La Fundació Vallpalou inaugura aquest dijous 16 de setembre l'exposició "Metafísiques de la fragilitat". Una exposició que constitueix un intent de revisar el procés de desmaterialització que ha sofert l’escultura en les últimes dècades, la qual conserva un fil conductor arrelat a les avantguardes i que s’ha regenerat amb llibertat creativa, incorporant altres pràctiques com la fotografia i establint un llenguatge híbrid, on mana la fragilitat dels materials i el concepte.

Hi participen 18 artistes de quatre generacions diferents, representats amb la presència de 63 obres que il·lustren el pas de l’evolució de l’escultura des de la fragilitat i pobresa dels materials fins arribar a la idea. Els artistes exposats són Leandre Cristòfol, Moisès Villèlia, Antoni Tàpies, Antoni Llena, Pere Noguera, Benet Rossell, Benet Ferrer, Àngels Ribé, Jordi Pablo, Jaume Xifra, Ricardo Calero, Pep Duran, Jordi Colomer, Ramon Guillén-Balmes, Joan Rom, Marga Ximénez, Aureli Ruiz i Xavier Déu.

L’escultura pobra és una línia de treball recurrent durant el segle XX amb una menor preocupació per la “forma” que pel “concepte” i la seva evolució ha conduit a la seva desmaterialització. La nova era industrial obria les portes a l’objecte fabricat en sèrie, que no trigaria a incorporar-se a les files de l’art per la lucidesa de Marcel Duchamp en llançar el ready-made al lloc de l’art per donar-li un nou significat. S’exposa com a referent l’obra de Marcel Duchamp An Original Revolutionary Faucet: Mirrorical return (juny 1964), que recrea irònicament el famós urinari ready-made i que s’ha incorporat recentment al conjunt d’obres de Duchamp de la col·lecció de la Fundació Vall Palou.

Joan Rom, Ullat, 1995-min

El fil entre diverses generacions: de l’avantguarda històrica a l’informalisme

Si Miró va ser un referent de l’avantguarda surrealista per a la generació informalista dels anys 50, el lleidatà Leandre Cristòfol, al costat d’Àngel Ferrant és l’eix de l’escultura experimental d’avantguarda. Així es traçà un pont entre la generació avantguardista de preguerra i la de pintors i escultors de postguerra, una herència que recull la figura d’Antoni Tàpies, que n’és un referent destacat fins a la dissolució de l’escultura com a disciplina específica en els paràmetres de l’arte povera i el conceptual.

Ferrant i Cristòfol, sota el paraigua de dos mestres del surrealisme com Calder i Miró, comparteixen poètiques semblants amb escultures d’objectes trobats, formes que animen l’espai, geometries gravitatòries, místiques estel·lars, escultures infinites i un esperit obert al joc que els apropa a la ingenuïtat dels infants.

Aquesta evolució transita inexcusablement per la recerca escultòrica d’artistes de la generació informalista com Moisès Villèlia que trobà en la canya de bambú la matèria més ínfima i òssia que li dona la natura per transformar-la en metafísiques fràgils, estàtiques o dinàmiques, encara que també construeix amb pedres, cordes i fustes. El pintor Antoni Tàpies, fidel al seu essencialisme filosòfic, creà objectes pobres, escultures amb materials senzills i pobres, com filats, serradures, escombres, cordes, fustes, en remarcables obres dels anys 60 i 70 que ens apropen a la seva visió del món quotidià. Tàpies dona autonomia a l’objecte en l’obra Espardenyes (1970) i dignitat al calçat més ínfim, al més pobre, despullat de tot ornament i riquesa.

Leandre Cristòfol, Objecte accidentat, 1961

L’escultura i les poètiques pobres i conceptuals dels anys 70

Des de mitjan dels anys seixanta, neix una nova sensibilitat que afectà especialment l’escultura, vista com un concepte dinàmic, més enllà dels problemes formalistes de la matèria i de la forma. L’escultura baixa al terreny de l’experiència i reconsidera novament la relació entre l’art i la realitat.

Amb l’arte povera s’ofereix el tou, el flexible, el flonjo contra la rigidesa i duresa del minimalisme, i s’aposta per les propietats físiques del material, que acompanyen la seva energia. Es reivindiquen materials marginals i pobres que, per la seva mateixa pobresa, contenen una altra càrrega d’energia.

Cal tenir present que Lleida va ser un nucli important de les poètiques pobres i fràgils dels període preconceptual a Catalunya a l’entorn de la Petite Galerie de l’Alliance Française (1968) en què Antoni Llena representa els valors més precaris d’una dimensió ontològica de l’art de proximitat escultòrica. Ell va ser el primer que va començar l’any 1964 a experimentar amb el que el crític Alexandre Circi en va qualificar d’ “art feble”. S’ha recuperat una Escultura dissecada (1968) d’aquest autor que es donava per perduda i que havia pertangut precisament a Cirici.

En aquesta generació destaquen les obres de Pere Noguera, els seus papers amarats d’òxid de ferro i la sèrie conceptual sobre el tema del càntir, que uneix l’arte povera amb la tradició de la terrissa de la Bisbal d’Empordà. Benet Ferrer dignifica amb hiperrealitat l’objecte senzill i banal amb ironia, fixant amb terra cuita paperines de paper o aixafant les puntes d’unes sabates. La morfologia es fa present en els treballs amb petits objectes de Jordi Pablo, com una molla òptica, un senzill paper vegetal entre dues flameres de miniatura. Les micrografies del lleidatà Benet Rossell acaben petrificades en glaçons de polièster dins de copes i eternitzen la creació dins la cultura de la transparència. Els objectes naturals de Xavier Déu són metàfores de la natura, com les pedres embolcallades en plàstic transparent deformat que recorden un salt d’aigua de torrent. Ricardo Calero mostra el final de la seva etapa com a escultor, quan decidí cremar les escultures tradicionals i obrir nova perspectiva conceptual per al seu treball escultòric, unes obres que són tot un manifest de futur. Àngels Ribé estira l’arrel escultòrica dels seus treballs conceptuals, hibrida escultura i fotografia, sense abandonar les referències a la natura, al cos i a l’objecte, en pensaments de gran abast en obres de petites dimensions. Marga Ximénez, protagonista de l’art tèxtil en els 80 i 90 reflexiona des de l’escultura tova sobre la vellesa, amb les experiències de la vida aparcades en lleixes d’armari.

Antoni Tàpies, Espardenyes, 1970-1974

L’escultura construïda

L’escultura construïda dels anys 80 i 90 té especials referències al món de l’objecte i a l’influx de l’escultura anglesa que es desvetlla en els primers anys 80. Una nova generació s’adscriu a l’escultura construïda, com Pep Duran, Jordi Colomer o Joan Rom amb sensibilitats del tot diferents

amb materials trobats per camins o carrers urbans. La fragilitat pren poètiques toves i obertures cap a la preocupació pel cos, com en els models d’ús de Ramon Guillén-Balmes. Aureli Ruiz, el més jove d’aquesta generació, començà amb l’escultura en plastilina, que l’ha acompanyat fins avui, i en aquesta part de la instal·lació Love_Indifference (2007), reflexiona sobre la lluita pels afectes.

Aquesta exposició dona continuïtat a L’avantguarda de l’escultura catalana i particularment a la secció La dialèctica natural-artificial, 1964-1980, que plantejava l’aportació a l’escultura de la generació conceptual. L’exposició va tenir lloc al Centre d’Art Santa Mònica el 1989 i ens en queda un magnífic record amb la fotografia de Leandre Cristòfol amb Joan Rom, junts, visitant aquella exposició, una fotografia que fa d’enllaç generacional perfecte per al fil pobre i fràgil que travessa la present exposició a la Fundació Vall Palou de Lleida.

Leandre Cristòfol, Forma Consum III, 1975