L’esdeveniment tenia interès no només per la vigència i actualitat del tema, sino perquè era el primer cop que tècnics del servei de restauració de la Generalitat i del Museu Nacional d’Art de Catalunya participaven en un acte d’acte d’aquest tipus. Hi havia molt interès per escoltar-los, ja que Rovira és tota una autoritat en matèria de restauració de pintura mural, i Mestre és la cap del servei que vetlla per la bona conservació de les pintures murals que avui estan en disputa. A més, Mestre va ser un dels pèrits que el museu va presentar al judici celebrat a Osca. Hi havia molta expectació per sentir el parer d’ambdós sobre la qüestió, i d’aquí que la sala Pere i Joan Coromines de l’IEC fos ben plena d’historiadors de l’art, conservadors-restauradors, aficionats en general i també alguns periodistes.

No resumiré per complet l’acte, ja que es van comentar moltes qüestions que hom pot resseguir a partir del que ha publicat la premsa en els darrers mesos. Únicament em centraré en algunes de les qüestions que sobten més als especialistes i que van centrar bona part del debat posterior. Una d’elles és la següent: què pensen els tècnics aragonesos del trasllat de les pintures murals decretat per la jutge d’Osca? Si autoritats de prestigi internacional tan rellevants com Gianluigi Colalucci o Simona Sajeva ho han desaconsellat, com és que a l’Aragó hi ha algun especialista que ha arribat a dir que el trasllat es pot fer sense problemes? Com es pot veure, una de les paraules que apareix a les dues frases anteriors és “trasllat”, la qual sura de manera permanent en el magma del debat que s’està donant als mitjans de comunicació. Però, per què parlem únicament de trasllat quan en realitat el problema no és només moure les pintures?

Des de l’Aragó, determinats sectors recorden que “les pintures” —així, en genèric— han viatjat diferents cops a Nova York i Londres per participar en exposicions, i que des de la seva arribada a Barcelona el 1936 han patit infinitat de trasllats i moviments. A la taula rodona d’ahir es va insistir molt en què a aquestes exposicions només han viatjat fragments de reduïdes dimensions i fàcilment desmuntables, mai el conjunt en la seva totalitat. I també es va remarcar que, entre els fragments que han viatjat, únicament ho han fet aquells que no van ser afectats pel foc del 1936, ja que no presenten les greus alteracions de la resta del conjunt. Aquests petits fragments, a més, presenten un bastiment diferent que permet els desplaçaments.

Un altre dels arguments interessants que es van exposar a la taula rodona és la naturalesa actual de les pintures. Des del seu arrencament han deixat de ser unes pintures murals, i malgrat haver-se traslladat a un suport de tela, no són una pintura sobre tela. A això hi hem d’afegir la manca de cohesió interna entre els diferents estrats que les conformen, que fa absolutament inviable el seu retorn als murs del monestir. Aquests estrats ja no són els propis d’una pintura mural, ja que han desaparegut les capes inferiors que donaven cohesió a la superfície pictòrica. Són com una pell que ha perdut la carn interior. A tot això hem d’afegir que les pintures van ser cremades, arrencades, restaurades i que se sostenen gràcies —en part— a les coles animals que es van utilitzar durant l’arrencament. El seu estat d’alteració és, a més, realment elevat.

Tots aquests handicaps es contraresten amb les excepcionals condicions d’humitat i temperatura de les que gaudeixen a la sala del Museu Nacional d’Art de Catalunya en què s’exposen, en la qual s’ha creat un microclima exclusiu per a elles i diferenciat de la resta d’espais del museu. Aquesta estabilitat és la que permet garantir la conservació de les pintures, i mai es podrà aconseguir en un monestir medieval, el de Sixena, que des de la seva construcció a finals del segle XII pateix greus problemes d’humitat. L’edifici es va aixecar sobre una llacuna, i els seus murs es troben plens de cristal·litzacions de sals acumulades amb el pas dels segles. Com es pot veure, parlar únicament de trasllat és tergiversar absolutament la realitat, ja que hi ha una multiplicitat de factors que desaconsellen la restitució de les pintures al monestir.

A això s’ha d’afegir que els responsables polítics aragonesos han mentit quan han dit que la sala capitular ja tenia el sistema de climatització instal·lat per a la rebuda de les pintures. Han instal·lat un de provisional que, a més, no han testat de forma adequada. De fet, si no és el sistema definitiu no els cal fer-ho. Els requeriments de conservació preventiva per a un espai tan problemàtic com aquell demanen que la climatització estigui uns quants mesos en funcionament abans de l’arribada de les pintures, per garantir l’estabilitat d’un sistema que no és pas tan senzill com els que tenim a casa. No es tracta de prémer el botonet de l’on i l’off. Els que treballem en un museu sabem fins a quin punt és difícil estabilitzar aquest tipus d’instal·lacions en edificis de nova construcció. Ara, imaginem-nos-ho en un edifici romànic amb problemes endèmics atestats des de fa segles. La ja mítica frase d’un dels arquitectes del Govern d’Aragó ho resumeix perfectament: “Para qué vamos a encender el horno si no tenemos el pollo dentro”. I es va quedar tan ample. Tampoc inciten a la confiança les escandaloses i deficients mesures de conservació preventiva implementades a la sala del monestir on s’exhibeixen els objectes retornats per Museu Nacional d’Art de Catalunya, les quals són impròpies de la museografia actual.

Tot plegat fa que els especialistes presents a la taula rodona es preguntessin sobre el perquè de l’obstinació d’alguns en continuar reclamant la restitució de les pintures murals a Sixena. I molts també s’interrogaven sobre el silenci gremial dels conservadors-restauradors aragonesos al respecte. La resposta és senzilla: ningú es vol fer de mal veure davant una qüestió tan polititzada com aquesta. A l’Aragó és un tema de la màxima prioritat del govern, i nedar contracorrent és abocar-se al suïcidi professional.

Segurament, tot això és molt difícil d’explicar en tuits de 140 caràcters, entrades de bloc incendiàries o en discursos polítics abrandats, però la realitat és aquesta. Una de les persones que més ha insistit en l’argumentari del trasllat sense tenir en compte els factors que hem descrit és la blocaire i historiadora de l’art Marisancho Menjón, la qual acaba de presentar un llibre sobre la tortuosa història de les pintures murals de Sixena durant el segle XX. Durant els darrers mesos l’autora ha anat avançant temes concrets del llibre des del seu bloc personal, cosa que li ha servit per erigir-se en veu autoritzada sobre qualsevol tema que té a veure amb el monestir de Sixena. A l’Aragó, tant si es parla de legislació patrimonial, d’arrencaments de pintura mural, com de conservació-preventiva de les pintures, sembla que la referència és Menjón. I això és preocupant. Certament, i sense negar-li els coneixements que té sobre la documentació contemporània que ens parla sobre l’“afer Sixena”, preocupa molt que en determinades qüestions es doni per bo el seu argument fal·laç de que les pintures poden moure’s perquè ja s’han mogut altres cops. Plantejar la qüestió en aquests termes és reduccionista, imprudent i temerari, ja que prioritza la possessió i propietat per davant de les qüestions de conservació preventiva.

Fins i tot, sembla que l’argumentari li ha comprat Guillermo Torres, el professor de l’Escola de Restauració d’Osca que ha fins ara ha estat l’únic que ha gosat contradir Colalucci i Sajeva, els dos màxims experts mundials en conservació-restauració de pintura mural, no ho oblidem. El més greu de tot plegat és que Torres, que és la persona que el Govern d’Aragó ha designat per coordinar l’hipotètic trasllat dels murals des del museu català a Sixena, no té un pla. Així ho va reconèixer al documental que el programa 30 minuts de TV3 va emetre recentment sobre el tema. I sembla deduir-se el mateix de la documentació que la part aragonesa ha presentat al jutjat, en què es comenta que l’operació no es podrà fer sense la col·laboració dels tècnics del Museu Nacional d’Art de Catalunya. No s’entén, en aquest sentit, que els tècnics aragonesos encara no s’hagin posat en contacte amb els seus homònims catalans per conèixer a fons la precària situació de les pintures, els resultats de les mil analítiques efectuades i les conclusions dels estudis científics encarregats a institucions de prestigi. Si desconeixen tot això, com es pot defensar, abans que res, que el trasllat i la restitució són viables? Es pot entendre que una jutge no s’encomani a ningú i tiri pel dret —que hi farem, ja estem acostumats—, però l’autarquia d’uns tècnics que, primer de tot, haurien de vetllar per la preservació de les pintures, és imperdonable. 

Alberto Velasco
Historiador de l'art

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31