Arnau Barios o com contagiar-se d’un esperit creatiu

LLEIDACOM / Lourdes Farré
21-02-2020

L'Arnau Barios és un noi de 31 anys de Térmens, llicenciat en filologia eslava per la Universitat de Barcelona (UB), que va ser guardonat el passat 28 de febrer amb el premi Ciutat de Barcelona 2020, en la categoria de traducció per la novel·la Eugeni Oneguin (publicada per Club Editor), una obra clàssica de la literatura russa, original del poeta, dramaturg i novel·lista Aleksandr Puixkin (1799-1837).

Comencem parlant de filologia, "és el que més m'agrada a la vida" diu Barios. M'explica que sempre va tenir clar que havia d'estudiar alguna cosa relacionada amb les llengües i que es va llençar a la piscina amb el rus, endut per la curiositat d'aprendre una cosa ben diferent, una decisió de la qual no es penedeix avui dia.

Quan era a l'institut va llegir l'òpera d'Eugeni Onegui, en la seva traducció en prosa de Xavier Roca-Ferrer, d'aquesta manera ja la coneixia. Però no va ser fins a arribar a la Universitat i rodejat de companys amb projectes ambiciosos, que es va contagiar d'aquest esperit creatiu. D'aquesta manera va iniciar la traducció d'Eugeni Onegui en vers, en la qual ha treballat deu anys "amb rus el més ambiciós que es podia fer era traduir aquesta obra".

El jove viu a Rússia des de fa set anys, on exerceix com a professor de llengua castellana i catalana a Sant Petersburg, així i tot no s'oblida de les seves arrels, i confessa esperar amb gran d'anhel les vacances per poder tornar al poble i visitar família i amics. Destaca de Térmens les llargues passejades que fa pels camins que envolten la vila.

Va prendre la decisió de traslladar-se a la nació Soviètica per feina i sobretot, per millorar l'idioma. Així i tot, explica que s'ha quedat estancat en un nivell que no pot superar, i que és molt difícil per algú de fora arribar a expressar-se igual que ho fan els natius "existeix una barrera lingüística que hi ha molta gent que no arriba a superar mai".

Em parla de Rússia amb una gran estima i s'hi sent en deute per tan bona acollida. Desfà totalment el mite de què la gent d'allí té un caràcter fred i alaba la generositat amb la que ha estat rebut. Pel que fa al menjar del país descarta totalment els postres, que troba massa dolços, en canvi troba molt bons els làctics i em descriu el seu plat preferit com una sopa d'hivern feta de carn de vedella, naps, rave, col, i altres verdures, on afegeixen crema de llet.

De les anècdotes que ha viscut durant aquests set anys d'estança al país, en destaca una lligada a l'escriptora catalana Montserrat Roig. Explica que fa cosa de dos anys, va morir una dona russa, de nom Alexandra Kass, que en el seu testament cedia la seva biblioteca privada a la Universitat on ell treballa. Entre els llibres que hi van trobar, n'hi havia molts dedicats i signats per l'escriptora catalana. Anaven adreçats a Alexandra Kass, que fou amiga de l'escriptora des que aquesta va anar a Sant Petersburg a documentar-se per fer un llibre sobre el setge d'aquesta ciutat i Kass va fer-li de traductora. A més a més dels llibres signats de puny i lletra de l'escriptora, també van trobar una carta seva escrita en castellà, llengua en què es comunicaven les dues amigues. El jove termeni, va aportar aquesta carta a l'Arxiu de Catalunya perquè es conservés amb tota la resta del Fons de Montserrat Roig.

Aquest gran amor cap a Rússia però, no el fa dubtar a l'hora d'afirmar que vol envellir a la seva terra natal, i no descarta impartir classes de rus en algun centre o universitat catalana en un futur. Tampoc omet el fet d'arribar a escriure la seva pròpia literatura, però mentre no li arriba aquesta oportunitat, segueix amb la traducció d'altres obres.

Parlant amb ell, descobreixo que la filologia no és la seva única passió. L'Arnau va estudiar música durant uns anys i a Rússia assisteix sovint a concerts de música clàssica, que es fan a Moscou o a Sant Petersburg. M'explica que se'n fan sovint i que són assequibles a la butxaca. Tot i aquesta afició, mai va pensar en la música d'una manera professional "m'agradava, però amb tot el tema de paraules era més bo que amb les notes musicals".

A una altra de les coses a què dedica molt del seu temps lliure és a la lectura, cita poetes russos i catalans com Mandelstam, Tsvetàieva, Carner i Riba. I per als lectors que tinguin curiositat per la literatura russa, recomana Guerra i Pau i Anna Karènina de Lev Tolstoi. Grans obres d'un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, i altres autors com Anton Txékhov, Andrei Platónov... Pel que fa a autors actuals, nomena a Maksim Óssipov, molt conegut a Rússia, del que Barios ha traduït el llibre El crit de l'ocell domèstic.

L'hi pregunto sobre el guardó, i la decisió unànime del jurat en la seva elecció com a guanyador del premi Ciutat de Barcelona, en la categoria de traducció, i m'explica que té sentiments encontrats. Per una banda l’hi suposa un gran honor, però per una altra l'hi sap greu pel seu company de carrera i amic, Pau Sabaté, que just aquest any també ha publicat una traducció de la Ilíada d'Homer. "Tothom estava pendent d'aquesta rivalitat sana que hi havia, la Institució de Lletres Catalanes comentava quin dels dos seria el premiat, hagués estat fort que no ens haguessin premiat a cap dels dos".

El jurat definia la traducció en vers de Barios com un text que mantenia el ritme de l'original, i alhora tenia un llenguatge proper al lector d'avui dia. El jove explica que la llengua de Puixkin en la seva època sonava molt moderna i que actualment no era així. D'aquesta manera, li va semblar interessant recollir aquesta sensació que traslladava Puixkin al lector, en el seu contemporani rus. I així mantenir l’essència de l’obra. 

Pel que fa a la recollida del premi, Barios assegura que utilitzarà el minut que li concedeix el jurat per mostrar-se agraït a tota la gent que l'ha acompanyat durant aquests deu anys de treball, i que també hi nomenara a en Pau Sabaté, però que tot serà de forma improvisada i natural. 

Com a futurs projectes a curt termini, em parla d'una antologia de comtes de Txékhov, que fins ara se n'ha fet una publicació molt dispersa i no s'han treballat mai en un volum. Pensa en més traduccions, però cap tan important com la d’Eugeni Oneguin "el que he fet és una feina única, mai més faré res més com això, per aquest motiu no em sap tant de greu haver guanyat el premi, era l'última oportunitat que hi havia".

A tall de curiositat, el jove termeni, es declara en desacord amb l'ús actual de les Xarxes Socials i les refusa totes, menys Facebook. Va crear-s'hi un perfil, una vegada instal·lat a Rússia, només perquè allí és una eina que fan servir molts conceptuals i escriptors i m'explica que l'utilitza com a "espia".

 

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Creus que les disfresses de Carnaval són sexistes?

Load next