La columna

La columna

Una llengua per traduir

29-05-2018
Una llengua per traduir

Diu la dita italiana que traduttore, traditore. Fins a quin punt és certa l’afirmació ens portaria, en el millor dels casos, a un debat acabat en forma d’anacolut. No només perquè de traïdors n’hi ha de moltes menes sinó perquè és irrefutable que la humanitat ha viscut i viu d’aquesta traïció permanent.

La traducció és una necessitat cultural, tant per a les llengües amb molts parlants com per a les que en tenen pocs milers o centenars. És el vehicle a través del qual circulen les idees, s’actualitzen els debats al llarg del temps, s’obren noves perspectives i horitzons; és a dir, és un pont intercultural de primera magnitud. Almenys en el nostre món occidental de tradició escrita. M’atreveixo a dir que una llengua que no tradueix, qualsevol que sigui dins de les coordenades que he establert prèviament, és una llengua que acaba empobrint-se. Per això, la tasca del traductor és tan important i cal reivindicar-lo com a autèntic pontífex, en el sentit literal i etimològic de «constructor de ponts».

El català, com a llengua de cultura interrompuda, mitjana però minoritzada, en el moment en què es planteja recuperar aquest espai simbòlic perdut, del segle XIX ençà, comença a traduir (i també a ser traduïda). La premissa bàsica és que tot allò que les vicissituds històriques li han vetat és possible de superar-ho incorporant en la nostra llengua les grans tradicions, les grans obres i els grans autors. Que Homer, Virgili, Dante, Shakespeare, Goethe, Dickens, Kipling o Rilke, posem per cas, parlin en català. I, per aquest motiu, la gran majoria dels nostres grans escriptors i escriptores s’han dedicat a aquesta obra: Maragall, Carner, Riba, Sagarra, Torres, Pedrolo, Capmany, etc. I, amb aquest propòsit, és que es va fundar la col·lecció Bernat Metge, pel que fa als clàssics grecollatins, o bé que d'altres de caire popular com la Biblioteca Popular de l’Avenç o l’exitosa La Cua de Palla incorporaven autors estrangers al costat dels catalans. Un eclecticisme que proporcionava models a casa nostra i projectava, al mateix temps, el prestigi dels nostres. Actualment, encara que no sempre tingui el reconeixement que es mereix, aquesta activitat és prou sòlida i tenim la sort de disposar de grans traductors i traductores, siguin o no autors de ficció, amb el valor afegit que el català és capaç de traduir directament de les llengües més llunyanes sense haver de passar per cap llengua franca. A més, que ja sigui habitual trobar-nos amb el nom del traductor en portada és una gran conquesta que dignifica la professió però, sobretot, beneficia el lector en termes qualitatius. Perquè, heu tancat mai un llibre a causa de la traducció? Us puc assegurar que jo sí.

Però també és en aquest camp on es poden percebre els dèficits i els problemes d’una llengua que no s’ha desenvolupat en plena normalitat, malgrat totes les aparences. Recentment, he tingut la sort d’iniciar-me com a traductor literari i, per tant, d'enfrontar-me als reptes que planteja qualsevol traducció d’aquest tipus. A l'hora de fer la versió en català de la novel·la Fora de si de Suso de Toro, la primera qüestió que em va assaltar va ser la del model de llengua. O sigui, com traspassar al català una novel·la en què no hi ha narrador i, en conseqüència, tota l’arquitectura narrativa recau en l’extens monòleg oral que manté el protagonista amb el seu pare, interromput per alguns diàlegs que acaben d’acolorir la història. Òbviament, havia de deixar la normativa a un costat i trobar un to col·loquial que, sense arribar a ser una conversa de bar, representés la llengua del carrer. Però una llengua genuïna, no pas un català maltractat com sol ser tan habitual.

Just en aquest punt és quan bona part de les meues sospites no només se’m van confirmar sinó que se’m van fer més evidents que mai. Els registres col·loquials del català estan altament castellanitzats i qualsevol sèrie de TV3 dels últims anys, així com moltes de les pel·lícules rodades en català, ens ho pot confirmar en el moment en què —i són exemples molt bàsics— un guionista dona preferència a un vale o a un bueno o a qualsevol insult castellà amb l’excusa que així és el català que es parla o, encara pitjor, que sona millor. Però, si no oferim models en català per a totes i cadascuna de les situacions de la vida diària, és a dir creats a partir de les dinàmiques de la mateixa llengua, com pretenem normalitzar-la? Com volem assolir cap bri de normalitat si cada dia anem cedint i li anem restant espai d’ús de forma més o menys velada?

En el meu cas, sortosament, vaig trobar una gran aliada en la nova Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que obre moltes portes fins ara poc ateses. I tanmateix no n’hi ha prou. Potser caldria fer un exercici d’una certa arqueologia i recuperar la frescor de la llengua dels aperitius de Sagarra o del català dels baixos fons de Juli Vallmitjana. Tornar a fer emergir aquests models, dotar-los de personalitat, propagar-los i fer-los actuals, vius. Perquè, si es poden reviscolar llengües, també es deuen poder revitalitzar els registres més o menys perduts, més o menys abandonats. O no?

Andratx Badia Escolà - @nandratx
Escriptor, filòleg, escolta. Actualment, professor d’Estudis Catalans a la Universidade de Santiago de Compostela

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31